Villaró, la nit de Reis a l'hotel Ritz de Barcelona, el novel·lesc escenari on cada any des del 1968 té lloc la cerimònia del premi que patrocina Destino Foto: JOAN PUIG

NOVEL·LISTA, DILLUNS VA GUANYAR EL JOSEP PLA AMB "ELS AMBAIXADORS".

Terenci Moix, Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Llorenç Villalonga, Josep Maria Castellet, Valentí Puig... ¡Uuuf! Aquests són algunes de les patums de la literatura catalana –i per què no, peninsular– amb qui Albert Villaró (la Seu, 1964) comparteix des de la nit de Reis el lloc més alt del palmarès del Josep Pla de narrativa, que no forma part ni remotament, cosa curiosa, dels guardons millor dotats de la literatura catalana –el Carlemany i el Fiter i Rossell el superen àmpliament, per no parlar del Ramon Llull, el Sant Jordi i el Sant Joan, que el decupliquen– però que és dels pocs que s'ha mantingut al marge de les tupinades que tots sospitem en els premis majors.

Villaró –a aquestes altures segur que j aho saben– se'l va embutxacar amb Els ambaixadors, novel·la de la qual ja havíem donat compte –modestament– en aquets mateix racó de diari i en què el pare de Boix el Vidu s'estrena en el prometedor camp de la ucronia literària. Sí, home, el gènere que juga amb la història alternativa –¿què hauria passat si...?: per això els anglosaxons en diuen Waht if...?– i que per aquest racó de la península és pràcticament desconegut, amb l'excepció que el mateix autor ens dirà de seguida. Un patracol de 800 pàgines –glups– per on desfilen prop de 300 personatges, des de Companys, Carraso i Formiguera, Franco i Sanjurjo fins al bisbe Iglesias i, atenció, Esteve Albert –que no Albert Esteve– a compte d'una premissa oportuníssima: som el 1949, Catalunya –independent des dels Fets d'Octubre del 1934, quan Companys va proclamar la República catalana amb el suport del general Batet– intenta recuperar-se de les seqüeles de la Segona Guerra Mundial, en què es va implicar a favor dels bons –naturalment– al preu d'una invasió alemanya. La xarxa d'espionatge que la Generalitat manté a Madrid és desarticulada, i Interior hi envia Esteve Farràs, fals mossèn retirat a Llorts –ni més ni menys– i antic element de les clavagueres de la seguretat l'estat català, per pescar el talp i resoldre el marrón. Uns quants que vostès i jo sabem s'hi lleparan els dits... En fi, que el 6 de febrer la trobaran a la llibreria, i a can Destino, com està escrit.

–¿Pesa, dur un Josep Pla a la butxaca?

–I tant. Pel palmarès i pel prestigi que té. És un guardó ben considerat, amb molta projecció, i ben situat de cara a Sant Jordi... Això obliga a posar-hi molta llenya al foc. I a estar a l'alçada de les expectatives. Ho intentaré, i amb molt de gust, és clar. Però he de dir una cosa: encara pesen més l'Obra Completa de Pla. Molt més.

–Ja que el tenim casualment aquí, ens avançarà la trama de la novel·la, ¿oi?

–La premissa inicial és aquesta: que en lloc de reprimir Companys, quan el 6 d'octubre del 1934 proclama l'Estat català, li dóna suport. A partir d'aquí, la història serà molt difrent a com l'hem conegut: es proclama una República catalana; en canvi, no esclata la Guerra Civil espanyola, i arribem al 1949, que trobem a mossèn Faràs, que fa de vicari a Llorts.

–Destí privilegiat. ¿Inspirat potser el Farràs cap dels mossos d'esquadra que s'enfronta motu proprio a l'exèrcit espanyol i que quasi la fa grossa?

–No.

–Així que Batet va desobeir ordres, en aquesta fascinant història alternativa seva...

–Sí, perquè té la premonició que acabarà afusellat, com així va ser: jutjat en consell de guerra pels nacionals, és condemnat a mort i executat el febrer del 1937.

–...que tot plegat serveix per evitar la Guerra Civil...

–Així és, tot i que hi ha una certa hostilitat entre Catalunya i Espanya.

–...però que Catalunya es veu involucrada en la Segona Guerra Mundial.

–Efectivament, com a democràcia parlamentària s'alinea al costat dels aliats i contra els nazis. Espanya, en canvi, juga la carta de la neutralitat, la mateixa que va jugar Franco –però ara, amb el general Sanjurjo com a cap d'estat– i s'estalvia la invasió alemanya.

–I a nosaltres, ¿què ens passa?

–Andorra és una altra illa de neutralitat.

–¿Quina personatges reals nostrats hi ensenyen la poteta?

–El bisbe Iglesias, Esteve Albert i molta gent del carrer.

–¿Els nostres passadors?

–Molt de passada, en forma de flashbacks. Però ni Viadiu ni Baldrich ni cap d'aquests.

–Doncs anem per mossèn Farràs: ¿qui és, aquest paio?

–Fill d'una casa de Tor, estudia al seminari de la Seu i, abans de cantar Missa, ho deixa tot i se'n va a Barcelona on comença la festa, sempre en tots els merders, i sempre des de primera línia.

–Ideològicament, ¿on l'ubiquem?

–En un sector intermedi entre ERC i Estat Català. Quan es proclama la República catalana, i atenent al seu currículum d'home d'acció, ingressa en les forces de xoc i es mou en les clavegueres del nou estat.

–i acaba a Andorra: ¿per algun motiu en concret?

