• Un nou volum virtual de l'Arxiu Nacional posa ordre en el primers 50 anys de la fotografia local
• ?L'instant màgic' recull mig centenar d'imatges, des de la més antiga, datada el 1885, fins al 1930; la Fundació Claverol s'ha desmarcat de la iniciativa

Diverses imatges de Joaquim de Riba Camarlot, Guillem de Plandolit, Josep Lluís Molné Salines, Julià Reig Roqueta i de la Casa d'Areny Plandolit. En aqueste imatges podem veure el ball de la corranda a la plaça d'Ordino (1900-1910). La primera centraleta de telèfons de la capital, probablement a la plaça de Sant Esteve (1904-1920). Xoladors a casa Cremat d'Anyós (1900-1922), una de les rares escenes costumistes del fons. El funeral a la plaça Benlloch de la capital; la seu del Centre Moral, enderrocada quan es va obrir la carretera (1900-1913). Un cotxe de linia de la Seu a Andorra aturat per a l'ocasió a la duana de la Farga de Moles (1920-1930). Foto: FONS CASA ROSSELL / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA / FONS GUILLEM DE PLANDOLIT / FONS CASA CREMAT. / FONS RAFELÓ / FONS CASA D'ARENY PLANDOLIT

«Querida mamá: un amigo me proporcionó una cámara fotográfica que he ensayado y aunque no muy bien he podido sacar el retrato de Ventureta Solares y Cipriano y el mío. Adjuntos se los remito, son las pruebas [...] Quería darle una sorpresa, pero no he tenido calma para aguardar más». L'impacient que firma les línies precedents és Joaquim de Riba Camarlot, aleshores estudiant de medicina a Barcelona, en una carta enviada el 15 d'abril del 1884 i que es conserva a l'Arxiu Nacional. Probablement en aquell moment no n'era conscient, però acaba d'estendre l'acta fundacional de la fotografia andorrana. Fins que aparegui un nou document o una nova imatge que permeti recular encara més l'efemèride, hem de considerar –opina Isidre Escorihuela, conservador dels fons fotogràfics de l'Arxiu– el retrat de Ventureta i l'aurorretrat del mateix Joaquim les primeres fotografies d'autor andorrà. Comnegudes i documentades, repetim-ho. La llàstima, perquè no es pot tenir tot, és que aquestes dues plaques de vidre s'han perdut i que, per tant, no disposem de l'equivalent de la Vista des de la finestra de Le Gras, la imatge fundacional de la història de la fotografia –ja saben: obra de Niépce, el 1826; tretze anys després, Daguerre presentava oficialment l'invent, però aquesta és juna altra història. En fi, que Escorihuela somia que es retrats de Guillem apareguin un dia entre les 700 imatges que se'n conserven, la majoria retrats i molts encara sense identificar. Optimista que és.

Doncs bé, Joaquim de Riba Camarlot és un dels sis autors que protagonitzen L'instant màgic, el tercer volum virtual que publica l'Arxiu Nacional –se'l poden descarregar de franc: punxin a www.arxiud.ad– i que és exactament el que n'augura el subtítol: la història dels pioners de la fotografia local entre el 1884 i el 1930, quan la concessió de Fhasa i la consegüent construcció de la xarxa de carreteres clausura amb tres decennis de retard el segle XIX i catapulta definitivament el país cap a la modernitat. És l'edat de pedra de la fotografia: de les albúmines, les sals de plata i les càmeres mastodòntiques. I al costat del primer de tots hi figuren altres cinc noms clau: Guillem de Plandolit, Julià Reig Roqueta, Josep Lluís Molné Salines, i Pau Xavier i Xavier d'Areny-Plandolit –que eren pare i fill, com és veu a venir.

¿No hi troba a faltar el lector un cognom imprescindible quan parlem de la fotografia local? Efectivament, José Claverol, fundador de la nissga dels Claverol fotògrafs, mereix un lloc de privilegi en aquesta història. Però per motius difícils de dilucidar, la Fundació Claverol, que custodia els fons de la família, s'ha acabat desmarcant del projecte amb l'exòtica conseqüència que el patracol cridat a convertir-se en referència en aquesta matèria passa de puntetes –o ni això– per un dels autors imprescindibles del període. No és la primera vegada que es produeix un fenomen com aquest: Claverol és un dels grans absents de la Història d'Andorra d'Edicions 62, i potser comença a ser hora que, prescindint dels antecedents, el min'steri enterri la destral de guerra i s'entengui d'una vegada amb un dels escassos arxius fotogràfics en mans privades gestionats en aquets racó de món nostre amb estàndars i criteris professionals. Per no dir l'únic.

