• El fons de l'historiador Gerhard Lang conté la felicitació del síndic Roc Pallarès a Franklin D. Roosevelt amb motiu de la investidura; el més sorprenent de tot és que el ianqui va respondre

La felicitació firmada pel síndic Pallarès; l'original es conserva a la Biblioyeca Franklin D. Roosevelt a Albany, Nova York Foto: FONS GERHARD LANG / ARXIU NACIONAL D?ANDORRA

La cosa va avui de presidents. Un, Franklin D. Roosevelt, acabava de ser investit com a 32è president dels EUA. Això passava el 4 de març del 1933 –recordem que Roosevelt va ser reeligt el 1936, el 1940 i el 1944– i al nostre Síndic, aleshores Roc Pallarès, li va faltar temps per enviar-li una carta de felicitació datada aquell mateix mes de març. De tu a tu perquè Pallarès, que escurava els últims mesos de mandat, no tenia manies: «Mensaje dirigido por el Presidente de la pequeña República de Andorra al nuevo Presidente de los Estados Unidos, Mr. Roosevelt». El missatge en qüestió, que forma part del molt prometedor fons que l'investigador alemany Gerhard Lang ha dipositat a l'Arxiu Nacional, consisteix en dues pàgines manuscrites, una vintena escassa de línies encapçalades pel segell de Sindicatura, redactades en castellà i amb una caligrafia més que raonable –¡i sense faltes d'ortografia! El contingut constitueix una lacònica declaració de bona voluntat, sense floritures ni divagacions, en què Pallarès no es descuida de «hacer votos para que pueda ver realizados y con feliz éxito todos los proyectos que en bien de América y de sus ciudadanos tiene proyectados».

Fins aquí, res que se sortís del més o menys esperable en les relacions –ejem– internacionals. Al cap i a la fi, es tracta de dos «presidents» interactuant en raó del càrrec. El curiós de tot plegat és en primer lloc l'exòtica fórmula com el Síndic li va fer arribar a Roosevelt la seva «más cordial y sincera felicitación»: a través del corresponsal a París de l'agència United Press, un tal Ralph Heinzen que pel que sembla va venir a espetegar al nostre raconet de món l'hivern del 1933 –atret potser per la (diguem-ne) revolució que s'hi estava coent. Així ho explica el primer document d'aquest exòtic dossier que sembla sortit, comprendran vostès, d'una pel·lícula dels germans Marx: una carta que el president d'UP a Nova York li envia al delegat de l'agència a Washington, Fred Storm: «Aquí n'hi va una d'interessant. He exercit en la meva vida d'intermediari entre caps de govern i de conseller a l'ombra de pobres diplomátics, però mai m'havien sol·licitat que actués entre presidents». La cosa, ja es veu, comença bé. I continua millor, amb el relat de com el president d'Andorra –«La República més antiga del món, crec»– li va sol·licitar al bo de Heinzen que li traslladés les seves felicitacions a Roosevelt: «Com que no té secretari, ho va escriure de pròpia mà, i com que ni ministeri d'afers exteriors ni, de fet, problemes exteriors –¡paio afortunat!– ha hagut de recórrer a nosaltres per arribar a la Casa Blanca». El millor de tot arriba al post scriptum: «Per cert, el seu nom és Roc Falleres».

El cas és que contra pronòstic la carta del Síndic hi va acabar arribant, a la Casa Blanca, després de pul·lular uns dies per la secretaria d'estat i generar un bon gruix de paperassa sobre com corresponia respondre al president de la república més antiga del món. I aquí ve la segona sorpresa: que Roosevelt va trobar un moment per contestar. Bé, qui el va trobar va ser e lcap del gabinet, Louis Howe, el cervell de l'encara més concisa carta de resposta, amb prou feines una desena de línies, mecanografiades i en anglès, encapçalades per un gloriós «My dear Mr. President» i que diuen així: «És amb el meu més sincer reconeixement que he rebut l'amable comunicació que em vau dirigir amb motiu de la meva investidura com a President dels EUA. Rebeu una salutació ben cordial, creieu-me, Senyor President. Sincerament, Franklin D. Roosevelt». El cas és que la carta –a l'Arxiu se'n conserva una còpia procedent de la Biblioteca personal del president nord-americà– està dirigida a «Sa Excel·lència Roi [sic] Palleres, presdient de la República d'Andorra».

L'epíleg d'aquest sainet –un s'imagina els funcionaris del departament d'Estat buscant desesperadament informació sobre la nostra remota i minúscula república– és naturalment el viatge invers que va haver de fer la resposta presidencial. Ens en dóna oportuna notícia un article del Majorca Sun publicat el maig del 1934 rescatat de l'hemeroteca pel mateix Lang. Segons el diari mallorquí, els encarregats de portar el missatge a Andorra van ser el cònsul general dels EUA i la seva esposa, Mr. i Mrs Dawson, que segons la crònica van viatjar en cotxe des de Barcelona, van ser rebuts «calorosament» per l'«executiu» andorrà i pels «consellers», es van instal·lar uns dies a l'hotel de Benet Mas a Encamp i van tenir temps per fer escapadetes per aquí dalt, amb especial atenció a la que van fer fins a Soldeu, «la localitat més alta del país, i una mica més enllà, per la nova carretera de França i fins on ens va permetre avançar la neu». L'excursió, probablement la primera missió diplomàtica dels EUA a Andorra, va tenir com a guia d'excepció el periodista i viatger Lawrence Fernsworth, que acabava de publicar al National Geographic Andorra: Mountain Museum of Feudal Europe, amb un títol que delata els prejudicis amb què es van plantar els ianquis per aquí dalt. Però no ens posarem ara llepafils, perquè avui es tractava de celebrar la sincera i cordial amistat entre Roi Falleres i Franklin D. Roosevelt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.