Òscar Ribas Reig, ex-cap de Govern en cinc mandats gairebé consecutius del 1982 al 1995, al seu despatx de Sant Julià de Lòria. Foto: ÀLEX LARA

AMBAIXADOR ESPECIAL PROP DE LA UNIÓ EUROPEA.

–¿Com a primer cap de Govern de les velles institucions, recorda els primers intents d'aproximació a Europa?

–Repassant una mica la història, les primeres iniciatives per a una aproximació a Europa es van fer sobre el 1982 i 1983, abans de que Espanya entrés a la Unió Europea (UE). En aquell moment es veia que seria significatiu el canvi de paradigma que suposava l'entrada d'Espanya a la UE. Recordo que vam fer una carta als coprínceps perquè hi hagués contactes d'aproximació i em vaig entrevistar amb alguns comissaris. Ara arribem a una nova ocasió i és que Andorra necessita una diversificació econòmica i el raonable és que aquesta diversificació la fem al mercat natural que ens envolta. Per tant, no queda una altra sortida que negociar amb la UE. I aquesta és l'etapa on ens trobem.

–S'havia arribat mai a entreveure una sortida al que hem anomenat l'encaix a Europa, com la que ja s'entreveu?

–No. Sempre s'havia arribat a un punt mort, perquè la UE tampoc no hi estava gaire interessada. Els petits estats com Andorra, San Marino, Mònaco i Liechtenstein estaven en la mateixa situació, una mica despenjats de la resta de països. Tampoc no incordiavem gaire. Però va arribar un moment en que es van anar fent lobbys i hi va haver un afegit al Tractat de Lisboa, on es preveia que es podria negociar un tracte especial per als estats veïns de petites dimensions. Aquest article, precisament, dóna peu a les negociacions que estem a punt d'iniciar ara.

–¿Com creu que es desenvoluparan aquestes negociacions?

–Bé, el marge està dit. Hi ha tres opcions, una seria quedar-nos com estem ara, la qual cosa seria un error monumental. No ens podem quedar tancats sinó que tenim que diversificar la nostra economia, per tant, seria la pitjor solució que es podria adoptar. Hi hauria una altra opció, que personalment és la que preferiria, que és l'adhesió plena, però també cal descartar-la perquè la UE ja ha dit que no estan preparats per assumir l'adhesió plena dels microestats com Mònaco, Andorra i San Marino. Vull remarcar que San Marino va fer un referèndum l'octubre passat i la majoria de la població va triar que volia la plena adhesió.

–¿Això vol dir que San Marino podria ser membre integral de l'UE?

–No, perquè no van obtenir el quòrum qualificat que necessitaven per validar-la. De totes maneres, aquesta opció que defenso cal oblidar-la perquè ja ens han dit que no pot ser. I s'entén perquè els microestats com Andorra o San Marino, podrien tenir el dret de veto, uns comissaris –somriu, tot contenint una franca rialla–, uns quants parlamentaris i tot això... Així que estem en la tercera via. O sigui, el tractat d'associació i no explico res que no es pugui explicar perquè això és públic i notori. El tractat d'associació planteja com a primera opció integrar-nos en l'Espai Econòmic Europeu (EEE). L'EEE és una associació, que integren Islàndia, Noruega i Liechtenstein, que té un tractat amb la UE per participar en el mercat interior.

–No obstant, l'informe que donava llum verda a l'inici de les negociacions, descarta aquesta opció, no?

–S'ha de dir perquè consideraven que aquesta no era l'opció. La UE, el que va dir des de l'inici d'aquestes –diguem-ne– trobades era que volia fer un tractat amb els tres microestats que queden, perquè Liechtenstein està col·locat. La fórmula que ells preconitzaven en aquell document i que veien com a prioritària era l'entrada a l'EEE. Cosa que era ben vista pels tres microestats. Però, Noruega s'hi va oposar. I és lògic que s'hi oposés perquè l'EEE són ara tres estats que prenen les decisions conjuntament, Islàndia, a més, està marxant perquè ja ha demanat l'adhesió a la UE, i només quedarà Leichtenstein. A Noruega li és molt més fàcil arribar a conclusions amb Liechtenstein que no pas amb un popurri de tres o quatre estats més.

–¿I quina és doncs la situació?

–Les negociacions encara no han començat, el Consell de Ministres donarà mandat a la Comissió Europea per començar a negociar de manera oficial el proper mes d'abril. Aleshores tocarà, per dir-ho d'alguna manera, el seure al voltant d'una taula i negociar. Fins ara, tot són tantejos informals. Ara bé, es pot deduir pel que he explicat i pel fet que la UE hi dóna preferència ja oficialment perquè ho ha escrit en documents, i en descartar la primera opció, que la cosa acabarà amb tractats similars o calcats del què és la UE. Si algun industrial o empresari vol tenir una idea que estudiï la situació de l'EEE perquè els trets aniran per aquí.