Un projecte a mitges

L'estrantya defecció de la Fundació Claverol no és l'únic incident que ha llastat la publicació de L'instant màgic: el volum virtual disponible des d'avui mateix –el tercer que publica l'Arxiu Nacional, després de Guillem de Plandolit, entre la instantània i la postal, i d'A la recerca de l'Andorra romàntica. 10 visions de l'excursionisme català– és el que ha quedat del projecte inicial, que incloïa una exposició física a la sala de Govern, amb reproduccions de gran format i catàleg de papaer. Amb tots els ets i uts, com a l'època de les vaques grasses es va fer amb Gausen i Alsina, sense anar més lluny. Doncs no: quan ja ho teníem coll avall, el ministeri va tallar l'aixeta i va decidir que no, que no hi hauria exposició ni catàleg. El pdf i avall. Una llàstima, perquè en una època en què es publica gairebé tot –només han de mirar l'aparador de les novetats de qualsevol llibreria, i ho comprovaran– no sembla que el primer intent de posar ordre i concert en els fins ara foscos anys inicials de la fotografia andorrana mereixi ser considerat un luxe prescindible.

Però el meu país i jo som així, senyora, i ens queda el premi de consolació, un volum virtual que ordena i contextualitza l'obra de sis autors imprescindibles, coetanis dels fotògrafs estrangers que ens van visitar a cavall dels segles XIX i XX –els Girat, Gourdon, Bordas, Brutails, Romeu i sobretot, Deverell– i que, com diu Escorihuela a l'apunt final del llibre, «mereixen visibilitat i reconeixement perquè, gràcies a la seva enorme voluntat, ens van ensenyar com era de difícil la vida en una Andorra en què, ara més que mai, mecessitem el romanticisme perdut del segle XIX». A més de restituir a Joaquim de Riba la condició de pare de la fotografia andorrana –un mèrit fins ara al sarró del britànic Deverell, protagonista entre el 1883 i el 1889 de tres memorables safaris fotogràfics per aquí dalt– L'instant màgic rectifica l'errònia atribució al mateix Joaquim de Riba de quatre albúmines que van aparèixer als fons de Casa Rossell –entre les quals, la cèlebre visura de Sant Julià del juliol del 1887– i que a dreta llei corresponen a Brutails. Que consti. la que sí que hi és és la fotografia d'autor andorrà més antiga que es conserva: es titula Plegant herba a Ordino, i és juna placa de vidre seca de gelatina de 13 per 18 centíemtres; clar i català: una vista d'Ordino presa de nou per Joaquim de Riba entre el 1885 i el 1895, opina Escorihuela, amb la germana de l'autor, Dolores, asseguda al mig de la bucòlica escena –la tenen a la portada del diari– i els altres tres germans disfressats se senyorets.

Tots sis cultiven una fotografia més aviat rudimentària i bàsica, amb predomini del retrat –gènere en què Josep Lluís Molné sobresurt per dret propi, amb una mirada quasi etnològica i iuna galeria de personatges de vegades sorprenents– sobre la intenció documental que mostraran els autors estrangers. Potser Reig Roqueta és el que més s'acosta en aquesta perspectiva documental, amb sèries sobre la vida social i religiosa de l'època –festes majors, processons, funerals– i un afany quasi periodístic de deixar constància de fets històrics com ara la visita pastoral del bisbe Benlloch –el 1913, ja saben, per inaugurar la carretera de la frontera fins a la capital– o la instal·lació dels primers pals de la llum –al camí ral, el 1914. L'instant màgic potser no és el moment decisiu que preconitzava Cartier Bresson, però proposa un viatge fascinant, majoritàriament inèdit, a una Andorra en blanc i negre on els dallaires dallaven de veritat, homes amb faixa xollaven les ovelles al davant de casa, les caixes de mort es transportaven a espatlles fins a l'església, els automòbils eren una espécie desconeguda i les dones es tapaven modestament els cabells amb mocador. Potser no per quedar-s'hi, però, ¿qui ditria que no a un viatge amb bitllet de tornada en aquesta Andorra que només hem conegut d'oïdes? Doncs això és el que els proposa l'Arrxiu Nacional. I gratis.

Per a més informació consulti l'edició en paper.