• Mossèn Ramon vol que la major col·lecció de bíblies coneguda s'exposi al santuari H Un mecenes ha reunit 800 exemplars en altres tants idiomes

Foto: ÀLEX LARA

És l'obra de tota una vida: prop de 800 bíblies, de totes les èpoques i en quasi tantes llengües com exemplars té la col·lecció. I el cas és que la tenim ben a prop: a Escaldes, d'on és el col·leccionista privat que les ha anat reunint amorosament al llarg dels últims decennis. Fins que arriba el moment que, com tot mecenes vocacional, sent la necessitat de compartir generosament amb els altres la seva dèria més íntima. I sorgeix el dilema: ¿on exposar aquesta monumental col·lecció? Aquí és on sorgeix mossèn Ramon de Canillo, disposat a aprofitar l'ocasió, escombrar cap a casa i endur-se-la a Meritxell. Exactament, al saló dels Passos Perduts, una estança gairebé secreta –darrere del Claustre dels Miralls, però no la bsuquin perquè està tancada amb pany i clau– perquè fa dos decennis que no s'utilitza: des que el Consell General va deixar de celebrar a Meritxell la tradicional sessió de la patrona. I això va ser, recorda mossèn Ramon, precisament quan va entrar en vigor la Constitució.

Però aquesta és una altra història i el cas és que el santuari disposa d'una sala ideal, opina ell, per allotjar-hi aquestes 800 bíblies que constitueixen, diu, «la major col·lecció bíblica de què tenim notícia». Una ocasió única per aportar un valor afegit a Meritxell, que perd any rere any visitants –«clients», en diu ell– perquè «la gent el que vol és veure coses, i aquí, quan han vist la col·lecció de maquetes i el santuari vell ja s'ha acabat». El Museu de la Bíblia constituiria, per tant, un reclam turístic de primer ordre que s'avindria a més, per la diversitat lingüística que exhibiria, amb el sentit ecumènic que l'arquitecte Ricard Bofill li va voler donar a Meritxell. Com és lògic, mossèn Ramon es confessa «molt il·lusionat» amb l'aventura bíblica. Un projecte que veu «pròxim i factible» –tant, com que somia inaugurar-lo la pròxima Diada– que té coll avall però que encara no és al sac: a la col·lecció li han sortit pretendents –«festejadors», en diu ell– alguns de tan atractius com el monestir de Poblet. I cal que tant el bisbat com el ministeri de Cultura –propietari de l'edifici– hi diguin la seva.

El mecenes, sosté, ha donat el vistiplau a la sala i per la seva especial devoció a la patrona té predilecció per Meritxell. La cediria gratuïtament i només caldria condicionar la sala dels Passos Perduts, avui en l'estat més aviat precari que veuen aquí dalt. Però falta una empenteta: potser que les institucions li mostrin el legítim, comprensible entusiasme que el projecte ha suscitat en mossèn Ramon. El cas és que si pretenem –com sembla– incentivar el turisme cultural, seria una autèntica llàstima, una oportunitat perduda, que deixéssim passar aquest tren. Tic, tac. Tic, tac 

Per a més informació consulti l'edició en paper.