–¿I què me'n diu de les especifitats?

–Evidentment n'hi haurà com té Liechtenstein o fins i tot, Malta que és membre de la UE. Les especificitats s'hauran de negociar i regular. Aquest és el marge de regulació que hi haurà sobre la lliure circulació i establiment de persones, la circulació de capitals i després els monopolis estatals. El gran dubte és si acabarem amb un acord d'associació conjunt per a Mònaco, San Marino i Andorra o si pel contrari, acabarem amb tractats individuals o bilaterals entre la UE i cada un d'aquest països.

–¿Això de fer tractats bilaterals també sembla que a la UE no li va gaire bé, no?

–No li va gaire bé perquè té la filosofia d'agrupar i no dispersar. Si entre ells que són 27 estats ja tenen feina amb més... Però, opino que seria desitjable tenir un tractat bilateral per cada un dels microestats que de tota manera seran tractats calcats.

–¿El fons serà igual per a tots?

–És com el tractat de la Unió Monetària que són bilaterals amb la UE però són calcats, per tant, aquesta és la possibilitat més realista.

–¿Hi ha persones més obertes que veuen amb bons ulls l'associació amb la UE però d'altres que tenen dubtes, recels i m'atreviria a dir, por...

–Això sempre ha estat així. Canviar les coses costa. No hi ha res d'original.

–¿Què els diria vostè a aquestes persones que tenen dubtes o pors?

– Els diria que parteixin d'una base de principi que és que tal com estem no ens hi podem quedar perquè seria catastròfic. La nostra economia aniria a menys i d'aquí a pocs anys la perdríem. Ens hem d'obrir, participar al mercat exterior. Els empresaris no es poden limitar a desenvolupar l'activitat a Andorra, perquè aquí la vida és molt curta. Han de treballar aquí però aspirar a anar a fora com fan els bancs.

–¿Cal que els empresaris diversifiquin el mercat?

–El vertader empresari no s'ha de limitar aquí sinó que ha de desitjar i formar-se i fer el possible per anar a treballar a fora. El millor, reitero, seria integrar-nos al mercat interior de la UE, aniria fins a demanar la plena adhesió, comparteixo el desig expressat per la població de San Marino. Ara bé, no cal discutir-ho perquè és impossible, així que la conclusió és que el que hi ha és el que hi ha, i a partir d'aquí, penso que encara es pot fer un bon acord.

–¿Està segur de que es pot aconseguir un bon acord?

–La negociació serà la negociació de les especificitats que en la meva opinió no anirà gaire més lluny de les que ja s'han pactat amb Liechtenstein i Malta per exemple.

–¿Que són?

–Liechtenstein amb la lliure circulació i establiment de persones té, temporalment parlant perquè el tractat es revisa cada cinc o set anys, unes quotes per residència que es calculen en funció de les altes i les baixes, de comú acord. I en quant a la lliure circulació de capitals també té limitacions. A més, els nacionals mateixos també estan limitats a l'hora de comprar terrenys. Contràriament a Andorra, no consumeixen territori. En això van més avançats i tenen prohibit als mateixos nacionals comprar molt terreny. I Malta que és membre de la UE també té limitacions intemporals per a la compra de terreny per part de forasters. S'entén que com que és una illa aquesta limitació té la voluntat de preservar el territori nacional. Intueixo que no obtindrem gaire més cosa, perquè en el cas contrari, Liechtenstein i Malta es rebel·larien. Dins d'aquest marc, perquè no sé quin serà el posicionament del nostre Govern, els trets aniran per aquí.

–¿Què representarà per a Andorra aquesta associació?

–Una de les primeres coses que caldrà fer serà adoptar tota la legislació comunitària referent al mercat interior. L'únic que podrem desviar seran aquelles matèries que aquí no ens calen com per exemple, les lleis sobre el transport ferroviari, sobre el material atòmic o sobre la pesca marítima. Suposo que haurem de fer una llista. El que tampoc no ens obligaran és a omplir el Butlletí Oficial amb normativa de pesca marítima o de transport ferroviari.

–¿Vostè és ambaixador prop de l'UE...

–Bé, hi ha una ambaixadora acreditada, jo sóc especial, en realitat sóc freelance. D'ambaixadors especials, Espanya també en té un. No estem acreditats ni podem signar documents com pot firmar un ambaixador acreditat en nom del Govern. Però sí que tenim facilitat per anar a parlar amb uns o altres.

