Mas comença aquesta tarda a les Fontetes el rodatge del seu setè curt Foto: TONY LARA

DIRECTOR I GUIONISTA DEL CURT "L'OU DE FABERGÉ"

Rodar un llargmetratge és el més semblant a una quimera que es pot plantejar un cineasta local. Mirin només el cas d'Isak Férriz, que sua tinta per estrenar-se com a director diguem-ne sènior. Així que no ens posarem ni ara ni aquí llepafils i saludarem com una bona, estupenda notícia, l'enèssim projecte d'Hèctor Mas (Els tres soldats, El comte Yácula, Oculta...) Ara, però, en solitari, i amb L'ou de Fabergé, un projecte personalíssim i, diu, una metàfora sobre l'origen de la crisi. El protagonitzen Pere Tomàs (Tito) i Xavi Fernández, dos currelos que un dia es posen a fabular amb la de coses que farien si els caigués a les mans un ou de Fabrgé. Sí, home, aquelles joies rares, cares i tran kitsch com una figura de Swarowski que es regaava la noblesa imperial russa, que no devia saber com gastar-se els diners. En fi, que si entre avui i diumenge es topen pels carres del nostre racó de món una cosa semblant a un rodatge de cine, no falla: són Mas i el seu equip.

–Aquest serà el curt que fa...

–Hummm... Set. Tres dels quals els he codirigit amb Alfons Casal. L'últim, Oculta, a finals del 2012.

–Però ara debuta en solitari.

–Així és. Els altres sis eren pel·lícules corals encara que al final jo agafés la batuta de director. L'ou de Fabergé, en canvi, l'he concebut i gestat a partir d'una idea meva. Per al desenvolupament de la idea i escriure el guió m'han ajudat dos companys, Gerard Marginedas i Lluís Ferrer, però qui ha portat la veu cantant sóc jo perquè és el meu projecte.

–Així que L'ou de Fabergé constitueix una metàfora de la crisi actual... A veure, a veure.

–El punt de partida era fer una revisió en clau irònica del conte de la lletera: dos treballadors, el Tito i el Juli, es munten tots sols una enorme bombolla imaginant el que podrien fer si tinguessin un autèntic ou de Fabergé.

–¿I com se'ls acut tan disparatada idea?

–Perquè el Juli n'està pintant un, una vulgar imitació, és clar, i a partir d'aquí és fàcil divagar: ¿i si fos de veritat? ¿I si el venguéssim per una milionada? ¿I si amb el que en traguéssim obríssim una empresa i ens poséssim el despatx enorme que sempre hemsomiat? ¿I si a més ens atrevíssim a fer les vacances somiades? ¿I si...?

–Perdoni, però no veig enlloc la metàfora de la crisi.

–Sí, home: la bombolla immobiliària venia a ser una cosa així –¿i si construím tants edificis, i si venemm tat spisos, i si reinvertim els diners e una urbanització encara més bèstia...?– però monumental.

–Ho veig, ho veig. Suposo que no lirebento el final si li dic que m'ho veig a venir: que l'ou s'acaba trencant...

–És obvi. Però no te'n puc avançar més perquè ho és tant, de curt ,que amb prou feines arriba als tres minuts.

–Més que curt, és mini.

–Doncs sí: curtíssim. Però amb un muntatge accelerat, molt dinàmic, i la dificultat afegida que això comporta en una pel·lícula de poc més de dos minuts, amb canvis de localitzacions continus. Un parell de plànols a cadalocalització, i fora.

–¿On rodaran?

–A les Fontetes, el Parc Central, la recta de Santa Coloma, el celler de can Toni... Així, fins a una desena. I tot aquest cap de setmana, a partir de demà. Si la neu ho permet, és clar.

–¿Pressupost?

–Se'n va cap als 3.000 euros, que no està malament. A banda d'una subvenció del Govern –1.000 euros– la resta prové de recursos propis.

–Vaja, que s'ha autoproduït.

–Hi he invertit els estalvis dels últims mesos, com si siguéssim. Però és que hi confio molt, en aquest projecte, i estic convençut que pot ser un producte accessible i també vendible, perquè a banda de curt de veritat, la temàtica és universal, s'entèn a tot arreu. Això em pot beneficiar a l'hora de moure'l per festivals.

–Ja que en parla: ¿per què serveix un curt, a part de «moure'l» per festivals i ensenyar-lo a la penya, que d'altra banda ja té al sac? Perquè com a molt pot aspirar que el projectin de matinada en alguna remota televisió local...

–Tens raó, un curt no és producte comercial, ningú no es planteja dirigir un curt per treure'n un benefici econòmic, i jo tampoc. Però és que no s'ha de comparar amb un llarg: el suport és el mateix, però és un mitjà diferent i per tant serveix per explicar un altre tipus d'històries.

–Un curt, ¿el roda qui no té prou recursos per dirigir un llarg?

–No necessàriament: hi ha curts de pressupost més elevat que certes pel·lícules. Però tot depèn de la història: la que explico a L'ou de Fabergé no tindria sentit allargar-la fins a l'hora i mitja. Entenc el curtmetratge com un exercici, com un camp d'experimentació, que a més et concedeix una llibertat creativa que moltes vegades és impossible tenir en el llarg, sotmès a imperatius de tipus diguem-ne industrial. Dit això hi afegiré que si tingués els diners, probablement dirigiria un llargmetratge.

–Amb la mà al cor: ¿és vostè consumidor de curts? ¿O és com aquells escriptors incapaços de llegir una novel·la?

–Reconec que no he sigut mai un gran seguidor del gènere. Però sobretot per les difitultats d'accedir-hi. Internet ho ha revolucionat tot, també aquest àmbit, i avui és relativament fàcil veure curts i que el teu curt es vegi.

–¿Que passa amb Amagada?

–El títol definitiu és Oculta. Un thriller de terror que hem inscrit a una trentena de festivals de gènere. Ara esperem que soni la campana.

–¿L'han estrenat?

–Encara no.

–És el problema de tants curts: una vegada rodats, desapareixen del mapa. Són més una festa entre amics que un producte professional.

–El que està clar és que L'ou de Fabergé l'estrenarem a Andorra. Una altra cosa és com ho farem, perquè sembla una mica... exagerat convocar el personal perquè vegi dos minuts de pel·lícula.

–¿Per què no proven a fer una marató? Set curts bé donen per a això. I sospito que alguns no s'han vist mai, aquí. I encara menys, en pantalla gran.

–És una idea. O mirar d'involucrar els cines Illa, per si els interessés projectar-lo abans d'alguna sessió. Ja ho veurem. Però no en tingueu cap dubte: a la primavera el veureu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.