• Edward Allcard evoca la seva peripècia bèl·lica al Servei de Rescat Aeri de la RAF

Allcard, a la biblioteca de la Massana, en la presentació, setmana enrera, de Rodamons de la mar, la primera part de les memòries de la seva vida a bord del Johanne Regina. A la galeria, un dels bots que va dissenyar per al Servei de Rescat Aeri, on es va enrolar el 1939 i on va treballar fins al final de la guerra com a enginyer naval. Foto: ÀLEX LARA / EL PERIÒDIC

El que toca aquest any, amb l'excusa del centenari, és parlar de la Primera Guerra Mundial. Però vagin vostès a buscar un supervivent no sé, posem que de Verdum, a veure si el troben. Nosaltres ho vam intentar i –ho hem de reconèixer– no ens en vam sortir. Però en canvi, sí que ens vam topar, i quasi per casualitat, amb un veterà de la Segona Guerra Mundial: Edward Allcard, al timó del coquetó i molt britànic xalet en què navega per la part de l'Aldosa, pujant a mà dreta. Un llop de mar quasi centenari –la cita és aquets 2014: ¡un segle de vida, glups!– de qui dies enrera parlàvem aquí mateix amb motiu de la publicació de Rodamons de la mar–segur que ho recorden: les aventures de la tribu Allcard a bord del quetx Johanne Regina– i la veritat, era un pecat no compartir amb els lectors d'aquest tros de diari la peripècia bèl·lica d'Edward.

«Vostè deu ser el jove que vol saber com vaig guanyar la guerra, ¿oi?», ens diu a mode de benviguda. I sí, perquè això és exactament el que van fer homes d'una peça com ell, com Ken Charney –l'as angloargentí enterrat a la Quera– i atenció, com el lauredià Norman Westby, veterà del Bomber Command i un dels homes de Bomber Harris que van triturar l'Alemània nazi (i rodalies). Però avui veníem a parlar d'Allcard, enginyer naval que abans de llançar-se a l'aventura de navegar en solitari –«És clar», diu– es va enrolar tot just declarar-se la guerra a l'Air-Sea Rescue, branca de la RAF que gasta un lema gloriós –«The sea shall not have them»– i consagrada a rescatar les tripulacions dels avions abatuts sobre el Canal per evitar que el mar se'ls cruspís.

¿Què hi feia, ell, a l'ASR? Consolar-se, exactament, perquè un ull li feia figa i no es va poder allistar a la Royal Navy, el seu destí natural. Ironies de la vida, avui s'hi veu perfectament, d'aquell ull tonto, i seria apte per enrolar-s'hi. En fi, que la Navy va perdre un mariner però l'ASR hi va guanyar un home que durant els sis anys de guerra es va dedicar a dissenyar (i provar) els bots amb què els homes del servei es feien a la mar per rescatar els tripulants dels Bristol, Spitfire, Hurricane i altres bestioletes que van prendre part en la Batalla d'Anglaterra. Una feina, aquesta de recuperar pilots abatuts, que s'assembla poderosament a la dels nostres passadors, i que com s'ha vist no estava assignada a la Royal Navy sinó a la RAF.

No es tractava, recorda Edward, de dissenyar bucs nous de trinca sinó de partir dels models ja existents i adaptar-los a les necessitats del servei: el resultat eren unes naus de petita eslora que ho basaven tot en la velocitat: el model estàndard no superava els 30 metres, i podia arribar als 20 nusos. Però n'hi havia de més petits encara: quasi uns bots salvavides de 10 metres de llargada, fabricats en fusta i amb forma de canoa que els avions de l'ASR –primer bombarders Lancaster, després Vickkers– transportaven a la panxa fins on es trobaven les tripulacions abatudes, les llançaven amb paracaigudes des d'una altura de 200 metres. Després només calia que els aviadors rescatats sabessin pilotar un artefacte d'aquells.

El sistema devia funcionar prou bé perquè al final de la guerra l'ASR havia rescatat un total de 10.663 persones, 5.721 dels quals van resultar ser aviadors aliats, i 277, enemics. ¿Alemanys? ¿Quin sentit tenia, arriscar homes i gastar energies a salvar les tripulacions d'un Messerschmitt, d'un Junkers o d'un Heinkel? «Molt», salta Edward: «Els serveis d'intel·ligència els extreien informació». Però no tots ho veien amb aqueta britànica clarividència: els polonesos enrolats a l'ASR, recorda, no s'estaven d'orgues i metrallaven sense contemplacions i amb ben poc fair play els alemanys abatuts quan encara eren a l'aigua: «Així que, si sospitàvem que ens n'havíem de trobar algun, millor deixar els polonesos a la base».

