Pieras i Samarra, en l'exposició amb les planxes originals de "La Odisea", de Martín Saurí, que va tenir lloc al Museu del Còmic la tardor del 2011. Foto: EL PERIÒDIC

FUNDADOR I EXPRESIDENT DE L'ARCA I DEL SALÓ DEL CÒMIC.

Dir Pieras és dir còmic. Una redundància o una metonímia, no sé. Per això es farà estrany no veure ni sentir el senyor d'aquí dalt prometent l'oro i el moro a la pròxima edició del saló –no fa gaire va arribar a parlar de Milo manara i El Clic, ¡i alguns ens el vam creure!– i aconseguint el petit miracle de reunir cada abril a la Closeta un grapat d'autors de primera fila. És gràcies a ell que molts comiqueros d'aquesta tros de Pirineus tenen a casa guardats com tresors sortits de la ploma de Vance, Rosinski, Sommer, Ibáñez, Blanco, Muntañola i una pila més. Quasi res. ¿S'ha acabat, tot això?

–Vostè sense còmic, el cómic sense vostè... No m'ho imagino, la veritat.

–És que no faig mutis, ni molt menys. Continuaré al peu del canó, però des de segona fila. Ja tocava. Per fi podré disfrutar del saló com un aficionat més, i perseguir als autors per demanar-los un autògraf.

–Però reconegui que no serà el mateix.

–Que ningú no m'enterri abans d'hora. No vull làpides ni epitafis perquè no m'he mort. He passat les regnes a un equip de gent jove, entusiasta i amb moltes idees, i jo seré al seu costat per ajudar-los en el que pugui i en el que em demanin.

–Però, ¿per què?

–Perquè són molts anys donant la cara, al peu del canó. I no volia ni eternitzar-me ni fossilitzar-me en el càrrec. Calia saba nova, idees noves, energies noves, i l'equip de Samarra n'aportarà molt, de tot això.

–Doncs és l'hora de fer balanç. ¿Satisfet?

–I tant: hem aconseguit tots els objectius que ens vam marcar: des del 2009 organitzem el saló, l'any següent vam inaugurar el Museu, per on han desfilat en tres anys una quinzena llarga d'autors, i tenim un fons considerable, amb mig centenar llarg d'originals i més de 2.000 llibres a la disposició de tothom que els vulgui consultar. Aquest és el nostre patrimoni.

–Ja que parlem de patrimoni, i com diria Pla... tot això, ¿qui ho paga?

– Les quotes dels socis –hem donat un centenar de carnets, però d'actius n'hi deu haver una setantena– són testimonials; el gros del pressupost procedeix de la subvenció anual del Comú: exactament, 22.000 euros, que ens han de donar per organitzar el saló i penjar cinc exposicions anuals a les Fontetes.

–¿Si li demano de triar el minut d'or del seu mandat?

–La cessió del fons de Carlos Ezquerra –el creador de Judge Dredd– no està gens malament. Però també hem firmat convenis amb Cavall Fort i amb l'associació mallorquina d'Amics i Víctimes del Còmic. Tot això és el que genera moviment, i el dinamisme és el combustible d'una entitat com la nostra. I salvar el saló, és clar.

–Una reconversió dura, però necessària per sobreviure.

–Era inviable mantenir un saló de quinze dies amb una desena de convidats. Arriba un moment que has de tocar de peus a terra. Fins i tot un comiquero com jo. I ho vam fer a temps. També és un mèrit de la meva junta. Per no parlar del Museu...

–¿Què vol dir?

–La Generalitat va projectar un equipament faraònic a Badalona. Van arribar les vaques magres i tot allò se'n va anar en orris. Nosaltres vam optar per un projecte humil, d'acord. Però avui tenim museu.

–¿Què aportaran els seus successors a l'ARCA?

–D'entrada, ganes de fer coses. I potser un enfocament diferent, perquè un tendeix a esclerotitzar-se, a quedar-se encotillat en les pròpies dèries. Samarra ho sap quasi tot del manga, un gènere que hem tocat poc. Potser ja va sent hora que ens hi posem. I tant Planellas com Martín Blanco són professionals, no només frikis del còmic. Això ens donarà sens dubte una altra perspectiva.

Per a més informació consulti l'edició en paper.