Roca firma un exemplar d'Arrugas en l'edició del 2010 de la Massana còmic, en què va presentar El invierno del dibujante i es va encarregar dell cartell del saló; segur que el recorden: aquella estupenda perspectiva retro del Palanques Foto: TONY LARA

HISTORIETISTA.

¡Ostres, tu! ¡La Nueve! Sí, home: Granell, Royo i el grapat d'excombatents republicans enrolats a la 9a companyia de la 2a divisió blindada del general Leclerc que la nit del 24 d'agost del 1944 van ser els primers soldats aliats a entrar a París. A bord de tanquetes que es deien Madrid, Teruel, Guadalajara i coses així. ¡L'Alliberament! L'historietista valencià Paco Roca (1969) acaba de publicar una estupenda, monumental novel·la gràfica, Los surcos del azar, que segueix la trajectòria bèl·lica dels 146 soldats espanyols de La Nueve, des de la instrucció al Marroc i el bateig de foc a Tunis, fins a Normandia, la Bossa de Falaise i, naturalment, París. ¿Que per què en parlem avui aquí? Perquè Roca –Premio Nacional del Còmic, millor guió i millor obra al Saló de Barcelona per Arrugas i El invierno del dibujante– serà la gran estrella de la pròxima edició de la Massana Còmic: el 22 de març exposarà a les Fontetes les planxes originals de Los surcos del azar. Nyam, nyam.

–La història de La Nueve és coneguda, però no gaire. ¿Per què?

–A l'Espanya franquista era impensable convertir en herois a uns republicans que havien combatut contra els antics aliats de Franco. Així que aquesta gent va ser oblidada; fins al 2000, com qui diu, era una peripècia completament desconeguda per al gran públic, i de fet, la majoria dels integrants de La Nueve van morir a l'exili sense el més mínim reconeixement.

–¿Quants supervivents en queden?

–Dos: Luis Royo –que els últims anys n'ha parlat extensament– i un senyor que es diu Rafael, que viu a la vora d'Estrasburg i que mai, mai no ha volgut donar cap entrevista. En certa manera em vaig inspirar en ell quan el Miguel Ruiz de Los surcos del azar es nega a recordar: «Ja que no heu volgut saber res de mi durant tot aquest temps, ara sóc jo qui no vol parlar-ne».

–Em temo que Miguel Ruiz és un personatge de ficció...

–Ell, sí; però Miguel Campos, en canvi, és ben real. El seu pas per La Nueve està pefectament documentat –Dronne el cita elogiosament als seus Carnets de route– i desapareix sense deixar rastre, tal com indico a la novel·la, en una incursió rere les files enemigues prop d'Hablanville, poc després de l'Alliberament. Podria ser que estigués viu, encara...

–La història d'amor amb Estrella és una concessió romàntica. ¿Calia?

–Volia representar les dues Espanyes a través del somni d'un país lliure de feixisme, que encarna Estrella, i paral·lelament, l'Espanya real que es reflecteix en la dona que va haver de deixar a Alacant, amb qui per molt que ho intenti ja no pot tornar a viure. És l'Espanya vençuda, humiliada i submisa. Es van donar casos com aquest, d'antics exiliats que en tornar a casa es van trobar que no hi encaixaven de cap manera.

–A Miguel Ruiz el localitza a Baccarat, a la Lorena. ¿Per què aquí, precisament?

–Buscava una ciutat en la ruta que va seguir La Nueve: aquí hi faig morir Estrella, i sobretot és la localitat prop de la qual va desaparèixer Miguel Campos.

–Tal com ho explica a la novel·la, qualsevol diria que l'Alliberament de París va ser un passeig. Massa fàcil i tot.

–És que va ser així. Que l'escena culminant de la història es resolgués en realitat sense disparar ni un sol tret, a excepció de certs casos de foc amic, deixa una sensació d'anticlímax. El cert és que la Resistència ja havia arraconat els alemanys, i que París ja estava de fet alliberada. Era un gest més aviat simbòlic: en primer lloc, De Gaulle volia arribar-hi abans que els americans; a més, no podia consentir que la glòria de l'Alliberament se l'endugués la Resistència, que orbitava majoritàriament al voltant del Partit Comunista.

–Des del punt de vista dramàtic, no deixa de ser un handicap...

–Sí. Però atenció, perquè amb La Nueve hem passat d'un extrem a l'altre.

–¿Què vol dir?

–Primer la vam oblidar, i ara hem convertit l'Alliberament en una llegenda, com el rumor aquell que diu que Dronne i Granell van emprendre una carrera a veure qui arribava primer a l'Ajuntament. S'ha intentat dotar d'un alè èpic un episodi que no en va tenir quasi res, d'èpic. Per resoldre-ho, vaig accentuar l'aire surrealista que va tenir l'arribada de La Nueve, amb la noia alsaciana que es llança sobre el jeep de Dronne i que no en va baixar fins a la plaça de l'Ajuntament...

–¿És cert, aquest episodi?

–I tant. Com també ho és l'aparició del motorista armeni que va guiar la columna pels boulevards de París: perquè els soldats de La Nueve eren espanyols, i Dronne, normand. Ningú no coneixia la ciutat. Ja que la jornada no va tenir èpica, que com a mínim tingués algun toc surrealista.

–L'execució sumària dels cinc soldadets alemanys que per error van a espetegar al mig de la columna, ¿va ocórrer, en realitat?

–També. I l'intent de Miguel Campos de volar l'ambaixada espanyola amb El Abuelo, un canó de la companyia. Es veu que li van treure la idea del cap. He intentat ser fidel a la història, no afegir-hi res que sapigués que no havia passat.

