• El resultat és un joc de llums que trenca la monotonia de la plaça

Aspecte de la plaça Lídia Armengol ahir al vespre, amb els 7 poetes de Plensa il·luminats i en proves Foto: TONY LARA

Ho dèiem ahir aqui mateix: la plaça Lídia Armengol, als peus del nou Consell General, és un dels racons més durs i hostils de la capital, que ja és dir. Però potser ens n'haurem de desdir ben aviat, perquè les proves de llum que els operaris del Comú van fer ahir amb les peces que conformen el conjunt 7 poetes –ja ho saben, el regalet en forma de cessió que BPA i la família Cierco li ha fet a Andorra la Vella– deparen l'espectacular resultat que veuen aquí al costat. Val que per tornar a veure una cosa així hauran de tenir una mica de paciència, i esperar fins al dimarts, que és quan està prevista la inauguració oficial de la instal·lació. Però una cosa està clara: Prat de la Creu, una de les vies més transitades de la capital, s'ha convertit d'un dia per l'altre –bé, d'un mes per l'altre, perquè l'acord de cessió es va firmar al desembre– en l'avinguda més artística de la capital, un regal per a la vista amb que vianants i, ai, conductors, podran a partir d'ara badar. Perquè aquestes figures pensants, en la, ejem, posició del lotus o gairebé, que li són tan cares a Plensa, el pare de les criatures, conviden irremeiablement a la contemplació, a la divagació i, en fi, al dolce far niente, que és exactament el que la majoria dels que passem per allà sota no ens podrem permetre. Però aquesta és una altra història.

Queda per veure –i ho veurem dimarts– quin serà el ritme i la combinació dels colors dels estilites de Lídia Armengol, i a partir de quiina hora començaran a il·luminar-se. Tornem a recordar que aquesta dels pals que canvien de color és una dèria pel que es veu molt cara a la capital, perquè les faroles de Meritxell ja practiquen des de fa uns anys aquest joc cromàtic –val a dir que sense els efectes sedants que semblen tenir els plenses, més aviat al contrari. Pel que fa a l'obra, que recorda perillosament un altre conjunt d'estilites que el mateix Plensa té instal·lat a Niça, diu el mecenes que ha gestionat l'operació, Ramon Cierco, que els 7 poetes evoquen «potser» les set parròquies del país. Fabricats –o creats, vostès perdonin– en polièster, cadascun fa entre 2 i 3 metres d'altura i van muntats sobre una columna que s'enfila una altra desena de metres. Tot i estar junts i conformar una petita congregació, l'efecte que n'emana no és precisament que és comuniquin gaire entre ells, sinó més aviat el contrari, com si preconitzessin l'allunyament de tot. Una oda a l'alienació que contrasta amb les presses i l'estrès de l'home contemporani –vostè mateix, lector– i que l'interpel·la, gairebé li retreu que no sigui capaç d'aturar-se i deixar la ment en blanc. Un retret injust, gairebé ofensiu, perquè... ¿què més voldrien molts, que tenir la possibilitat de frenar la velocitat a què se'ns escapen els dies?

En fi, que si passen per Prat de la Creu per contemplar els nous inquilins de Lídia Armengol –recordin, fins al dimarts sense color– no es descuidin de travessar el carrer i entrar al pati interior de l'edific Cierco. Hi trobaran dos Plenses més –Green Selfportrait i Overflox IX– i els seus alegres companys: Barceló, Manolo Valdés, Roqué, Planas i la nostra Gaset. Quasi res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.