–¿O sigui que vostè desenvolupa les funcions de relacions públiques?

–Sí, podríem dir-ho així. És una facilitat de contacte. Un ambaixador especial pot demanar hora a un ministre i pot anar a parlar però no es pot comprometre, és tot. Recollir opinions, intercanviar idees amb els estats i amb la UE. A nosaltres se'ns pot desmentir, mentre que als ambaixadors acreditats no.

–¿De tota manera amb els anys que fa que intenta apropar-se a Europa, també deu haver fet alguns amics?

–Sí. L'única cosa que lamento és que no s'hagués pogut arribar a un acord fa 20 anys, perquè crec que la situació actual seria molt millor de la que tenim. M'has preguntat què diria als escèptics i als que tenen por, doncs bé els diria que no tinguin por perquè la cosa va ben encarrilada. Els últims governs, tan el presidit per Jaume Bartumeu com el de Toni Martí, han fet uns plantejaments realistes de la situació. Dels altres no puc dir res perquè ho desconec. Però els governs en que he estat ambaixador, crec que han plantejat l'apropament a Europa de manera realista, objectiva i seriosa. En sortirem bé.

–¿Vostè va tenir moltes dificultats per fer entendre que calien impostos per assegurar la sostenibilitat del país, ara ens trobem en un canvi del tot al tot, què n'opina?

–Així com en la negociació amb la UE hi ha tres opcions, aquí no n'hi cap. I no estic en el detall del dia a dia, perquè segueixo la política per la premsa i el que sento al meu voltant. Ara discutim que si el 5%, i penso que no n'hi haurà prou. I aquest serà el drama. Si s'hagués fet amb temps, hauríem pogut regularitzar el nivell de fiscalitat de mica en mica. Ara es tindrà d'anar molt de pressa. No vull espantar a ningú, perquè no tinc xifres, però intueixo que tindrem d'anar cap a una pressió fiscal sobre els beneficis d'entre un 17% i un 20%. No és un calcul és una intuïció, sense entrar en el detall. Sobre els beneficis de tot Andorra, la pressió fiscal haurà de situar-se al voltant d'aquests tipus. És un global del que necessitem. Però és clar, si ara comencem amb un 5% i fos realitat el 20%, vol dir que això anirà pujant i comportarà un problema, que afectarà la competitivitat. Per això també necessitem la diversificació.

–¿Nous negocis i nova economia equivaldria a repartir la càrrega?

–El marc fiscal, que considero que no serà com els dels països veïns,però no obstant això, serà relativament elevat, afectarà la competitivitat i per tant, és absolutament necessari apostar per la diversificació. Entrar nous productes, noves indústries, o noves activitats de serveis perquè contribueixin. Ja s'havia de fer fa 20 o 30 anys, però ara és indispensable. I això sense parlar de la Seguretat Social que és un altre problema.

–¿La sostenibilitat de la CASS és un problema?

–Molt gran. Andorra té molts problemes però en el que afecta a l'àmbit social i econòmic, el problema més gran és el futur de la Seguretat Social.

–¿Per acabar, què caldria fer amb l'IGI bancari?

–El que tinc clar és que no l'han de pagar els clients dels bancs, com ha suggerit algun grup parlamentari. Els bancs ja estan suficientment tocats. Amb l'aixecament del secret bancari s'acaba Andorra com a paradís de bancs, aquests aniran fent però no prosperaran. Només falta que s'imposi els comptes corrents dels clients perquè sigui encara pitjor.

–¿La negociació d'associació amb la UE anirà lligada d'alguna manera a l'aixecament del secret bancari?

–No. Són coses diferents. Una cosa és el sistema financer i a la UE el Banc Central té un gran protagonisme, amb la qual cosa els polítics tenen poca a cosa a dir, perquè és molt tècnic. I l'aixecament del secret bancari és imminent. A Suïssa ja ho tenen coll avall.

–¿Els suïssos no són precisament els més recalcitrants per acceptar l'aixecament del secret bancari o l'intercanvi automàtic d'informació?

–Sí però si llegeixes la premsa Suïssa l'única cosa que estan calculant és quan es farà efectiva la directiva. La UE té com a objectiu que l'intercanvi automàtic d'informació sigui operatiu a partir del 2015, mentre que els suïssos esperen que ho sigui a partir del 2017 o 2018.

–¿Esperen allargar-ho una mica?

–En tot fan la mateixa política o la fem tots. Donem l'objecte per perdut i aleshores del que es tracta és de guanyar temps. I ho fa Suïssa, ho fa Àustria, ho fa Luxemburg i ho fem nosaltres i San Marino. Perquè mentre duri millor, però tothom ja ho dóna per fet. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.