Observo amb un cert temor --possiblement per manca d'informació-- una sèrie de moviments dedicats a unir els periodistes del país per fer un front comú en defensa de la professió. Res a dir, sinó tot el contrari. Sempre he cregut que la creació d'un Col.legi Oficial de Periodistes és important, si sabem fer un col.lectiu allunyat dels personalismes o del fals corporativisme. Però no és tasca fàcil, perquè correm el risc que algú vulgui vendre garsa per perdiu. Avís, per tant, a navegants: no vulgueu que les vostres guerres particulars passin a ser col.lectives, perquè no depèn exclusivament dels que acaronen la idea.

Davant dels dubtes amb qüestions de fons, acostumo a buscar referències en aquells que saben més que jo i gaudeixo de la seva experiència. En aquest cas, he acudit al periodista més professional, en el més ampli sentit de la paraula, dels escriptors de la Generació del 98:

Azorín. Un home al qual el temps li va imposar la necessitat de ser periodista. Seves són aquestes manifestacions. "Que vinguin els bàrbars i arrasin amb tot, amb la doble vara de medir, la hipocresia, la injustícia, que arrasin amb la mentida o la veritat prefabricada, la falsedat en l'art i la covardia en l'home".

Aquesta és la feina del periodista i s'ha de fer amb tots i no únicament amb la clientela contrària. Cal ser anarquistes literaris. La millor manera de mostrar el nostre amor i respecte al país es troba precisament en els nostres escrits. Però per aquesta patriotisme és necessari conèixer el país, el de tots i no el d'uns quants, i obrir els ulls a les seves realitats autèntiques i no inventades. Fa massa temps que practiquem un diàleg per a obtusos --¿Recorden aquell vell còmic?-- en el que tot roda sobre l'intranscendent deixant de banda el que importa. El mateix respecte que tenim en un ideal nostre l'hem de professar pel contrari.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.