Ganyet, amb les imatges d'Atzars Foto: ÀLEX LARA

EXALCALDE DE LA SEU I FOTÒGRAF, EXPOSA AL COMÚ D'ENCAMP.

Diu que fa anys que noparla de política, perquè Joan Ganyet (la Seu, 1946) viu com Quevedo, retirado en la paz de estos desiertos, con pocos pero doctos libros juntos. Bé, amb llibre si també amb fotografies com les de la série Atzars, que exposa al rebedor del Comú d'Encamp. Així que es deixa anar i en diu unes quantes de ben altes i de ben clares. La llàstima és que la seva via, que no és la tercera –per molt que digui, sinó la del sentit comú– és avui una au raríssima en el circ mediàtic català. La pena de Ganyet –i la dels que són com ell– és que una de les dues Catalunyes els ha de glaçar el cor.

–¿Pràtica la fotografia per evadir-se la mediocritat política catalana?

–No: per trobar-me a mi mateix.

–Senyal que li agrada, doncs.

–És la que és, i he de dir que no és la més atrativa. En situacions així calen homes d'estat, i ara no en veig, ni a Catalunya ni a Espanya.

–La seva fotogarfia tira cap a l'abstracció, quan com a polític era més aviat pragmàtic, per no dir realista. Quina maradoxa.

–Tenia un projecte que partia de la realitat i que pretenia transcendir-la.

–¿Què els passa als catalans, que els ha agafat un atac de banderitis? Ho dic per la proliferació d'estelades.

–És una crisi i no només econòmica, també social i de personalitat. I l'única sortida que hi veig és la Tercera Via: el neocentralisme és nociu i la independència no és possible. Cal una nova acomodació de Catalunya amb una reforma constitucional.

–Tercera Via... ni carn ni peix, ni fred ni calor. La Bíblia diu que als que no són ni fu ni fa els vomitarà.

–Una sortida extremista a l'actual situació seria pèssima. El futur de Catalunya és a Europa; si en sortíssim, ¿quin futur tindrien les noves generacions en el projecte polític més important, la construcció de la nova Europa?

–Diu que calen homes d'estat: per la part que li toca, fa 15 anys el PSOE tenia Borrell, i el PSC, un Maragall en plenitud. Avui, Rubalcaba i Navarro; la diferència és considerable.

–Quan parlo d'homes d'estat em refereixo a gent com ara Felipe González i Adolfo Suárez, que van saber mirar més enllà de les següents eleccions, i fer-ho, atenció, en unes condicions –en plena Transició– tan complexes com les actuals o més, amb inflació i atur galpants, terrorisme en ple auge i un risc ben latent d'involució.

–Perdoni, però li he de demanar: ¿és del PSC?

–Sí.

–¿Amb carnet?

–Sí.

–¿I per molt de temps?

–Li faré un vaticini que no falla mai: el temps ho dirà.

–¿Sector crític o oficialista?

–Fa molts anys que em vaig retirar de la vida política activa.

–¿És amic dels Elena, Ventura i Geli, els diputats dissidents?

–Tinc amics a tot arreu. Però he de dir que per higiene jo vaig evitar sempre els càrrecs institucionals i orgànics.

–Posat en la disjuntiva de trencar la disciplina de vot per qüestions de consciència, ¿ho hauria fet? ¿O hauria entregat l'escó, com va fer Àngel Ros?

–Ni com a diputat al Parlament, ni com a senador ni tampoc en la vida política municipal em vaig trobar mai en la situació d'haver de votar contra el meu grup parlamentari.

–Però, ¿i si s'hagués donat el cas?

–El primer és la consciència.

–Vostè ho sap ¿hi haurà referèndum?

–Crec sincerament que no.

–Però, ¿voldria que n'hi hagués?

–És que està mal plantejat des del començament. Insisteixo: si hi hagués homes d'estat no hauríem arribat en aquesta situació. Sense diàleg i sense sentit comú ens dirigim de pet contra un mur, amb el perill evident de generar una gran, enorme frustració col·lectiva. El que m'agradaria saber és: ¿a qui li interessa, això?

–En una Catalunya independent, ¿s'hi sentiria de gust?

–Si com sembla la condició per a la independència és sortir d'Europa, la resposta és no.

–Perdoni, però és vostè bitxo raro en l'opinió publica publicada catalana. Sobretot, en la publicada.

–És que aquest és un altre malentès: Catalunya no és aquest subjecte monolític que alguns ens intenten fer creure. Catalunya és plural, hi ha altres veus. Afortunadament. Però la pluja de missatges que patim avui fins i tot en els públics va en una sola direcció. En algun moment s'haurà de contrastar amb opinions objectives i alternatives.

Per a més informació consulti l'edició en paper.