• Robert Doisneau protagonitza 'El temps retrobat', fins al 2 de març al Museu del Tabac

Els pans de Picasso (Vallauris, 1952) i a la portada i la galeria, el petó a l'ajuntament (París, 1950), celebèrrima fotografia de Doisneau que forma part de l'exposició. Foto: el periòdic

Doncs sembla que ara va de petons. Potser per la crisi, i que aquesta de petonejar-se és una afició que acostuma a sortir gratis. Al CAEE hi trobaran una pila de petons de cine. Falsos com un duro de xocolata, però no ens posarem ara llepafils. I al Museu del Tabac lauredià hi tenen fins al 2 de març El petó a l'ajuntament, l'estrella de l'estupenda mostra de Robert Doisneau (Gentilly, 1912-Montrouge, 1994) que sota el títol El temps retrobat reuneix mig centenar de fotografies de la gran patum de la fotografia francesa del segle XX –al costat de cartier-Bresson, és clar.

Probablement l'òscul més cèlebre de la història de la fotografia, amb el permís d'una altra, ejem, morrejada de bandera: la que va capturar Alfred Eisendtaedt a Times Square el Dia de la Victòria sobre el Japó, l'agost del 1945. Val a dir que el petó de Doisneau és cinc anys posterior, i que a diferència del ianqui –un petó robat, o gairebé: el fotògraf el va fer repetir, d'acord, però el petó era real– es tracta d'un estricte muntatge. Resulta que la revista Life li havia encarregat al nostre home una sèrie sobre l'original tema de l'amor a París, i Doisneau va contractar unes quantes parelles d'actors perquè demostressin les seves habilitats labiodentals en racons més o menys pintorescos de la ciutat: n'hi ha que s'ho van fer a l'estació de Saint Lazare; d'altres, a la rue Rivoli, al palau Elisi, al pont Neuf i al mercat del barri Llatí.

Alguns d'aquests petons menors els trobaran a Sant Julià. Però el que s'ha endut la fama és el de l'Hôtel de Ville. En sabem els noms dels protagonistes, cosa no tan evident perquè anys després, quan la imatge ja s'havia convertit en icona –i genera per tant sucosos drets d'autor– li van sortir pretendents com bolets: ella, Françoise Bornet; el, Jacques Cartaud. Dos aprenents d'actors que no van haver de posar-hi gaire imaginació perquè, segons sembla, estaven en aquell moment ennuviats. Vaja, que els va sortir de dintre i que, com es comprova a la imatge el resultat és especialment convincent.

Però és un muntatge. Fals com els petons del CAEE. Precisament per això el mateix Cartier Bresson no va tenir manies a carregar-se aquella fotografia per –disparava– banal i falta d'interès. Un debat encara avui vigent i en què Tony Lara, fotoperiodista d'EL PERIÒDIC, intenta posar una mica de seny: «Ens hem de situar en el context històric: som al 1950, en plena postguerra. i aquella escena encarna el somni de tot enamorat: ¡un petó a París!» Tènicament, sosté Lara, la imatge és impecable perquè Doisneau captura el fons –cotxes i vianants– en moviment, difuminat, mentre que els dos protagonistes estan aturats, en un símbol de l'amor etern: «Això és el que sento quan miro aquesta fotografia: que sigui un petó captat per atzar o un muntatge del fotògraf m'és indiferent».

Potser no és el moment decisiu de Cartier Bresson, però n'és la seva representació. Com una pel·lícula. I això que també Doisneau anava al darrere d'aquest instant: ell es considerava «pescador» abans que «caçador» d'imatges; es plantava al carrer i esperava l'escena, no la provocava. Però això és en la fotografia documental que cultiva al seu estimat banlieu –aquestes parelles de nuvis que entren a cal fotògraf per fer-s'hi el el retrat reglamentari, aquests locals d'striptease de tercera categoria, els clochards que surten a buscar-se la vida a la nit parisina, la vida els firaires, els intel·lectuals de la rive gauche, els nens que improvsen jocs al carrer... Doisneau retrata la vida quotidiana de la França que vol oblidar el malson de la guerra, que vol tirar endavant i divertir-se. L'escena més banal, el personatge més humil els eleva fins convertir-los en obra d'art. Fins i tot la lletjor és bella, vista a través de la Rolleiflex. És clar que el blanc i negre hi ajuda molt.

I això que al Museu del Tabac hi ha només mig centenar dels 450.000 negatius que es conserven a l'Atelier Doisneau de Montrouge, d'on procedeix aquesta col·lecció i que gestionen les seves filles. Com diu aquí baix Lara, El temps retrobat és una magnífica porta d'entrada a un univers que captivarà al profà i tornarà a sorpendre al connaisseur. Ambjocs com ara buscar-hi les semblances amb autors com Centelles (El cavall caigut), Massats (Partit als afores)... i fins i tot el nostre Alsina (La informació escolar). Passin, passin per cal Rafeló i ens ho diuen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.