–Sí que va li van deixar canviar la bandera franquista per la tricolor republicana.

–No en tenim proves documentals, però és una anècdota que expliquen diversos testimonis.

–Per cert: el nostre Jaume Ros, que la nit de l'Alliberament dormia en hotel al costat de l'Ajuntament i que va anar a saludar als combatents de La Nueve, deia que va parlar amb la tripulació (catalana) d'un blindat que duia per nom L'Avi. ¿No seria aquest Abuelo?

–El Abuelo era un canó enganxat en un half track, les tanquetes de La Nueve. Que jo sàpiga no va arribar a la plaça de l'Ajuntament, però és que al voltant d'aquest episodi s'ha aixecat molta llegenda: per exemple, en moltes fotografies apareix una altra tanqueta que es diu España cañí, que ningú ha sabut dir a quina companyia pertanyia: a La Nueve, segur que no. Potser era d'una de les que van entrar a París l'endemà...

–Una persistent llegenda negra sosté que els noticiaris francesos dels anys 50 esborraven a la manera soviètica els noms espanyols dels blindats de Leclerc. ¿És veritat?

–Al contrari: hi ha moltes fotografies que s'han falsejat per afegir-hi noms espanyols. En realitat, el nom només el posaven sobre el radiador, a la part frontal del blindat. En canvi, hi ha moltes imatges en què el nom apareix als lateral. I això, no. Els francesos mai no van pretendre ocultar la participació dels republicans espanyols en l'Alliberament, però les coses s'han de posar en el seu context: era de nit i les poques fotografies que hi ha són sobretot de tancs, que duien tripulacions i noms francesos i que eren molt més espectaculars i fotogènics que les tanquetes de La Nueve.

–Així que de campanya antiespanyola, res de res.

–Les tanquetes participen dos dies després a la desfilada triomfal als Camps Elisis en un lloc de privilegi, escortant les autoritats, perquè havien sigut les primeres unitats a entrar a París. Vaja, que no: que no hi ha hagut mai un intent d'esborrar-ho.

–¿No va tenir temptacions de seguir La Nueve fins al Niu de l'Àguila, encara que Miguel Campos ja no hi fos?

–Ens perdem el final apoteòsic, rodó, perquè aquells combatents republicans que no van poder fer fora Franco sí que van arribar fins al refugi alpí de Hitler. Una dolça revenja que els va regalar la història. Però el que m'interessava era el personatge de Miguel: continuar amb La Nueve després de la seva desaparició, només pel gust d'arribar a Berchtesgaden no hauria tingut sentit.

–I la festa final amb Heminngway, on promet que no tornaria mai a Espanya fins que s'hi reinstaurés la República, ¿està documentada?

–Hemingway era a París els dies següents de l'Alliberament. Podria haver coincidit amb els espanyols de La Nueve; la festa és una llibertat que em prenc, però això que no tornaria a Espanya sí que ho va dir.

–Doncs s'ho devia repensar, perquè i tant, que hi va tornar.

–Per això m'interessava posar-ho: Hemingway encarna la hipocresia de les democràcies occidentals respecte a l'Espanya de Franco. Es van acabar empassant les seves paraules. De fet, als soldats de La Nueve els van enganyar amb la promesa que després de Hitler i Mussolini, el següent a caure seria Franco. Per això lluitaven, ells.

–Pel que fa a la documentació: armament, uniformes i localitzacions de Los surcos..., ¿van a Missa?

–Absolutament. De fet, a la 2a edició hi ha alguna correcció perquè els historiadors que m'assessoren hi van detectar algunes pífies: en el bombardeig del port d'Alacant, l'Stuka porta a la 1a edició l'emblema de l'aviació alemanya, quan en realitat l'avió, tot i ser un Stuka, pertanyia a la força aèria italiana i per tant hauria portat un emblema italià. Filem molt prim i res d'això altera la història, potser sí, però si podem, ¿per què no fer-ho bé?

–¿Quines són les seves referències, pel que fa al còmic bèl·lic?

–M'agradaven Hazañas Bélicas i Hugo Pratt, és clar. I Tardi, també. De fet, la primera idea era enforcar-ho en la línia de Malditos bastardos o Los violentos de Kelly, però de seguida vaig canviar radicalment el to, anant cap al verisme documental, a l'estil de Salvar al soldado Ryan.

–¿Quantes vegades va veure la sèrie Apocalipsis?

–Alguna. Em va ajudar a documentar el combat tal com és en realitat a posar el punt de vist a peu de carrer, res de plànols generals i espectaculars; la càmera, sempre arran de terra, seguint el soldat. ¿Per què copiar recursos d'altres autors si podia anar directament a la font? Spielgberg deia que volia evitar les morts de cine. Per això els seus morts no moren com a les pel·lícules, que ens n'han donat una imatge falsejada: quan et claven un tret no vas cap enrera, ni caus dibuixant al terra una fotogènica X.

–Luis Royo, ¿ha llegit Los surcos...?

–A l'abril en surt la versió francesa, i espero poder donar-se'l en persona.

–Per acabar, vostè que és també guiionista: ¿per què el guió no acostuma a estar a l'altura de la il·lustració, en la majoria dels còmics?

–Hi estic d'acord... a mitges. És així en el cas de la bande dessinée, el còmic francès, que imposa un format de 46 o 54 pàgines i en què, per tant, no pots desenvolupar temes complexos per falta d'espai. El lector francès busca un dibuix espectacular i detallista. Prima la il·lustració. En la novel·la gràfica espanyola és al contrari: el dibuix està al servei del guió. És el cas de Dublinés, de Zapico, i també el meu i el de mols altres historietistes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.