Foto: EL PERIÒDIC

Ser polític no és fàcil. Sobretot quan alguns interessos que defensa el teu partit han deixat de coindicir amb els propis, o qui sap si també amb els dels electors que representen. El cas de tres diputats del PSC, partit del nostre país veí, és el paradigma d'un conflicte de valors, que sembla irresoluble: tres polítics que es veuen sotmesos a accions disciplinàries de partit per anar a favor d'allò que prometien al seu electorat en el programa electoral que els va portar al Parlament. Però és clar, van en contra de la decisió presa per la direcció del partit, i votada pels dirigents del PSC.

¿A qui es deu primer, un polític, als electors, a la pròpia consciència o al partit? La qüestió del dret a decidir, a Catalunya, no és una qüestió menor per als nostres veïns. És un afer troncal, que respon a uns valors i creences personals o identitaris. Així és que la votació dels tres diputats díscols és un afer de lleialtat personal i electoral que no pot ser anorreada per la disciplina de partit. A mi em sembla admirable que passi per davant el pes de la consciència i el valor del compromís amb els que et van confiar el vot que l'obediència a la direcció. Ser fidel als valors per davant dels interessos personals i de partit és una prova d'honestedat personal. I que segurament coincideix amb moltes sensibilitats dels simpatitzants d'aquest partit.

El PSC té mala peça al teler: la direcció ha aprovat fer el contrari del que van prometre al programa electoral als ciutadans que els van votar. Però això no és nou: el PP va prometre que no apujaria impostos, i des que governen ja n'han apujat quaranta. Prometre, en aquesta banda del món, surt barat. Quan algun ministre diu que no faran alguna cosa, ja us podeu anar calçant: vol dir que ho acabaran fent. De fet, és gratis: ningú et demanarà comptes quan hagis acabat les teves responsabilitats de govern. Aquest és, des del meu punt de vista, un dels serrells de la democràcia que s'han de millorar.

Jo em pregunto: ¿quin valor tenen les promeses electorals? ¿Quina credibilitat atorguen als partits, si capgiren a conveniència aspectes fonamentals dels seus programes? On queda la intenció política: ¿a les urnes? Jo em pensava innocentment que la posada en escena de les promeses electorals es feien per a ser complertes en una o dos legislatures, obeïnt a la manera particular de construir un futur millor. ¿No serà que serveixen básicament per guanyar eleccions? He sentit a més d'un polític, d'aquest país i del de baix, dir que els dos primers anys de la legislatura cal treballar per fer coses pel país, i els altres dos cal treballar per a la reelecció. És a dir, durant dos anys la prioritat és el país, els altres dos, el partit. I els egos, probablement.

¿Algú s'ha entretingut mai a comptar, en els governs d'aquí i d'allà, quantes promeses electorals es compleixen? ¿O quants cops es fa el contrari del que s'havia promès? Si no demanem cap responsabilitat als nostres polítics per les seves accions de govern un cop acabats els mandats estem donant carta blanca perquè els programes electorals siguin un simple pamflet per aconseguir vots. La coherència política és eliminar la distància entre pensar, dir i fer. I sense coherència no hi ha credibilitat. Mentre no hi hagi llistes obertes i puguin ser els ciutadans que decideixin qui els representa, i mentre no s'exigeixin responsabilitats a un govern després d'una legislatura, la democràcia encara té camí per recórrer. Mentrestant, la credibilitat política és al calaix, esperant millors temps. Jo crec que els governs haurien de passar comptes amb la ciutadania i ser avaluats, en funció del nivell d'acompliment del seu projecte polític. Així els ciutadans podríem votar basant-nos en fets, no en promeses que ningú no exigeix complir. I els polítics tindrien un veritable compromís per complir, sense perdre mai el focus: els ciutadans. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.