• L'Arxiu Nacional restaura dos dels llibres de la Consòrcia de Casats
• El volum més antic, que arrenca amb la institució de la germandat, el 1776, s'ha digitalitzat

Coberta i primera pàgina del Real Llibre de Comptes, datat el 1783 però començat el 1776, abans i després de passar pel taller; a la dreta es distingeix el pedaç de pergamí del lliom, que delata l'enquadernació de xinxeta, així com la tanca, també de pergamí i també restaurada Foto: ÀLEX LARA / EL PERIÒDIC

«Que qualsevol que vulgue entrar de nou â la Consorcia aje de fer petició al Consell ô sino se te Consell fasse la peticio als Consols ÿ estos dehuen informarse de la sua vida ÿ Costums, ÿ despues proposarlo al primer Consell se tindrà, ÿ si âla Germandat li apareix be li fara avis que se presentia per fer la osculum pacis». O petó de la pau, vaja. Aquest era el ritual amb què el nou germà era definitivament admès a la Consòrcia dels Casats de la capital, instituïda el 12 de febrer del 1777 i que avui compta amb 231 germans. Ja veurem quants hi ingressen el 23 de febrer, que és quan tindrà lloc el pròxim Consell del Bull li quan es resolden les peticions d'alta –les baixes, en canvi, acostumen a ser inapel·lables: els germans abandonen per defunció. L'osculum venia, això sí, després d'haver superat el reglamentari qüestionari moral: els germans, segur que ho recorden, havien de ser homes de «bona fama y bons costums, alegres y vullicios», i hi estava vetat el que fos «borratxó i escandalós, alborotadó i aucell de rapiña». Atenció a l'ambigua redacció: només en quedava exclòs «el que tinga estas qualitats ultimas ÿ no tinga las demes». Però, ¿i el que les tenia totes, però totes? O no ho van preveure o, més probablement, els redactors d'aquesta mena d'estatuts no van voler tancar la porta en algún «borratxó», «alborotadó» o fins i tot «aucell de rapiña» que pogués animar la festa.

Avui els nous germans han de passar l'examen moral; en canvi ja fa dies que no s'estila això de l'osculum. Tot plegat els ho sabíem els que no som germans pels opuscles que Pere Canturri li ha consagrat a la Consòrcia. En endavant, a més, podrem consultar-ho a l'Arxiu Nacional, que n'ha digitalitzat el primer dels quatre llibres –titulat exactament així: Real Llibre de Comptes de la Consorsia General dels Casats de Andorra, baix la institucio de Nostre Pare carnestoltes– i que, a canvi, l'ha sotmès a un tractament de xoc perquè el patracol presentava un aspecte francament atrotinat: brutícia, pèrdues de pergamí i de paper, i cobertes i primera pàgina molt deteriorades per l'ús. Després de 240 anys sense dutxar-se, ¡qualsevol! L'àrea de restauració de l'Arxiu l'ha deixat no direm que nou, perquè tampoc no es tractava d'això, però sí que apte perquè presti lleial servei uns quants segles més: només han de veure l'abans i el després aquí al costat. Perquè es tracta d'un cas ben particular: habitualment, els volums que arriben al taller d'Ester Carrillo –¿se'n recorden d'aquell protocol redactat a finals del segle XV pel notari Joan d'Ortedó?– són objectes únics que rarament tocarà ningú amb les mans; el Real Llibre de Comptes, en canvi, té cada any cita inel·ludible al Consell del Bull: va ser concebut, gestat i parit per ser utilitzat en el ritual de la Consòrcia. Així que serà fullejat i grapejat pels germans, com ha de ser.

Carrillo n'ha restaurat el primer dels quatre volums: el segon –Llibre de apintes correposnents a la Consorsia dels Casats del Quart de sta. Coloma y d'Andorra (1868-1953)– i e lquart –Llibre per lo us dels comptes de la Germandat de la Consrocia de la Vila de Andorra (1910-2012)– es conserven en prou bon estat i no han necessitat cirurgia, ni major ni menor, mentre que el tecer –Llista dela Jermandat dela Consrosia pel socorro de asistir als malals y portar los difunst ala sepultura (1897-1996)– serà el següent a passar per les mans de Carrillo i a ser digitralitzat. No és, però la fil·ligrana del Real Llibre de Comptes, amb el seu relligat de xinxeta clàssic del nostre segle XVIII –i consistent a cosir el pergamí de la coberta directament sobre els quadernets, sense utilitzar cola animal, i posant al llom dos reforços de cuir, les xinxetes, perquè el pergamí no es trenqui– que és el que li h aposat les coses més difícils. En algun moment de la llarga vida del volum, i degut a l'ús, el relligat original es va trencar i algú va enquadernar-ho de forma més aviat rudimentària enganxant la coberta amb cola, i apa. També se les ha hagut amb la tanca, que a mitjans segle XX es va reconstruir d'aquella manera i que ara s'ha restituït amb el pergamí original. Entre l'ús ordinari dels llibres i l'escasa humitat del clima local, és habitual –diu Carrillo– que el pergamí de les cobertes ens arirbi ressec, amb una forta tendència a trencar-se. La solució és hidartar-lo perquè recuperi la flexibilitat. I això és exactament el que li ha fet. El mateix amb els quadernets interiors de paper, vuit, bruts pel pas del temps i per l'ús, amb ocasionals pérdues que han requerit dels injerts reglamentaris: paper Japó del mateix gruix amb què es tapen els forats, estrips i esquinços del paper. Ho comprovaran a la primera pàgina del Real Llibre de Comptes, aquí al costat, que va arribar sense el terç inferior.

Casats... per l'església

Però tot això ja és història. El volum exhibeix avui una envejable i rejovenida pell, i és capaç de suportar no només la nevada testimonial que ahir va caure a la capital –mirin Albert Samarra, secretari de la Consòrcia, que el sosté amorosament– sinó també el festival que li espera el 23 de febrer. Fins aleshores els germans seran 231: aquest any s'han registrat tres baixes –totes, per defunció– i les altes no se sabran fins al dia del Consell: els candidats, a banda de –ja saben– «bona fama» i «bons costums», i de no ser ni «alborotados» ni «aucells de rapiña» han de ser andorrans –és a dir, nacionals, però també veïns de la capital– i comptar amb l'aval de dos germans en actiu. A banda, òbviament, de ser homes i haver passat per l'altar.

No queda clar si val el matrimoni civil, o només l'eclesiàstic –per parlar de les parelles de fet ni, ejem, del matrimoni homosexual– ni què passa amb separats i divorciats. Diu Samarra que si el divorci és canònic, el consorci ha de deixar-ho. En fi, que sàpiguen els candidats que es postul·laran el pròxim Consell del Bull –convocat per la campana de al Consòrcia, a Sant Esteve: un repic per cada germà– que a canvi del dret d'assistir al Consell i al dinar de Dimecrs de Cendra –menú pelet rutinari, ja els ho advertim: bacallà amb congre, sempre el mateix– li tocarà exercir com a Manador de morts. És a dir, designar els quatre germans que han de portar a l'església el fèretre d'un germà difunt fins que a l'any següent el substitueixi un altre germà acabat d'ingressar. És clar que també pot exercir càrrecs molt més ditxaratxeros, com ara el de cònsol, preveïdor de llenya o de vi, tastador del caldo o campaner. Però si volen saber en què cosisteix tot això, no els quedarà més remei que llegir-se els llibrets de Canturri. O fer-se germans. I sense osculum. No els ho explicarem tot nosaltres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.