NOU PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ DEL CÒMIC I LA IL·LUSTRACIÓ.

Aquí tenen al successor de Joan Pieras al capdavant de l'Associació del Còmic i de la Il·lustració (ARCA). A Josep Samarra (1972) li tocarà gestionar les vaques magres, buscar-se les garrofes sota les pedres i fer entrar l'entitat en l'univers 2.0, fins ara ignorat de forma quasi temerària. Samarra encapçala una junta nova de trinca que va desembarcar l'1 de gener amb una vocació obertament continuista, diu. Però el power-point amb què resumeix les línies mestres del curs és un molt prometedor tastet del nou rumb que pot emprendre la nau que Pieras va posar en marxa ara fa dos decennis i que ha convertit la Massana en la capital del còmic pirinenc. S'acostumin a la jeia de Samarra, perquè en endavant se la trobaran sovint, per aquí.

–Així que continuista...

–Òbviament. Vinc de ser vicepresident amb Pieras, i les coses que funcionen, millor no potinejar-les. Es tracta sobretot de mantenir el nivell. A més, falten dos mesos per al saló i els autors ja estan lligats.

–Però sospito que alguna novetat sí que hi aportaran, vostè i el seu equip. A veure.

–Els objectius que ens hem marcat per a aquest primer any de mandat són cinc: involucrar els socis en les activitats de l'ARCA, donar servei als professionals del país; fomentar l'art de la historieta a les escoles; torbar ingressos diguem-ne atípics que complementin la subvenció del Comú, i apostar per les noves tecnologies, començant pel web i Youtube i acabant pel coci QR, que incorporarem a les exposicions.

–Doncs comencem: ¿quants professionals hi ha?

–Mitja dotzena llarga. Que tinguem controlats, perquè segur que n'hi ha que ni sabem que es dediquen a això. El que passa és que la majoria ni es coneixen, entre ells. Volem que l'ARCA sigui el seu nexe d'unió. I els podem oferir alguns avantatges.

–¿Per exemple?

–Una galeria virtual perquè hi pengin els seus treballs i les empreses del país que busquin un il·lustrador sàpiguen on anar-lo a buscar. O descomptes en determinats productes o serveis, que podem aconseguir amb intercanvis: nosaltres cedim a una empresa l'espai del web per a publicitat, i ells a canvi ens ajusten el preu.

–Perdonin, però això de fomentar el còmic a les escoles sí que ho veig negre, negre.

–És un fet que la mitjana d'edat dels visitants del saló oscil·la entre els 35 i els 45 anys. Com la dels prop de 800 amics que tenim al Facebook. El lector jove no llegeix còmic. I per això volem portar-lo a l'escola.

–¿Com?

–No pretenem convertir-lo en una assignatura ni molt menys, però sí en ja activitat complementària. El còmic és il·lustració però també guió, i per tant pot servir per ensenyar òbviament tècniques de dibuix però també com estructurar una història. I com a ganxo, un premi.

–Conti, conti.

–Només per a estudiants, que haurien d'il·lustrar el guió seleccionat en un concurs previ. El guardó seria honorífic, i l'entregaríem en el marc del saló. Però hi hauria més premis.

–¡¿Més?!

–Sí. I tots honorífics: es tracta de reconèixer la feina fet durant l'any pels professionals de la il·lustració del país, i un altre a un autor internacional.

–Anem a les noves tecnologies: ¿quan entrarà en funcionament, el nou web?

–L'objectiu és estrenar-lo en la pròxima edició del saló, de moment de forma modesta però amb la intenció no només d'obrir la galeria virtual sinó també de penjar-hi l'hemeroteca de Còmic a Fons, un patrimoni de l'ARCA que seria una pena no aprofitar. Però això ens portarà molt de temps. I hi ha més: hem de treure tot el suc als convidats que desfilen pel museu i pel saló.

–¿I com ho pensen fer?

–D'una banda, incorporant els codis QR a les exposicions; de l'altra, creant una videoteca d'entrevistes en video i publicant-la al Youtube. I també amb tutorials –vídeos on un professional ensenya per exemple els rudiments del dibiux– i performances, veure el teu autor preferit en acció.

