• Els historiadors de la UdG tornen per posar nom als mestres de la Mosquera, Sant Bartomeu i Sant Pere màrtir

El retaule de Sant Joan de Caselles, obra mestra de Miquel Ramells, el mestre de Canillo Foto: EL PERIÒDIC

Fa quatre anys van revolucionar el panorama artístic d'aquest racó de món nostre posant nom i cognoms a algunes de les patums dels segles XVI i XVII: assenyaladament, el mestre de Canillo, autor dels retaules de Sant Joan de Caselles i de Sant Miquel de Prats, el crac de l'equip, a qui van identificar amb Miquel Ramells, però també els mestres d'Ansalonga –Jeroni d'Herèdia– i de Pal –el tàndem Isidor Clusa (fuster) i Agustí Claramunt (pintor)– i d'altres figures potser menys rutilants però que fins a la visita de l'equip dirigit per Joan Bosch eren pobres criatures sense nom ni biografia. Citem aquí per no allargar-nos massa l'escultor Antoni Tremulles, autor de la fusteria del retaule de sant Pere d'Aixirivall, Joan de Monterde (Meritxell), Miquel Orcau (Sant Serni de Nagol) i Pere Carreu (Sant Corneli).

Una feina de formigueta que va quedar plasmada en un catàleg gairebé clandestí dipositat a la Biblioteca Nacional, i també a mitges, perquè se'ls van quedar al tinter una colla d'artesans que van treballar per aquí dalt entre els segles XVI i XVIII i de qui no coneixem la filiació: l'autor del retaule escaldenc de Sant Pere màrtir, actualment al taller de restauració i el de més entitat, diuen els investigadors, «entre els que van treballar a Andorra a l'època moderna», per exemple, i amb el permís de Ramells i d'Herèdia, és clar. N'hi ha uns quants més, de pintors i escultors que esperen tanda perquè algú els ompli el DNI: el mestre de la Pietat d'Encamp, el de Casa Colat, el de sant Miquel de Fontaneda, el de casa Joan Antoni... La bona, excel·lent notícia és que tots ells tenen fundades esperances de sortir ben aviat de l'anonimat: el Govern ha adjudicat al mateix equip encapçalat per Bosch la segona part de l'estudi sobre l'art d'època moderna –entre els segles XVI i XVIII, perquè no hi hagi dubtes. Una feina que consistirà en el buidatge dels fons documentas pendents a l'Arxiu nacional i a l'arxiu departamental de Perpinyà per torbar la pista dels nostres il·lustres anònims. Bosch creu possible posar-hi nom i cognoms si no a ttos, «com a mínim a alguns d'ells». Ja ho veurem, però el que està clar és que els antecedents conviden a l'optimisme. De Ramells, per exemple, que el 1537 va ser contractat pels cònsols de Canillo per pintar «al banc dels misteris de la Passió de Jesus Christ Salvador Nostre y tot lo retaule ab les ystories de Sent Joan Evangelista» –a canvi, per cert, de 60 ducats: vagi el lector a saber-ne el canvi actual– n'han seguit la petja fins que, ja gran, s'instal·la definitivament a Cardona, deixa quasi de banda la pintura i es dedica a administrar el seu patrimoni. Un cas similar al d'Herèdia, probable fill de Sort, auguren, l'autor del Sant Pere que des d'aquest estiu penja a Sant Serni de Canillo i de qui falta trobar –adverteixen– el document que certifiqui l'autoria de les obres que li atribueixen. Ho buscaran a Perpinyà, perquè –diuen– el bisbat d'Elna, i per tant el Rosselló, va ser un dels seus principals camps d'acció. Es tracta en aquest cas de reconstruir la personalitat d'un artesà molt actiu a la Catalunya de la primera meitat del segle XVII, que els gironins posen immediatament a l'escalafó immediatament després de Ramells però de qui només s'ha conservat obra a Andorra i el Rosselló.

A banda de batejar els anònims, aquesta segona fase es completarà amb una succinta biografia dels artistes identificats, així com un estudi introductori que, diu Bosch, «contextualitzi la producció artística en el seu temps, que n'expliqui el context religiós i reflexioni sobre la naturalesa, funcions i usos dels retaules, i situï els pintors i escutlros en el context global de l'època». Tot plegat haurà d'estar enllestit després de l'esitu, i l'objectiu és que e lpatracol vegi la llum en forma de llibre. Un pas absolutament imprescindible perquè el fruit de la primera campanya, el catàleg amb la fitxa crítica de la seixantena d'obres inspeccionades, es va enterrar de forma quasi clandestina a la Biblioteca Nacional. Amb la mirada posada en la reivindicació de l'art de l'època moderna, habitualment i erròniament a l'ombra del Romànic, que s'ha endut de sempre tota la glòria. Una injustícia, opina Bosch, perquè es tracta d'un patrimoni «tan important com el medieval, tant pel volum com per l'entitat». Si ens creiem això –i el ministeri sembla que s'ho creu, perquè hi ha desatinat un pessic de 16.000 euros– caldria demostrar-ho amb iniciatives que el revaloritzessin i el convertissin en un actiu turístic més. Exctament el que el Govern no ha fet els últims quatre anys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.