• El fons Lang inclou la documentació britànica sobre la captura d'Eduard Molné per la Gestapo

Còpia de tres dels documents referents a la incursió de la Gestapo del 1943 que es poden consultar a l'Arxiu Nacional. Foto: fons lang / arxiu nacional d?andorra

D'acord: Joan Antoni Guerrero en va localitzar fa un lustre llarg el rastre als National Archives de la Gran Bretanya, i Claude Benet els va publicar parcialment a Guies, fugitius i espies. Parlem, és clar, de la documentació confidencial que va generar la cèlebre incursió perpetrada la nit del 29 de setembre del 1943 i que va acabar amb Eduard Molné, fill de l'hotel Palanques traspassat l'agost passat, a la presó de Saint Michel, a Tolosa. A Molné, que feia aquella inopinada nit de xofer per a la xarxa de passadors que Antoni Forné dirigia des del Palanques, el van enxampar amb cinc fugitius polonesos a l'automòbil, i a tots se'ls van endur els alemanys. Ell va tenir sort: les gestions del síndic i del bisbe Iglesias sembla que van estovar els seus captors, i dues setmanes després tornava a ser a casa. Però, ¿i els polonesos? Benet en va revelar els noms –el capità Alojzy Bokowski, el tinent Jan Daniez, el sotstinent Jan Sarnicki, el soldat Cselaw Giejsztowt i el civil Josef Lewicki– i afirma que van acabar en un camp de concentració.

El cas és que el fons que Gerhard Lang –ja saben, l'historiador alemany que té la dèria de Boris Skossyreff– ha cedit a l'Arxiu Nacional és com els dèiem la setmana passada –a compte de la felicitació del síndic Pallarès al president Roosevelt– una mina d'informació. Entre els centenars de documents andorrans que l'home ha anat arreplegant en arxius europeus, russos i nord-americans hi figura el patracol de cartes, missatges i telegrames que es van creuar el consolat britànic a Barcelona, l'ambaixada a Madrid i el ministeri d'Afers Exterior a compte aquesta vegada del que els anglesos en diuen «German raid on Andorra». A l'Arxiu hi tenim la seqüència completa dels fets, des dels primers informes –«confidencials», remarquen els papers– que el consolat remet el 4 d'octubre fins a la resolució de l'afer, el 31 del mateix mes. Bé, una resolució a mitges, perquè el que sembla preocupar més als diplomàtics britànics és determinar la identitat dels cinc polonesos «segrestats» per la Gestapo. I no pararan fins aconseguir-ho. El cas és que a partir d'aquí els National Archives emmudeixen. O potser és que el periple administratiu dels fugitius segueix en endavant un camí diferent al d'Andorra. Una llàstima perquè, què volen que els digui: ¿no voldrien saber, quina va ser la sort (o la desgràcia) d'aquells cinc homes?

Però tornem al començament d'aquesta història: tot comença amb un despatx del consolat amb la notícia que «dos o tres cotxes amb personal de la Gestapo vestits de civils» van capturar la nit del 29 de setembre i al mateix Palanques un home conegut com a Elias, així com Fernando Molné i els quatre refugiats que conduïa al taxi. Continua l'informe dient que l'incident ha «infringit la neutralitat andorrana i generat indignació entre els andorrans», que el cop de mà alemanys «posa en greu perill els presoners de guerra britànics que en quantitat considerable travesen la frontera per posar-se sota la proetcció d'un país neutral», i sosté que la preservació de la neutralitat andorrana és «una qüestio de principi». A més, alerta del perill que la situació degeneri en l'ocupació oberta d'Andorra –per part alemanya, s'entén– i per evitar-ho suggereix advertir les autoritats espanyoles que la violació de la neutraitat andorrana podria provocar represàlies dels aliats contra l'Espanya franquista.

Klisnie desapareix del mapa

El cas és que els diplomàtics britànics no tenen gaire clar com han de procedir en un cas que implica Andorra, donada la seva «peculiar situació constitucional» i la nacionalitat –polonesa– dels refugiats capturats, i que finalment s'inclinen per pressionar Madrid perquè faci respectar la neutralitat andorrana davant de les injerències alemanyes. Una manera molt britànica de rentar-se les mans i aconseguir que els altres facin la feina bruta. En fi, que el que els interessa de debò és la identitat dels capturats: coneguda des del primer moment la de l'andorrà implicat –encara que rebategin Eduard com a Fernando Molné– el Foreign Office insta el 26 d'octubre a l'ambaixada de Madrid que investigui els noms dels polonesos implicats. La resposta és quasi immediata: l'endemà ja tenen el nom del «polonés més prominent», aquest Elias que es veu que és un «agent», i un àlies sota el qual s'oculta un tal Alexander Klisnie. El cas és que al cap de tres dies el consolat britànic de Barcelona envia e lque sembla que és el cable definitiu, amb els noms dels cinc polonesos –Bokowski, daniez, Sarnicki, Geijsztowt i Lewicki– i ara ja sense rastre ni d'Elias ni del tal Klisnie. Tampoc apareix en cap moment d'aquest abundant i detallat intercanvi epistolar el nom de Nico, l'agent doble que sembla que va delatar el grup de Molné. Tampoc s'hi cita Forné, ni Viadiu. Una llàstima, però no es pot tenir tot.

Fa una rara emoció tenir a les mans uns documents que relaten un incidint avui ben conegut però que en aquell moment els devia sonar als seus redactors cosa remota, quasi marciana. Però ells insisteixen, convençuts que la guerra també es guanyava sabent què passava a Andorra i preocupant-se ni que fos a la molt britànica manera pel destí de cinc desconeguts capturats pels nazis. Si tenen un moment, es facin un regal i passin per l'Arxiu. És com tocar un trosset d'història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.