–Òbviament, però no el puc explicar: seria un cas inèdit d'autospoiler.

–Tornem al pobre Batet: donant suport a la rebel·lió de Companys, ¿no s'hauria convertit en un general colpista, exactament igual que Franco i companyia?

–Humm. És una qüestió de legitimitat.

–Però és que estem parlant de legalitat.

–I jo de legitmitat. Però no entraré en debats d'aquest tipus perquè –entén-me– és pura especulació. He escrit una novel·la, no una tesi de filosofia política.

–La ucronia que construeix a Els ambaixadors, ¿és com a vostè li hauria agradat que anessin les coses?

–No. A mi m'hagués agradat que la història hagués anat millor i des de molt abans. Posem que des d'Atenes. Per mi, l'ideal és que el món s'assemblés a la Florència de finals del segle XV. La de la novel·la es només una història possible. És un joc. I un joc tidria molt menys gràcia a l'Arcàdia.

–Es tracta en qualsevol cas d'un gènere –aquest de la història alternativa– ben poc visitat a les literatures peninsulars.

-Que jo recordi, hi ha una novel·la magnífica, Paraules d'Opoton el Vell, de Tísner, en què s'imagina que són els asteques els que el 1492 descobreixen Europa, i desembarquen a la costa gallega. En castellà, En el día de hoy, de Jesús Torbado, que especula amb una victòria republicana a la Guerra Civil. I en anglès, Fatherland, de Richard Harris, estupenda: ens tranporta als anys 60 d'una Europa sota domini nazi. Però totes tres fa molt de temps que les vaig llegir. No diria que m'hagin servit de model. Però sí que recordo la gràcia que em feia aquesta reelaboració, quasi correcció de la història.

–A Els ambaixadors combina la novel·la història amb el gènere negre: la quadratura del cercle.

–Jo no li posaria etiquetes. És una novel·la que té de tot. Com en les novel·les que m'agrasden, hi ha parts d'acció, i d'altres, de més reflexives o digressives... Una novel·la de Le Carré, salvant les distàncies, no la pots ventilar dient que és una d'espies. Le Carré hi reflexiona sempre sobre la condició humana, sobre la trista condició humana.

–¿Qui són, els dolents?

–N'hi ha molts, de tot tipus i de tot l'espectre ideològic. Dolents, antagonistes i nèmesis. De tot.

–He d'insistir: si som el 1949 i la generalitat té una xarxa d'espies a Madrid, és que les relacions entre els dos –ejem– estats no són gaire amistoses. ¿M'equivoco?

–Diguem que Catalunya i Espanya mantenen opinions diferents. Espanya continua sent una dictadura, només que amb Sanjurjo en lloc de Franco. Però amb els mateixos ingredients essencialment feixistes.

–Li hem sentit dir que la novel·la la rumia des de fa deu anys. Vaja, que no té res a veure amb el –diguem-ne– «procés sobiranista». I el jurat, ¿creu que també ho ha vist així?

–Absolutament. Penso que han escollit la que els ha agradat més. Així m'ho han fet saber i no tinc perquè dubtar del que em diuen.

–En qualsevol cas, ¡quina casualitat! ¿No li sembla?

–Penso que no és una novel·la oportunista. ¿¡Que ha coincidit amb un moment propici!? Perfecte. Però un patracol de 800 pàgines no s'escriu ni en un any ni en dos. Ho prova la data de creació de l'arxiu: en fa vuit. Amb això queda clar que no m'he apuntat a cap onada. Malament rai, si ho fes.

–¡800 pàgines! Si juga vostè la lliga de Les benignes... ¿Calien?

–És una novel·la de llarga cocció i de llarga ambició. Quan fas l'esforç de crear un món, no et pots aturar a les 300 pàgines. I la trama és prou complexa com per necessitar camp per recórrer. Però és àgil, amb capítols breus, i contínuament hi passen coses. És un artefacte complex, per on pul·lulen multitud de personatges.

–¿Quants, per fer-nos-en una idea?

–Cap a 300; la meitat dels quals, reals. Fins al 1934, és clar. A partir d'aquí, la seva peripècia és fictícia. Al final incloc una breu biografia de cadascun on explico el que els passa després de la novel·la.

–¿Hi ha banda sonora, com a L'escala del dolor i a La primera pràctica?

–Doncs sí: la Novena de Beethoven.

–¿A càrrec d'algú en concret?

–També. Però no puc anar més enllà.

–¿Hi pot posar percentatges, als escenaris d'Els ambaixadors?

–El gros de la trama, posem que el 80%, transcorre a Madrid i rodalies; la resta es reparteix entre Andorra, Barcelona i també Irlanda.

–Llavors hi deu haver traducció al castellà a la vista...

–Doncs de moment, no; però no negaré que és una novel·la perfectament traduïble.

–Amb la feinada de promoció que se li gira, sospito que haurà d'aparcar durant un temps les peripècies del vidu Boix. Llàstima.

–He acabat bastant esgotat. Així que no veig ni el moment de tornar-m'hi a posar ni amb què. Tinc sis o set imatges pel cap, però no sé quina agafarà finalment la tanda.

–Per acabar, ja que és el Josep Pla: ell acostumava a dir que llegir novel·la després dels 40 anys és una...

–...ximpleria.

–Exactament. I escriure'n, ¿què és?

–Pla m'encanta, és clar. Però el que pogués opinar un personatge com ell sobre qüestions de capteniment moral no em preocupa excessivament, com pots comprendre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.