• A Andorra hi faltava «una obra contemporània sòlida en el dia a dia de la gent», diu Plensa

Perpectiva de la plaça Lídia Armengol en la inauguració del conjunt, ahir al vespre, presa des de la plaça del Poble Foto: TONY LARA

Si un dia passejant pel carrer, sento que una persona pregunta ‘¿On quedem?', i que una altra li respon ‘Als 7 poetes' em sentiré feliç. Voldrà dir que la gent ha fet aquesta obra seva. De fet, 7 poetes ja noés meva; és dels diutadans; fis ara me n'he cuidat jo, i ara us passo la responsabilitat». Qui s'expessava així era naturalment Jaume Plensa (Barcelona, 1955), probablement l'escultor espanyol viu amb més caixet del moment, en la inauguració del conjunt escultòric de la plaça Lídia Armengol de la capital, al peu del nou Consell General. Segur que ho saben, perquè n'hem parlat aquí mateix en diverses ocasions: els set estilites enfilats dalt de sengles màstils d'acer de 10 metres d'altura que des de la setmana passada humanitzen aquest espai públic, i que des d'avui mateix estan cridats a convertir-se en una referència urbana. ja veurem si li són capaces de fer-li la competència al rellotge tou de Dalí a la Rotonda, però la veritat és que venen amb molta empenta: l'escultor català ha sembrat mig món –Niça, sí, però també París, Goteborg, Mèxic i Jacksonville– d'aquests figures pensants que de nit s'il·luminen com cuques de llum –no es perdin l'espectacle des de dalt de la plaça– i que Plensa diu que constitueixen una reivindicació de la figura del poeta, aquest il·luminat capaç d'«introduir bellesa en el dia a dia de la gent».

Primer malentès que convé desfer: els nostres estilites –per aquells eremites del primers segles del Cristianisme que un dia pujaven a una columna i s'hi quedaven per sempre, vés quiines coses de fer– són set: com les parròquies, efectivament. Però no hi busquin una relació de –diguem-ne– causalitat: sosté l'escultor que sempre ha sentit una fascinació especial per determinats números –entre els quals, el 7, és clar– i que per aquesta mateixa raó les set parròquies li van posar el nombre d'estilites en safata de plata. No calia que s'hi escarrassés més. Val a dir que 7 poetes constitueix un encàrrec llargament covat. Les «converses» per posar instal·lar una obra d'aquestes proporcions a la capital van començar segons el mateix artista fa dos decennis, i han cristalitzat ara i aquí. I no per casualitat, sosté. Val que el conjunt no es va concebre específicament per a la plaça Lídia Armengol, però quan mesos enrere, i en una mena d'escapada per trobar localitzacions per a 7 poetes, va descobrir l'espai, va saber que aquest era el lloc: «Un miracle», diu, «perquè sovint passa que la peça es menja l'espai, o al revés; aquí, en canvi, tot encaixa, és l'espai ideal. Per això penso que ha valgut la pena esperar 20 anys».

Un kit kat plàstic / El mateix Plensa va supervisar l'orientació de cada poeta, inclòs el que s'ha instal·lat a sobre de la teulada de l'edifici que tanca la plaça pel costat sud –«Cosa que no havia fet mai, i el més complex des del punt de vista tècnic»– i n'ha determinat la seqüència i el ritme dels colors ,que representen les emocions: «De vegades coincidim; d'altres, no». Cadascun va a la seva, però no perquè no es comuniquin sinó perquè són vells amics, i com a tals –adverteix Plensa– no cal que estiguin cara a cara». I atenció, perquè aquestes figures pensants, fabricades amb fibra de vidre i resina –«Un material que les fa tan resistents com una embarcació»– i que fan exactament 2,10 metres d'altura, estan modelades a partir del cos del mateix artista, «però com que s'han de contemplar a distància algunes formes estan exagerades i d'altres s'han arrodonit». Així que a Lídia Armengol hi tenim, literalment, set grans Plenses. Més els dos, recordin, que viuen al pati interior del veí edifici Cierco –Green self portrait i Overfolow IX– i el Gran latent que vigila l'entrada d la seu de BPA a Escaldes.

Plensa té la raonable, lloable dèria d'humanitzar els espais urbans, d'introduir-hi com qui diu un Kit-Kat plàstic, un moment per a la reflexió i la introspecció, i de passada convidar el vianant a rellegir un espai conegut, okupat ara –i durant els pròxims vint anys, segons els termes del conveni de cessió entre BPA, la propietària de les peces, i el comú de la capital– per aquests set nouvinguts. Però no només això: «Crec que a Andorra la Vella hi havia una certa carència d'art contemporani, que hi faltava instal·lar una obra sòlida en el dia a dia de la gent». Això pot ser molt dir en una conurbació, Escaldes inclosa, on a banda de les obres del mateix Plensa tenim un Dalí, un Brossa, les Carmencitas d'Antonio López –de moment– i el circuit de la CASS, potser poc explotat però no per això negligible. És clar que estem parlant d'obres de proporcions més discretes. Però el mateix Plensa admetria que tampoc no es tracta d'una qüestió de mides, ¿oi?

Ahir era, en fi, el dia de Plensa. Però també el de Ramon Cierco, president de BPA i artífex de tot plegat. Diu Cierco que la relació amb l'artista –concretada en una col·lecció d'una quinzena de peces– «arrenca de fa una vintena d'anys, i amb el temps s'ha convertit en una relació personal». Es tracta del quart Plensa que col·loca en espais públics. ¿N'hi haurà més? «No ho sé. El que està clar és que estem probablement en el moment àlgid, que 7 poetes es pot convertir en una referència turística, i que amb iniciatives com aquesta donem sentit al vessant cultural de la responsabilitat corporativa de BPA». L'entitat l'ha cedit al comú de forma gratuïta –gratis et amore, com li agrada dir a Antoni Morell. Però, ¿quant va pagar, per l'obra? «Es tracta d'un regal, i dels regals no se'n diu mai el preu». Per cert, ¿quedem als Poetes? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.