• L'últim 'Cadi/Pedraforca' recorda la profanació del nínxol de l'anarquista que va tiranitzar la comarca

El febrer passat recordàvem en aquest mateix racó de diari Antonio Martín Ecudero, El Cojo de Málaga, de nefasta memòria. Sí, home, el faista que va tiranitzar durant els primers compassos de la guerra civil espanyola l'Alt Urgell i la Cerdanya. Un capítol negre –perquè el dolent d'aquesta història era dels bons, no sé si m'entenen, i perquè l'anarquisme conserva encara una sorprenent bona premsa, només cal veure Tierra y libertad i totes les seves filles bordes– que va acabar amb la mort a trets del Cojo, el 27 d'abril del 1937 a Bellver, a l'altura del pont del Segre, quan els dos centenars d'homes a les seves ordres pretenien entrar a la localitat per donar una lliçó als poc dòcils veïns, els únics de tota la comarca que s'havien resistit al domini dels incotrolats. I en parlàvem a compte de Francesc Viadiu, que tal com explica a Delegat d'ordre públic a Lleida la roja -aquest era exactament el seu càrrec a l'època– es va presentar l'endemà a Bellver per mirar de posar ordre i evitar les represàiles anarquistes.

Fins aquí, els antecedents. Prou coneguts, per cert. Però, ¿no s'havia quedat el lector amb el rau de què n'havia sigut, del cadàver del Cojo? Doncs la historiadora Queralt Solé ens ho explica a l'últim número de la revista Cadí/Pedraforca. I com es veia venir, el periple post mortem del Cojo no podia acabar bé. Solé ha localitzat a l'Arxiu comarcal de la Cerdanya el truculent expedient que dóna notícia de la profanació de la sepultura del nostre home, enterrat segons el document –i perquè ho tinguin en compte si un dia passen pel cementiri de Puigcerdà– al «nicho nº48, piso 1º, letra B», i que va ser descobert el 2 de novembre del 1941. Els dos enterramorts i el sereno del cementiri certifiquen la identitat de l'inquilí del nínxol, diu Solé; l'últim afegeix que ignora qui han estat els autors de tan vil acte, però es permet especular que «por su criminal actuación durante el dominio rojo, el llamado Cojo de Málaga tiene muchos enemigos en el pueblo y en toda la comarca».

En la línia del comte d'Espanya

Els detalls gore els posa el quart testimoni recollit pel jutjat d'instrucció. Segons el paleta que va donar l'alerta, el nínxol «había sido violado, habiendo sacado la caja de madera en la que el cadàver se hallaba depositado y trasladada a un extremo del cementerio». Una dilgència posterior del jutjat ajdua a recapitular els fets: les despulles del Cojo van ser llançades a l'ossari, «que se encuentra lleno de agua», i la caixa va anar a parar al racó «donde se depositan los restos de ataúdes que se van sacando paulatinamente de los nichos». Detall curiós: al costat del taüt –amb les inicials del difunt «perfectamente visibles»– hi apareix una «insignia masónica comunista de dos manos en ademán de saludo». El jutjat prefereix no remenar gaire i ho ventila: el 13 de novembre tanca l'expedient, no hi ha notícia que caisa i ossos es reposin al «nicho nº 48, piso 1º, letra B», així que cal suposar que les despulles del Cojo es queden a l'ossari. Com a mínim, ni Solé ni el senyor president de la junta del cementiri en exercici el 1941 ens ho aclareixen.

No és l'únic detall que ens quedarem amb les ganes de saber; la historiadora tampoc no ha trobat notícia de la inhumació del Cojo, els dies posteriors a l'escabetxina de Bellver i cal suposar que en un ambient considerablemente calent. Així que s'agrairà quaslevol referència. Afegim-hi per acabar que aquest de profanar sepultures és un costum pel que es veu molt nostrat: ben a la vora tenim el cas del comte d'Espanya –un altre bestiota–, assassinat el 1838 a tocar d'Organyà, enterrat a Coll de Nargó i el crani del qual va ser robat el 1840 per un tal doctor Solé –frenòleg solsonès, havia de ser– per iniciar un periple ultramarí que, després de passar per les Filipines, va acabar a la taula del despatx del cèlebre Marià Cubí, el del carrer barceloní, mentre a la família d'Espanya, que anys després va reclamar el cos, li donaven gat per llebre –un esquelet sencer que òbviament no era el del seu parent– per estalviar-se problemes . En fi, que al costat de l'infaust comte, el Cojo encara en va sortir prou ben parat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.