• Impremta Principat repassa a l'agenda del 2014 les 'celebrities' que s'han retratat a l'entrada de Casa de la Vall

De dalt a baix: gravat de L. Boucoiran datat el 1854; combat de boxa entre Paulino Uzcudun i Casimir Arajol, amb Alfred Calvet com àrbitre (1928-1930); el viatger nord-americà Joe Michell Chapple, amb la clau de Casa de la Vall (1926); Pau Casals amb Lluís Capdevila, Andreu Claret i Julià Reig, entre d'altres (cap al 1950); martí i Pol amb Antoni Morell i Antoni Fiñana, cap als anys 90, i els sentinelles destacats pel coronel Baulard a la Casa de la Vall, l'agost del 1933 Foto: FONS CASIMIR ARAJOL

Que Pau Casals, Martí i Pol, els gendarmes del coronel Baulard, els germans de la consòrcia dels casats, els senyors del somatent, consellers, síndics i coprínceps s'hagin fotografiat davant de la porta de Casa de la Vall ens sembla no sé, raonable. Coses de l'ofici, com si diguéssim. Però el que se surt de tota lògica és la fotografia aquesta d'aquí al costat: la del paio que li deixa anar un directe d'esquerres al senyor de la dreta, que ha abaixat inopinadament la guàrdia i és a punt d'encaixar un cop que més que de puny, li hauria semblat de martell. Perquè el de la camiseta imperi no és un paio qualsevol, no; és ni més ni menys que el boxejador basc Paulino Uzcudun, triple campió d'Europa dels pesos pesants entre el 1926 i el 1933, i que a la imatge simula un desigual combat amb Casimir Arajol –el pare del nostre Casi. Sort que la cosa anava de broma, perquè som cap al 1930, Uzcudun es troba en el moment àlgid de la seva trajectòria i poca cosa hi hagués pogut fer Alfred Calvó, el Rubio, que arbitra el combat.

La sèrie es completa amb una segona fotografia en què dos dels tres protagonistes es canvien els papers: Uzcudun arbitra mentre Calvó i Arajol practiquen un cop molt menys convincent que el del boxejador basc. I forma part de la vintena d'escenes que il·lustren l'agenda de la Impremta Principat per al 2014 i que tenen en comú que succeeixen a la porta d'entrada de Casa de la Vall. Diu Arajol (fill) que l'altre Arajol (pare) era un gran aficionat a la boxa, i que d'aquesta passió en va néixer l'amistat amb Uzcudun que culmina amb aquest insòlit round. Una imatge que té poc a veure amb la circumspecció de la resta de fotografies, que abracen un segle i mig llarg d'història: la més antiga és un gravat de Boucoiran datat el 1854, amb una perspectiva pelet idealitzada (i estilitzada) de l'edifici; l'última té el síndic Mateu i el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, com a protagonistes. Vaja, que hi veurem Casa de la Vall arrebossada i sense arrebossar, amb una i amb dues torres de defensa, abans i després de l'adquisició de la cort de ca l'Alionó per ubicar-hi Sindicatura.

Entremig s'hi colen imatges més o menys vistes però que sempre són de bon recordar, com ara la portada de La Vanguardia del 23 d'agost del 1933, amb els gendarmes de Baulard desplegats a la capital per mantenir l'ordre i abaixar els fums als revolucionaris locals. Segons el mateix coronel, la Casa de la Vall, «situada al fons d'un carreró sense sortida i fàcil de defensar, era vigilada per un desacatament de cinc homes sota el comandament del mariscal Poncet, mentre que la resta del batalló es va concentrar a l'oficina del servei d'ordre, vigilat per dos sentinelles armats». Molt menys vista és una estupenda parada del sometent presa pel veguer Romeu el 1896 i amb cinc homes armats palplantats davant de la porta, per si un cas... Per si un cas, ¿què?

Hi ha també lloc per als viatgers, en aquest cas un de tan poc transitat com el nord-americà Joe Michell Chapple, que es va enfilar fins aquí dalt el 1926 i va dedicar a la «tiny pyreneean Repúblic» –és a dir, nosaltres– un sucós capítol de Vivid Spain– i que va tenir temps de retratar-se amb la clau de Casa de la Vall. Més que clau, gairebé un arma de combat: recorda Arajol que feia 40 centímetres de llargada i que pesava «tres lliures». A 400 grams per lliure, facin comptes. I diem que feia perquè la clau es guardava penjada al costat de la porta –una fotografia de Ferreira de Catro i de Lengemann en donen fe– fins que algun desaprensiu la va furtar als anys 60. Com a mínim, no va organitzar un incendi com a coartada, com hi ha qui sosté –Eric el Belga inclòs– que va ser el cas de Meritxell.

En el capítol de celebrities, mereixen un lloc d'honor Pau Casals, en una visita cap als anys 50, captat per Claverol i envoltat per una bona claca: Lluís Capdevila, Andreu Claret, Julià Reig, Macià Alavedra i Fèlix Buesa. Un altre nom il·lustre és el de Martí i Pol, probablement als anys 90 i acompanyat per Antoni Morell i per Antoni Fiñana. Ja que hi som, no ens descuidarem ara els dos coprínceps (episcopals) que hi treuen el birret –Martí Alanis i Iglesias Navarri– i l'emotiva i solitària sortida de Julià Reig de Casa de la Vall, el desembre del 1978, tot just deixar el càrrec en mans del seu successor, Estanislau Sangrà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.