• Ludwika Ogolerzec planta a la Riberaygua una instal·lació efímera a base de seda industrial

L'estructura d'Ogolerzec al buit de l'escala Foto: TONY LARA

Es facin un regal: aprofitin que tenim la Riberaygua aquí al costat i entrin un moment a descobrir la insòlita proposta Ludwika Ogorzelec (Chobiani, 1953). L'artista polonesa ha plantat al buit de l'escala una xarxa que no sabríem dir si té alguna cosa d'estructura geomètrica generada per ordinador o d'organisme cel·lular observat al microscopi. El resultat no arriba a ser inquietant; tampoc seria oportú dir que és atractiu o bell. És una cosa magnètica, potser com la primera vegada que un veu el mar –si ho poguéssim recordar, és clar, i fóssim conscients de tan alta ocasió– i queda estupefacte davant d'un espectacle incomprensible. L'obra d'Ogolerzec –tercera vegada que desfila per la Riberaygua: l'última, el 2007– produeix inicialment un desconcert similar: ¿què és, allò, si és que és alguna cosa?

Ella diu que la idea la va tenir un bon dia del 1990 exactament a Provincetown, EUA, i que ho va batejar «cristal·lització de l'espai» perquè es tracta precisament d'això: de generar un espai allà on abans hi havia el buit, teixint aquestes estranyes xarxes –no li preguntin el material, perquè s'enfada; entre vostès i jo: seda industrial– sense dibuix ni model previ, però tampoc a l'atzar, més aviat com qui agafa el pinzell i va traçant línies, rectificant-les i modificant-les, només que en tres dimensions en lloc de dues. Tibant per aquí, cedint una mica per allà, donant joc per un altre costat i tornant a tibar aconsegueix un joc de tensions que donen consistència a l'estructura. La que ha plantat a la Riberaygua és de petit format i –ja ho hem dit– de seda industrial, i li va portar dues nits de feina, perquè Ogolerzec treballa de nit: excentricitats d'artista. Però ha teixit bestioletes de fusta i de vidre que feien 10 metres de llarg i que pesaven una tona. Així que la nostra és gairebé un joc de nens. I efímera: el 13 de març tanca la paradeta i desmantella la xosa. Així que no ho dubtin: és tan, però tan senzill, tan simple i la vegada tan complex, que s'hi quedaran enganxats. Ella diu que pretèn precisament això, arribar a les emocions primigènies que diuen que tenim per allà baix, al fons a mà dreta. No sé: un s'encanta amb el que té de diferent, d'incomprensible, de marcià. El nostre Keshta va arribar a na solució vagament similar amb aquella mena de jaima que mesos enrere va plantar a la sala de Govern. És una idea.

La de la Riberaygua és la seva exposició número 60, que no està malament. Habitualment hi compareix amb una d'aquestes estructures i prou; en aquesta ocasió l'acompanya amb una col·lecció de mòbils més pròxims a Villèlia que a Calder, per entendre'ns, artefactes que evoquen un passat preindustrial –fusta, ferro, vidre– i que mantenen una relació natural amb la xarxa mare. En fi, que Ogorzelec va deixar ahir sobe la taula una pregunta que portarà cua: resulta que la polonesa va ser una de les deu artistes que va participar en els Turons d'Art, aquell espai que va desaparèixer quan es va remodel·lar el Prat del Roure. Ella, amb un dinosaure de fusta policormada que devia ser el primer contacte dels nens escaldencs amb la fauna plistocènica. La qüestió és: ¿On han anat a parar, aquelles obres? ¿Al magatzem? ¿O algú va tenir l'ocurrència de desfer-se'n com si fos ferralla? Si no és així, ¿té el comú intenció de reposar aquesta obres algun dia, en algun lloc? Ai, ai, ai.

Per a més informació consulti l'edició en paper.