Blasco, l'ànima de la trobada d'acordionistes d'Arsèguel. Foto: JEP DE MONER

MUSICÒLEG, PUBLICA 'PIRINEU. CANÇONS DE VETLLADES VORA EL FOC'

Un bon dia del 1965 li va donar per anar de poble en poble, de masia en masia, per recollir de viva veu les cançons tradicionals que encara cantaven els padrins de l'Alt Urgell, la Cerdanya, els dos Pallars, el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, el Solsonès, la Noguera i l'Alta Ribagorça. Mig segle, aquella feinada portentosa s'ha convertit en els no volums fins ara publicats d'A peu pels camins del cançoner, l'obra de tota una vida que es completarà amb les últimes tres entregues –consagrades a l'Alta Ribagorça i el Solsonès– i que Artur Blasco (1933) combina amb la publicació periòdica de trossets d'aquest tresor etnogràfic i musicològic. L'any passat van ser Les cobles del Peirot, i ara és el torn de Pirineu: cançons de vetllades vora el foc. Una fil·ligrana, una raríssima joieta que va néixer a la Trobada d'acordionistes d'Arsèguel que aquest autèntic home-orquestra dirigeix des del 1975, i en què interpreta una dotzena de cançons d'estirp estrictament pirinenca amb l'acompanyament –atenció– del guitarrista francès Yannick Lopes, format al conservatori de París i deixeble dels deixebles del pedagog, compositor i concertista lleidatà Emili Puig. Al juny es va presentar a Versalles, el desembre a la Seu, i si tenen curiositat per saber com sonaven –més o menys– les cançons que es cantaven fa un o dos segles pel nostre racó de món, jo de vostès correria a la Puça per reservar-ne un exemplar. Canyella fina, escoltin, i ja saben que per aquí no prodiguem els elogis.

–Les dotze cançons vora el foc..., ¿es publiquen ara per primera vegada?

–Algunes ja les vaig cantar amb La Pobletana i després, quan aquest grup es va dissoldre, amb El Pont d'Arcalís. I n'hi ha un grapat de rigorosament inèdites.

–Ara me les haurà de dir.

–La noia de la vall d'Unarre, que em va cantar la Teresa Picolo, de casa Rutxer de Cervi, al Pallars Sobirà; i La dideta, que també vaig recollir al Pallars, ara a Farrera i gràcies a Generosa Garreta, de casa Marçal.

–Perdoni, però això de fer-se acompanyar per un guitarrista se'm fa estrany.

–En part, sí. Els grups que ens dediquem a la música tradicional estem acostumats que la veu sigui un element més enmig dels instruments de doble canya, d'embocadura rodona, de corda... Però la forma més simple d'acompanyar una cançó és aquesta, que per alguna raó nosaltres hem abandonat. Potser per això sorprèn que la reprenguem.

–En realitat, però, les cançons vora el foc es cantaven a pèl, m'imagino.

–Normalment, a cappella, sense acompanyament.

–I si no tenies foc, ¿què passava?

–També cantaven mentre feinejaven al camp, al cafè i a tot arreu. El que passa és que quan venia l'hivern, als poblets de muntanya hi havia el costum d'anar a fer la vetlla. Era la manera de relacionar-se quan no hi havia televisió, i amb prou feines ràdio. Les masies escampades tenien uns dies de la setmana que rebien visites; unes visites que es tornaven als veïns un altre dia. Mai no hi faltava la cançó.

–¿De quines comarques procedeixen, les cançons del disc?

–De l'Alt Urgell, els dos Pallars, l'Alta Ribagorça, la Garrotxa i el Ripollès.

–N'hi ha alguna d'especialment picant. Les noies d'Olot, per exemple.

–Doncs no és res comparat amb algunes cançons tradicionals que sota un tema aparentment banal –la vida d'un sant, per exemple– oculten una intenció directament pornogràfica. Cal saber interpretar-la, és clar.

–També n'hi ha moltes de festeig.

–I tant: és que l'amor suposa el 80% del cançoner. Però no només del català, sinó de tots els països d'Europa. Entre les cançons de vetllades... també hi ha romanços medievals, com ara Les tres ninentes, que procedeix de la Vall de Boí; la cançoneta nova, que explica les històries que avui trobaríem al diari i que a l'època –i a muntanya– es transmetien en forma de cançó: Ganivet de dos talls, de Cervi, al Pallara; , i cançons de pastor, com La nina de Molló, que ve de la Garrotxa.