–I no es descuidi de l'animació, la germaneta pobra de l'ARCA. Deia dies enrere que volien donar-li més visiblitat. ¿Com?

–Sembla que no ens adonem que el videojoc és animació pura i dura. I en moltes ocasions, d'una qualitat altíssima, equiparable a la millor pel·lícula de dibuixos animats. El cas és que des de fa dos anys tenim un saló del videojoc i mai no hi hem participat. Hem de col·laborar. D'altra banda, l'escola Joso de Barcelona forma cada curs una fornada de professionals de l'animació: potser els interessaria exposar al saló els projectes de fi de carrera, en ocasions autèntiques virgueries que no es veuen més enllà d'un circuit molt reduït.

–També pretenen fomentar la participació dels socis.

–No pot ser que entre cinc ens ho maneguem tot i que la majoria nio es conegui. Es tracta de crear teixit associatiu, que sorgeixin afinitats i que un dia pugui sortir una nova junta cohesionada. Mirarem que proposin comissions sobre temes d'interès comú, i organitzar activitats com ara clubs de lectura i sopars-tertúlia amb els autors del saló.

–I tot això, ¿qui ho paga?

–El 99% del nostre pressupost surt de la subvenció del Comú, que aporta 22.000 euros. La resta ve de les aportacions dels socis, que ara devem ser una setantena. És evident que ara no podem sortir a buscar patrocinis convencionals, així que en buscarem d'alternatius –per exemple, una entitat bancària que aporti una terminal TPV a la botiga del saló a canvi de figurar com a espònsor. I ingressos atípics provinents del merchandising: no tenim ni una trista tassa, ni una camiseta que el visitant es pugui endur.

–Vist el seu perfil de friqui del manga, alguns s'han temut un desembarcament japonès en pròximes edicions del saló.

–Hi haurà més manga que fins ara...

–Fàcil, perquè no n'hi ha hagut gens.

–...però no s'ha de perdre de vista que és més fàcil portar un autor que viu, posem-hi, a Sabadell, que un altre que ve de Kioto, a 11.000 quilòmetres. Hi ha fórmules: aprofitar les gires europees per presentar una novetat, una visita al saló de Barcelona, o fins i tot ens podem plantejar una exposició sense l'autor. El que no té sentit és separar el còmic el manga, que no és altra cosa que la historieta japonesa.

–¿Quin va ser el seu primer manga?

–Parlant amb propietat, Heidi, Marco i Mazinger Z, com és com la meva generació va descobrir el manga... tot i que ni sabiem que se'n deia així.

–¿I en llibre?

–A principis dels 90, quan arriben al mercat europeu obres com ara Akira i Santuario.

–¿I d'on venia, vostè?

–Era molt de superherois. Però mai no he tingut manies: en tinc prou que la història sigui bona.

–¿Encara llegeix historieta europea?

–Compro de tot, però amb la situació actual t'hi ha de mirar molt perquè el còmic és un vici car, aquesta es la veritat.

–¿Quants en té, a casa?

–Milers. Molts milers. No sabria dir quants; però el que sí que està clar és que m'he gastat més diners en còmics que en el cotxe.

–¿Dibuixa? ¿Escriu guions?

–No i no. Gens. Si m'he embarcat a l'ARCA és per animar la gent que en sap a fer el que jo no sé fer, perquè disfruto una barbaritat amb la seva feia i vull ajudar-los.

–¿És un dibuixant frustrat?

–No. Borges deia que estava més orgullós dels llibres que havia llegit que no que dels que havia escrit. Salvant les distàncies, jo, el mateix.

–Sóc un profà del manga: ¿per on començo?

–Si ets un home de mitjana edat, prova amb Barri llunyà, de Jiro Taniguchi: un senyor que viatge en tren i de sobte va a espetegar al poble on va viure la seva infància i es veu transportat 30 anys enrera. Sembla un viatge en el temps, però és una novel·la psicològica en imatges.

Per a més informació consulti l'edició en paper.