• El conjunt '7 poetes', integrat per set figures de polièster que descansen sobre columnes de 10 metres d'altura, ja està instal·lat a la ubicació definitiva
• La inauguració, dimarts i en presència de Jaume Plensa

Desplegament de màquines pesades per aixecar les estructures i culminar-les amb les figures pensants de polièster, ahir a la tarda a Prat de la Crreu Foto: ÀLEX LARA

La inauguració oficial és dimarts, amb la presència de Jaume Plensa confirmada ahir per Ramon Cierco, el mecenes que ha cedit a la capital i per un període de 20 anys 7 poetes. Però des d'ahir a la tarda ja poden contemplar aquest conjunt escultòric, integrat per set figures humanes en la característica posició meditativa, a la seva ubicació definitiva, a la plaça Lídia Armengol, al peu del nou Consell General i aportant un inqüestionable valor afegit en una plaça tan dura, freda i hostil com les que Maragall i companyia es van dedicar a sembrar a la Barcelona preolímpica. Però és que Andorra la Vella sembla definitivament barallada amb l'urbanisme –mirin el cas aberrant de Meritxell– i no arreglarem ara un nyap que s'arrossega de molt enrera.

A més, havíem vingut aquí a parlar de 7 poetes, aquesta... ¿instal·lació? de Plensa que recorda sospitosament el conjunt Conversation, instal·lat a la plaça Massena de Niça i que l'artista català va crear, diu Cierco, «per encàrrec, sí, però amb absoluta llibertat»: no hi va haver consignes de cap mena. De fet, quan Plensa va començar a treballar-hi ni se sabia on es plantaria l'obra. Que el destí final hagi sigut la plaça Lídia Armengol ha sigut, sembla, un feliç accident. Es tracta –perquè ja ho vam explicar aquí mateix ara fa exactament un mes, quan la cònsul, Rosa Ferrer, i el mateix Cierco van firmar el conveni de cessió– de set figures pensants de la mateixa família –com si diguéssim– de Gran latent, Green selfportrait i Overflox IX, els altres tres Plenses, tres, que il·luminen Escaldes i la capital: el primer, al carrer Sant Antoni; els altres dos, al pati interior de l'edifici Cierco, al costat de Prada Casadet. Amb la diferència que els pensadors de 7 poetes estan fabricats en polièster i van enfilats en aquestes estructures de deu metres que els donen un aire com d'estilites. Ja saben, els anacoretes aquells dels primers segles del Cristianisme que un bon dia pujaven a una columna a fer penitència –o això deien– i ja no en tornaven a baixar mai més. Sant Simeó, sense anar és lluny.

¿Poetes o parròquies?

El cas és que a la capital en tindrem set, d'estilites, podria ser –admet Cierco, però només podria– que un per parròquia. I atenció, canviaran de color segons un ritme i una cadència establerta pel mateix Plensa. No és per cridar el mal temps, però a Andorra la Vella ja en tenim experiència, amb faroles que passen del groc al vermell, del verd al blau i tota la pesca: a Meritxell, precisament, i comprendran vostès que la referència fa una mica de basarda. Però no ens posarem ara llepafils i la realitat inqüestionable és que estem Prat de la Creu deu estar a punt de convertir-se en l'avinguda amb més Plenses per metre quadrat. No els vindrà malament als inquilins dels edificis veïns, honorables consellers inclosos, aquest toc zen de 7 poetes, que conviden a la contemplació i, segons com, directament a la inacció. Un altre petit misteri pendent de resposta és la identitat dels poetes a qui l'escultor hi ret homenatge. Fins que dimarts que ve no ens tregui irremisiblement de dubtes, un vol pensar una cosa tan improbable com que l'artista català tenia al cap ni més ni menys que Joan Casas, autor d'uns versos tan tristos com formidables: «L'adéu no és cap gest obscè ni l'esborrany de futures melangies, sinó el suau somriure d'una porta discretament badada; ara, però, surt de pressa i no et giris». Doncs això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.