• El CAEE exposa una col·leció de màscares, la primera mostra d'art africà que arriba al país

A dalt: màscara procedent de la tribu Anang que utilitzaven les sòcies d'una mena de confraria de dones casades d'aquesta ètnia nigeriana; a la galeria, peça de fusta tallada per un artesà Yoruba i de sorprenent realisme: pesa 5,5 quilos; els forats són per enclastar-hi cabells naturals; També a la galeria, la màscara dels Makonde (Moçambic) que també estava preparada per lluir una perruca confeccionada amb cabell de veritat Foto: ÀLEX LARA

Que petit és el món. Resulta que a Nigèria també tenien una Consòrcia de casats. De casades, de fet, perquè allí les coses funcionen al revés i probablement siguin més divertides. Només hi podien ingressar les dones que havien passat per l'altar –és un dir, ja ens entenem– i això sí, les noves consòcies rebien com a signe del nou estatus una màscara com la que tenen aquí dalt de tot, la de les trenes entaforades al front. I es veu que quan les senyores es reunien havien de portar posada la màscara corresponent, que no lluu només un pentinat estratosfèric sinó també les escarificacions rituals –les cicatrius dels pòmuls, vaja– que les identificaven com a membres d'una ètnia determinada. ¿S'imagina el lector que els germans consocis es presentessin al Consell del Bull amb aquesta fila? És una idea. El que no acaba de quedar clar és com comprovaven les nigerianes de la tribu Anang –que són les que van inventar la cosa aquesta de la màscara– que a sota no s'hi amagava un home que volgués colar-se d'estranquis.

En fi, aquesta és una i probablement la més festiva de les 25 peces que sota el títol El tresor d'Àfrica s'exposen fins al 22 de març al CAEE escaldenc. Atenció, perquè és la primera ocasió que s'exposa en aquest racó de món nostre una col·lecció d'art africà –si descomptem el happening de Jesús Muro, tres anys enrere al Museu del Tabac. Una ocasió única de contemplar de ben a la vora –i que no se'ls escapi la mà– el producte estrella de l'art negre, que els senyors aquells dels salacots –Livingstone, Speke, Burton i companyia– van arreplegar al segle XIX com a souvenir, i que a principis del XX les avantguardes, amb Picasso al capdavant, van convertir en les cobejadíssimes obres d'art que són avui. No és casualitat que algunes de les màscares del CAEE –i pensem en l'estilitzadíssima peça de la tribu Grebo de Libèria que podria passar per un disseny de la Bauhaus– semblin directament sortides d'un taller cubista. Més encara: una de les estrelles de l'exposició és una màscara Fang que podria haver firmat Modigliani. De fet, el pintor italià es va inspirar obertament en els dissenys d'aquesta tribu del Gabon, i els va posar tan de moda que l'art Fang és avui el més cotitzat de l'art tribal africà. Aquesta en qüestió indicava també la pertinença en una mena de societat secreta i només es treia a passejar en moments de crisi entre els veïns, per resoldre les diferències i que no la cosa no passés a majors.

Aquesta és una de les finalitats recurrents de la màscara en les societats tribals, perquè ens trobem davant d'un art eminentment utilitari, creat pels mestres tallistes locals amb una finalitat concreta: amb la màscara s'invocava els esperits dels avantpassats perquè proveïssin una bona collita, o es buscava protecció contra els sortilegis dels bruixots, o servien per simbolitzar el ritual de pas entre la infància i l'adolescència, o per acompanyar els difunts en les cerimònies funeràries. És el cas, aquest últim, d'una màscara femenina –cosa estranya, perquè la majoria són masculines– procedent dels Punu, també del Gabon, que pretén ser un retrat idealitzat de la difunta, amb el rostre blanquejat amb caolí –signe de la mort– i amb les reglamentàries cicatrius tribals al rostre.

Però l'estrella d'El tresor d'Àfrica és aquesta peça d'aquí al costat, que probablement no desentonaria al taller d'Antonio López –¿recorden les Carmencitas del Roc Blanc i del passeig d'Arnaldeta?– però que prové dels Yoruba, a Nigèria. Com quasi totes les seves germanes, està feta en fusta –aquesta pesa 5,5 quilos, que on està malament– però a diferència de la majoria, gasta un moderníssim i ben poc africà hiperrealisme. I diem bé, ben poc africà, perquè les màscares tendeixen a l'esquematització i a la deformació dels trets anatòmics, cosa que els confereix aquest potent i caraterístic expressionisme. Atenció als orificis del bigoti i de la barba, on s'implantava cabell de veritat per dotar la màscara de més realisme encara –un realisme pelet gore, però no ens posarem arallepafils.

Un cas similar és el de la màscara d'aquí al costat, que ve del Moçambic i que combina un ben poc freqüent verisme –llavis carnosos, nas aixafat– amb aquest gust per l'atrezzo natural: a la closca s'hi enganxava cabell humà, que li devia donar un aire francament terrible. Per la V invertida del front, no es preocupi: és un altre cicatriu que servia per indicar l'ètnia ala qual pertanyia el portador. Com veuen, hi abunden les escarificacions, i també els pírcings i els tatus, perquè vegin que no hem inventat res i que ser modern, avui –és a dir, foradar-se tot el que és foradable– és la cosa més antiga del món. La màscara, en fi, és una peça transversal, que colonitza tot l'art africà: a banda de Moçambic, Gabon i Nigèria al CAEE també hi trobaran peces procedents del Congo, Costa d'Ivori, Mali, Camerun i Guinea, de tribus tan exòtiques o més que Fang, Anang i Yoruba: Guere, Kasa Pende, Ibo, Ngere, Ambete, Banileke, Dogon, Dan, Teke i anar fent. Totes autèntiques i amb el corresponent certificat que garanteix un origen legal, perquè resulta que el comerç de màscares tiruals està prohibit des del 1990. Les del CAEE són part dels fons d'un col·leccionista particular d'Albi que les ha anat adquirint entre les que van sortir d'Àfrica abans del 1990, i que pel que es veu sí que estan en el mercat. Però no se'n facin il·lusions perquè circulen, sí, però a preus prohibitius. I no és per amargar-los el dia, però si algun dia troben una ganga, és que els que els han donat gat per llebre: serà un vulgar souvenir industrial, no una autèntica màscara ritual. Estan avisats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.