Plensa posa a la plaça en la visita amb la premsa internacional destacada ahir a la capital per seguir la inauguració. Foto: TONY LARA

ESCULTOR, AUTOR DEL CONJUNT "7 POETES".

Ahir el devien veure als telenotícies de quasi totes les cadenes espanyoles; avui, a la majoria de la premsa escrita. Jaume Plensa va desembarcar a la capital com una estrella del pop, envoltat literalment per un núvol de periodistes, fotògrafs i càmeres com no es veien per aquí dalt des dels temps de Tita Cervera i aquelles magnes exposicions del fons Thyssen a la sala de Govern. Enmig d'aquest insòlit desplegament, d'aquesta exòtica marabunta, l'artista va mostrar un perfil discretíssim, d'una humilitat quasi franciscana i inaudita en una patum indiscutible de l'art mundial, premi Velázquez inclòs. Això sí, amb el temps cronometrat: l'entrevista, 7 minuts –¡és clar!– controlats amb mà de ferro per la road manager de torn. Aquest n'és el resultat.

–¿Quina és la càrrega simbòlica del número 7? Perquè molts de nosaltres ens pensem que hi ha un estilita per parròquia...

–És veritat, hi ha set parròquies. Però també he de dir que hi ha una sèrie de números que he fet servir molt al llarg de la meva obra –el 2, el 3, el 7, el 21, el 73... Tinc per exemple una peça amb molta implantació a la meva obra, que he exposat molt, que és un autorretrat cobert de noms de compositors i repetit set vegades...

–Doncs més al meu favor: ¿per què set, precisament?

–Perquè hi ha set notes. El número 7 és una bogeria, i el vostre país és en aquest sentit extraordinari, està construït sobre una meravella que és el número 7. Se'n podria dir perfectament el país de les meravelles.

–Doncs arriba a acabar 7 poetes abans de la independència d'Escaldes i li esguerren la gràcia.

–És que precisament per això estic ara aquí, i no abans. Les coses arriben quan han d'arribar; és la màgia del número 7.

–Ser un artista d'èxit està bé, indiscutiblement, però comporta també una sèrie de servituds. Suportables, m'imagino...

–Jo mai ho he sentit així. La feina d'un artista és indiscutiblement un privilegi. Quan em diuen que he tingut èxit... Fa 20 anys, quan no em coneixia ningú, crec sincerament que ja tenia èxit perquè ja feia això. No pensava que l'èxit consistís en una altra cosa que fer el que t'agrada. Ni ho penso ara.

–Però això no treu que sigui vostè un artista d'èxit.

–Al final, ¿què és l'èxit? ¿I en relació a què? ¿I a qui? És una qüestió de proporcions, com en l'escultura l'escultura, on un dels principals problemes que l'artista ha de resoldre és l'escala: un objecte està a escala o no ho està. L'èxit té, això sí, una conseqüència extraordinàriament positiva: et permet gastar menys temps a pensar com finances un projecte. Però t'asseguro que quan ets a l'estudi, tu tot sol amb el quadern de dibuix, l'èxit no t'ajuda gens.

–¿Quina és en la seva opinió la funció que ha de tenir l'escultura pública?

–L'espai públic està ple de coses aparentment necessàries. Saturat. En canvi, està absolutament despullat de coses que en la meva opinió són imprescindibles, que conviden a la reflexió, miralls on la gent es pugui aturar per entendre que l'interior és tan important com l'exterior. Objectes que alimenten la bellesa sense que hagin de ser rendibles ni serveixin per a res. Crec que això s'ha perdut.

–Doncs camino per la capital, i ja no li dic Escaldes, i segons on n'està ple, d'escultures inútils. Només ha de pujar a la plaça del Poble i rodalies.

–En una catedral gòtica hi havia un artesà que feia les gàrgoles; d'altres, els capitells. I anar fent. Ara tot redueix a un cub, a una planxa de vidre; un fanal no té res. ¿I nosaltres? Els edificis se'ns han cruspit, s'han convertit en gegants i hem quedat reduïts a formiguetes; cada vegada ens fan més ombra. ¿On és el link, el lligam entre tota aquesta arquitectura –que, ep, necessitem, evidentment– i l'ésser humà?

–¿Què hi pot fer, una obra d'art, davant d'una mola de deu pisos de ciment i vidre?

–L'art hi té moltes coses a dir. Evidentment que m'agrada molt exposar a museus i galeries; ningú em demana comptes, és la meva obra i punt. Però m'agrada moltíssim l'espai públic perquè no puc justificar-me dient que faig el que m'agrada i prou; no. Hi ha d'haver un lligam amb el lloc, amb la història, amb la tradició local; has d'haver detectat i resolt un problema de proporcions amb els objectes de l'entorn. És aquesta interrelació, si hi és, la que fa que aquella societat, sense donar-se'n compte, absorveixi l'obra art d'una forma natural. Però atenció, no confonguis l'Art amb objectes artístics, que d'això en teniu molt, a Andorra.

–¿Per exemple?

–Ja l'has vist. Jo estic parlant d'Art amb majúscula, el mateix que esperes veure en un museu o en una galeria. El carrer no és un museu, evidentment, però tampoc l'hem de convertir en un calaix de sastre on hi cap de tot, no és en absolut un espai de segona divisió. El polític acostuma a demanar l'opinió de l'arquitecte, del dissenyador, de l'urbanista... En canvi no la hi demana a l'artista. I l'artista és precisament qui té la capacitat d'insuflar vida, ànima; de donar-hi un sentit.

–Modèstia a part.

–Atenció: sentit no vol dir només posar escultures a la via pública; pot consistir a donar-li una goma i esborra coses que estan mal posades, o que estorben, o senzillament recol·locar-les. L'espai públic és la casa comuna, i em faria molta il·lusió que aquesta peça servís de revulsiu, que hi hagués una resensibilització, que els polítics entenguin que hi ha d'haver algú que es dediqui a seleccionar quina peça ocupa l'espai públic, que no s'hi val tot, que hi ha coses bones i coses dolentes.

–¿Amb quin esperit ens hem de plantar davant dels 7 poetes?

–Sense cap idea preconcebuda. Com els nens, que s'aproximen a l'art, sigui el que sigui, sense cap prejudici. Si els adults aconseguim això, tenim possibilitats d'experimentar alguna emoció.

–No sé si ha vist la Carmencita d'Antonio López a Escaldes...

–Doncs no.

–Li ho deia perquè és un tema similar al seu –un megaclàssic com ho és la figura humana– però amb uns plantejaments i uns resultats absolutament diferents.

–M'està copiant, últimament.

–¿Que estan enfadats?

–¡Nooo! És bo, que et copiïn.

Per a més informació consulti l'edició en paper.