• Embid repassa blog de 'Desnivel' les peripècies andorranes d'aquests dos excursionistes del Vuit-Cents H El primer s'hi troba «la vall més preciosa que un es pugui imaginar», i el segon, un país «perdut, ignorant i tan salvatge que fa por»

Foto: TOLDRÀ VIAZO

Alberto Martínez Embid hi torna. Sí, home, el grafòman arafonès que fa trres temporades es va endur el Pirene de periodisme amb un monumental blog que «limpia, fija y da esplendor» al pirineisme nostrat i als amos i senyors de les nostres primeres... Doncs Embid hi torna, amb una nova entrada –busquin-lo a l'edició digital de Desnivel– i a compte de dos viatgers vuitcentistes, Pierre Vidal de Perpinyà i Artur osona, que són –de seguida ho veuran– com el poli bo i el poli dolent de les pel·lícules. Comencem pel dolent, que sempre pica més i que és aquest tal Vidal, que ens va visitar a mitans dels anys 80 –del segle XIX– i que en un article publicat al butlletí de l'Associació d'excursions catalanes diu un grapat de coses sucosíssimes. Pur carbó. Comença parlant de la seva gloriosa entrada en aquest racó de món, que descriu per entrar en matèria com «un país perdut, ignorant, semiindependent i summament pintoresc», i els seus habitants –els nostres rebesavis!– com a «pobres», «tristos» i «medievals». Sembla que ho fa per la banda de Canòlich. I no es talla ni un pèl: «Aquesta part de lpaís és d'un salvatgisme que fa por; hi abunden els ossos i l'hivern aquí dura vuit mesos llargs...» A partir d'aquí l'home s'embala i va acumulant dicteris a velocitat de creuer: si Andorra la Vella li sembla «la més miserable de les capitals del món», a ningú no li estranyarà que de Soldeu en digui que té «aspecte de poble miserable i profundament trist», que li molesti que els natius «no es dignen a dirigir-nos la mirada» i que els nens del lloc gasten «cares hipòcrites». Òbviament, Vidal segueix l'escola de Vuillier, Régnault i companyia, i no va veure ni viure en el mateix país que Deverell. L'úic que en salva, diu Embid, és vés per on la gastronomia, i gràcies a la botifarra de Sant Julià. En fi.

A qui sí que podem posar a l'escola del viatger anglès és a Osona, autor d'una Guia itinerària del Llussanès, els Pirineus, la Cerdanya, Andorra i el Cadí publicada el 1894 i on el català es desfà en tants elogis que, potser pel contrast amb Vidal de Perpinyà, el Consell General li concedeix el 1897 carta de naturalesa. Es compleix així el somni d'Osona, que pel que diu Embid devia de ser una mena de protosobiranista que admirava la independència d'Andorra i que havia somiat successivament a fer-se alemany, suís i francès «per protestar contra les injustícies internacionals que infligeixen als catalans» ¿Qui? Això ja són figues d'un altre paner. El cas és que Osona devia de ser tot un personatge, perquè per estalviar-se les pèssimes carreteres de l'època, l'home va i decideix fer el camí des de Berga... a peu. ¡I en cinc jornades, diu! Va ser el setembre del 1898, i la caminada li devia anar ben bé perquè s'instal·la en un balneari d'Escaldes, «la vall més preciosa que un es pot imaginar, envoltada de muntanyes gegants». La llàstima és que tan entusiasta propagandista de la causa andorrana morís el 1901, sense gairebé temps d'exercir com a andorrà naturalitzat. Ironies del destí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.