Robles, a l'aula de L'Animal, l'escola de teatre que dirigeix des d'aquesta temporada a Escaldes Foto: ÀLEX LARA

DIRECTORA DE L'ENA I DE "LA CASA DE BERNARDA ALBA", AVUI A LES FONTETES.

Última oportunitat de veure La casa de Bernarda Alba, en la versió que en va estrenar al desembre An-danda-ra. Aquesta nit a les Fontetes, amb direcció d'Irina Robles i, ai, en català, una cosa tan exòtica com que a algú li donés per pujar als escenaris no sé, un Terra baixa: «He matado al lobo, he matado al lobo»... ¿S'ho imaginen?

–Tres funcions al Comunal i dos més a les Fontetes: ¿queda algú que no hagi vist el seu Lorca?

–Penso que tothom que tenia interès a veure l'obra, ha tingut l'oportunitat. Cinc funcions em sembla una xifra correcta. Diria més: ideal. Més potser serien massa.

–Li he de fer la pregunta: ¿calia, una Bernarda en català? ¿De veritat?

–¿I per què no? Se n'ha fet molt de rebombori i jo estic absolutament a favor de les traduccions. De les bone straduccions, és clar. Si no, no hauríem tingut accés a l'Hort dels cireres de Txèkhov, o a l'Antígona de Sòfocles.

–Home, ¿no m'estarà posant al mateix sac el rus i el grec –¡clàssic, per si no n'hi havia prou– que el castellà i el francès?

–Insisteixo: si la traducció és bona, es conserven les imatges de Lorca, la seva poètica, la seva essènci. És el cas de la d'Àlvar Orriols, que, això sí, hem adaptat al llenguatge actual. En aquests condicions, ¿per què no?

–¿Insistiria, a representar en català clàssics del teatre espanyol?

–No em suposa cap problema. Fins i tot crec que els dóna una altra perspectiva: davant d'un Lorca en català dius, ¡ostres!

–En català... i ben poc andalús.

–Cert. L'hem descontextualitzat totalment, tant pel que fa a l'època com al lloc on transcorre. No hi ha cante jondo, per exemple. Ens hem quedat amb el Lorca més essencial: les passions concentrades que converteixen la casa en una olla a pressió; l'autoritarisme matern, la repressió de les filles, la rebel·lió final...

–Alguna actriu havia insinuat que millor un Lorca en català perquè no dominava prou el castellà. Sona a excusa, la veritat.

–Fer la Bernarda en català va ser una aposta de la companyia i de la direcció. També ens va semblar que si la portàvem al nostre terreny ens facilitaria les coses a nivell actoral, perquè ens eximia del plus que suposava recrear l'accent andalús original: si fas un Lorca en versió original t'hi has de posar a fons, no et pots quedar a mitges. I al final s'adiu amb la voluntat dels patrons de potenciar el català.

–¿Va ser una condició seva, que fos en català?

–La proposta inicial va ser meva. Davant del dubte de si ho fèiem en català o en castellà, vam decidir-nos per la traducció perquè la d'Àlvar d'Orriols és –repeteixo– excel·lent. I aquest és el projecte que vam presentar al patronat. No va ser cap imposició.

–Els punts forts de la Bernarda d'An-dan-da-ra, ¿quins són?

–Les actrius, que despleguen a l'escenari una força que fa por, i no era fàcil perquè és una obra molt coral: Lorca era un fanàtic de la tragèdia grega, i per això a les seves obres hi ha sempre una presència important del poble, el corifeu... I l'escenografia, molt austera: els elements principals són les finestres, que connecten amb l'exterior, el fruit dels desitjos de les dones que viuen sota la fèrul·la de la matriarca.

–Anem per la pròxima temporada de l'ENA: ja que hi som, ¿ens en xivatarà les línies mestres?

–Estem treballant amb la desena de projectes que s'han presentat, i al final de mes el patronat decidirà sobre la proposta que li hem fet arribar.

–Segons ha dit, l'objectiu és aixecar una temporada «de país»- ¿què vol dir, això, exactament?

–Apostar pels actors de casa.

–¿I què vol dir, «de casa»?

–Criats aquí o amb arrels al país. I naturalment, els que viuen aquí. La realitat és que els actors que viuen d'aquesta professió treballen a fora –Londres, París, Barcelona...– i penso que hem de comptar amb ells. Serà, això ja t'ho avanço, una temporada més eclèctica, tocarem altres àmbits escènics, com ara la dansa.

–¿Per què l'exportació és la gran assignatura pendent del teatre andorrà?

–Sobretot perquè estem parlant d'actors i companyies semiprofessionals, i és molt complicat quadrar agendes. I per això ens queixem del greuge amb altres àmbits, com ara l'esportiu: ¿per què un funcionari té totes les facilitats per compaginar la seva feina amb la selecció, i nosaltres no? Però sóc optimista: crec que es pot fer; encara més: crec que ho farem.

–També ha dit que no és funció de l'ENA fer de programador. ¿Insinua que havia sigut així, en el passat?

–L'ENA ha de servir per donar una empenteta a projectes que neixen, tantsi necessiten suport de producció com assessorament artístic, econòmic o de gestió. No farem de programadors en el sentit que no comprarem bolos d'obres ja estrenades, com s'havia fet. No crec que aquesta hagi de ser funció de l'ENA.

–Per cert, ¿cal que l'ENA tingui una Temporada?

–Cal. Primer de tot, per donar visibilitat a les coses que es fan aquí, i també per donar continuïtat a projectes que d'altra manera naixirien i moririen el mateix dia de l'estrena. La Temporada conjunta ja inclou alguna obra del país, però té un altre tarannà, més comercial i, ep, igualment necessari, perquè la gent ha d e veure de tot. Per això l'ENA ha d'oferir un espai a les companyies del país. És bàsic.

–Ja que en parlem, ¿n'està segura, que la Temporada conjunta ha de portar any rere any comèdies de Joan Pera? ¿És aquesta la funció de les administracions públiques?

–En la meva opinió, la funció de les administracions ha de ser generar cultura, atreure espectadors al teatre, i per a això, com més pals toqui, millor. ¿Joan Pera? Hi ha un públic que reclama aquest tipus d'espectacles.

–Exactament. I molt. De fet, omple sempre. Per això no cal que sigui l'adminstració qui el porti; es podria fer perfectament des del secor privat.

–¿Quina entitat privada portarà teatre, comercial o no?

–La temporada de monòlegs de Quelcom era impensable fa cinc anys. I han demostrat que és possible.

–¿Que la Temporada conjunta hauria de tocar altres pals? Segur. Però sincerament penso que el teatre públic ha d'estar a disposició del poble, i que per tant ha de programar aquest tipus d'obres.

–¿Quina va ser l'última vegada que va anar a veure Joan Pera?

–No sé si n'he vist mai... Sí: de petita: La extraña pareja al Claror. No m'hi veuràs, en aquest tipus d'espectacle, però no per això penso que no s'hagin de programar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.