–Triï-me'n una.

–Per curiosa, et diré Pels carrers de Freixenet, una havanera que em va canta la masovera de Vallfogona del Ripollès. M'explicava que de vaileta, que vivia a Beget, hi anava una padrina amb un ruquet a plegar anglans per als porcs. I aquesta dona havia nascut el 1865. Deia també la Margarida Darré, que per cada faldada d'anglans que plegava per a la padrina, ella li ensenyava a canvi una cançó. Així que Pels carrers de Freixenet ha arribat fins a nosaltres gràcies a una faldada d'aglans.

–¿Quantes cançons ha recollit, al llarg d'aquests 48 anys d'investigació?

–Prop de 1.500, que he escoltat personalment: els informants les han cantat davant meu. Això sí: pot passar que d'un mateix títol hi hagi unes quantes variants melòdiques, de lletra o d'estructura; de vegades hi ha tornades, d'altres no...

–¿I de quants informants procedeixen?

–Cap a 300.

–¿El de més edat?

–Tinc cançons que vaig recollir d'informants centenaris.

–¡Caram!

–El padrí Ventura, que va fundar el forn de pa de la Seu: encara existeix. I Maria Castel, de Vinyals, a l'altre costat del Noguera Ribagorçana.

–Com Pels carrers de Freixenet: ja les cantaven a mitjans segle XIX. ¡Impressionant!

–I per tradició oral. L'informant no les aprenia llegint-les, sinó dels pares, dels avis i dels besavis. La tradició oral implica, atenció, que cada cantant recrea aquella cançó, hi introdueix variants de collita pròpia. Hi ha temes com el bon caçador o la desgràcia d'un pobre home dels quals he pogut recollir fins a una vintena de versions; i totes, força diferents.

–Segons el cançoner, ¿s'atreviria a dir que el pirinenc és home de natural anticlerical, per exemple?

–Hi ha molta cançó d'església, naturalment, perquè molts mossens de poble musicaven poemes de Verdaguer, que tenen així moltes versions diferents. Però també n'hi ha molta d'anticlerical, és veritat. Hi gha cançons que expliquen els episodis bèl·lics, o els oficis del camp, la irrupció de la industrialització, la moda...

–¿Se'n recorda, de la primera de les cançons que va recollir?

–Perfectament. La que em va despertar l'interès per a aquest treball la vaig escoltar el 1955, a Berga. Després me l'he trobat en altres llocs i l'he cantat amb El Pont d'Arcalís: Els cigalons de Canalda. La vaig sentir d'una padrina que es deia Mercè Elies, i em va impactar. La vaig transcriure i durant molts anys no hi vaig tornar a pensar. Però un bon dia, el 1965, sí que se'm va despertar l'interès per recollir la cançó de tradició oral.

–¿I què tenia, aquesta, que li toqués la fibra sensible?

–Més que el contingut, era la forma d'expressar-se de la Mercè. És una cançó de rivalitat de poble, un altre clàssic del cançoner: als de Canalda, al Solsonès, els diuen els cigalons, i explica d'on surt aquest motiu. Com et pos imaginar, res de bo. L'he cantat moltes vegades, des d'aleshores, i és curiós perquè en aquesta cançó hi surt un instrument ancestral, primitivíssim, que em vaig aficionar a tocar: la canya esquerdada...

–Sona rudimentari.

–I ho és: percussió amb un tros de canya que s'ha de tallar quan és ben seca i sempre amb lluna plena.

–Per anar acabant: tinc una nena de deu mesos. ¿Una cançó de bressol que no falli mai?

–I tant, li recomano aquella que diu: «Son, soneta, vine aquí,/ a la voreta del coixí;/ quan la soneta vindrà,/ lo nenet ja dormirà». Èxit segur.

–¿I si volgués seduir la meva enamorada?

–Unes bones coples de ronda. Més que per seduir, se me n'acut una per fets consumats.

–Endavant.

–«La teva mare té la culpa/ per deixar la porta oberta,/ i jo per ficar-me a dintre,/ i tu per estar-te quieta».

Per a més informació consulti l'edició en paper.