Les esquadrilles de l'ASR, en fi, estaven repartides per bases mòvils al llarg de les costes britàniques, per evitar ser descobertes i atacades per la Luftwaffe. Bona part de la feina d'Edward consistia a anar de drassana en drassana per supervisar la construcció dels bots. I va ser en una d'aquestes visites de treball que va estar a punt, a punt de deixar-hi la pell. Paradoxalment, a bord de l'aeronau en què viatjava des d'Irlanda del nord fins a l'illa escocesa d'Islay: «Era una nit de pluja i boira, molta boira. El pilot va començar una maniobra de descens per veure la superfície del mar i tenir una referència. Però era impossible, no s'hi veia res. Devíem haver baixat fins a uns cent metres d'altura, quan de sobte fot un cop de timó i ens enlairem bruscament». ¿Atac enemic? ¡Nooo! ¿Turbulències? Tampoc. ¿Aleshores? «Quan va haver passar tot, va el pilot i ens diu: ‘Potser els interessarà saber que acabem de passar entre els dos pals d'un cuirassat'». Una maniobra, no m'ho negaran, digna de Wiliam Overstreet, el pilot nord-americà recentment traspassat que la primavera del 1944 va fer passar el seu P-51 entre les potes de la torre Eiffel mentre perseguia un caça alemany. Mai no ban saber el nom del buc.

Del Blitz al Cap d'Hornos

Edward ha sigut sens dubte un home de sort. Acrobàcies aèries de banda, a bord del Johanne Regina va sobreviure a un huracà al Varib, a un tifó a l'Índic, a un atac pirata a l'estret de Malaca, i a un assalt de la camorra napolitana. Però és que durant els primers compassos de la guerra li va faltar poc per convertir-se en una de les 43.000 víctimes del Blitz, entre setembre del 1940 i maig del 1941. El seu lloc de treball era al quarter general de l'ASR, a tocar del pont de Londres, fins on es desplaçava cada dia a peu des de Chelsea, on vivia. «El més a la vora del riu que podia, perquè era la zona on hi havia menys edificis», i per tant, més segura. Amb el temps, va aprendre a reconèixer pel so que emetien en la fase final del vol el moment aproximat en què les bombes caurien: «Quan acabaven el combustible, queien a plom i emetien un soroll molt característic». En certa ocasió en va veure venir una, va entrar en un cafè pròxim ple de gent per advertir-los del perill imminent, i tothom li va fer cas. Amb la mala fortuna que la bomba va caure, com havia previst Edward, al mateix carrer, i l'onada expansiva en va matar molts; ell, en canvi, es va negar a sortir corrents –«Per una qüestió de principis», diu– i l'explosió el va enxampar encara a dintre del local. Les ferides –el cos ple de fragments de cristall– van requerir tres mesos d'hospitalització. «Cinc anys després, encara em van treure un trosset de metall de la closca», diu. Durant la convalescència va tenir com a veí de llit un soldat italià ferit i capturat: «No sé si els alemanys haguessin fet el mateix per nosaltres».

La bona sort també el va acompanyar en certa ocasió que va visitar Portsmouth. Edward va avançar un dia el viatge de tornada a Londres, i va resultar que l'hotel en què s'havia allotjat va ser esborrat literalment del mapa en el bombardeig de l'endemà. En fi, que entre bombardeig i rescat Edward va passar tota la guerra a l'ASR. I amb la pau va poder reprendre el vell projecte de navegar en solitari que el 1939 va haver de guardar al calaix dels bons propòsits. En aquesta segona vida –que ha explicat amb pèls i senyals en una colla de llibres: Single-handed passage, Voyage alone, Temptress returns. Una peripècia tant o més atzarosa que la bèl·lica, amb un grapat de fites inel·ludibles: la travessa de l'Atlàntic –en quatre ocasions, primer a bord del Temptress, després, del Sea Wanderer– i, atenció, la circumnavegació del globus, odissea que li va portar dotze anys, del 1961 fins al 1973, i que el va convertir en el 14è home –el segon britànic, després de John Guzzwell– a aconseguir-ho.

Vet aquí Allcard, un home que ha sobreviscut al Blitz i que ha creuat al Cap d'Hornos en solitari. No n'hi haurà gaires que puguin lluir un currículum com aquest. I això que insisteix a treure-li importància: «Jo vaig passar Hornos a la segona, després de refugiar-me d'oïdes a l'illa de Los Estados per salvar una tempesta que em va obrir al quetx vies d'aigua que m'impedien dormir. Al cap d'uns dies feia un sol espatarrant i vaig creuar el cap en unes poques hores, com si res. Res a veure amb els navegants de segles anteriors, que havien de creuar-lo fes el temps que fes. Ells sí que poden fardar d'haver creuat Hornos». Edward: un traguinyoli de rom a la seva centenària salut.

Per a més informació consulti l'edició en paper.