• Francisco Sánchez estrena la galeria del Mama Maria amb els carbonets de ?Terres de llum i silenci'

Sánchez posa amb l'única de les quinze teles de Terres de llum i silenci que s'havia exposat, el setembre a la Mostra d'art; la resta dels carboets són nous de trinca i s'exposen al Mama Maria fins al 28 de febrer Foto: ÀLEX TENA

«Llum, més llum», diuen que va dir Goethe instants abans d'expirar. No direm que Francisco Sánchez sigui ni molt ni poc goethià, però el fet és que ell també ho va veure així de clar, va demanar «llum, més llum», i el resultat són la vintena de teles que sota el lema Terres de llum i silenci exposa fins al 28 de febrer al Mama Maria de la capital, que estrena així la seva estupenda sala d'exposicions, al fons a la dreta. I el que vindrà, perquè al febrer obriran al públic la tercera planta de l'escaldenc 120, que promet erigir-se –si es compleixen les expectatives generades per Toni Cruz, aquí en funcions de galerista– en el major, millor i també en el més alt dels espais expositius del nostre raconet de Via Làctia.

Però d'això ja en parlarem. Avui toca fer-ho de Sánchez i les seves visions, aquests dibuixos a carbonet, paisatges fantàstics amb un inquietant regust per la cosa deserta, muntanyes tallades a burí, extemporanis boscos de pals de la llum, vies de tren fantasmagòriques, restes d'una desapareguda civilització ciclòpia –i perdonin vostès el moment Sàbiens–, i mars emprenyats de reminiscències turnerianes. La iconografia habitual del nostre home, vaja, que abandona per una vegada les tenebres de tota la vida i ens convida a explorar el seu territori com si diguéssim de dia. Ja veurem si aquesta voluntat de transparència perdura més enllà del Mama Maria o si més endavant torna al costat fosc, fins ara el seu vedat de caça.

Així que «llum, més llum». Diu que aquesta nova... ¿etapa? és com tota la seva obra fruit de l'atzar, que no respon ni a un pla, ni a la necessitat de canviar de terç ni a la intenció de sorprendre el personal. Que ell es planta davant de la tela –mitjà format, en aquest cas– sense idees preconcebudes, com ho ha fet sempre, que col·loca el carbonet sobre el llenç i que a partir d'aquí van apareixent taques. La seva feina es limita a dotar aquestes taques d'un sentit, d'ordenar-les segons el que li van suggerint. Exactament, diu, com quan contemplem un núvol i a poc a poc li anem donant forma. El resultat són aquests paisatges inhòspits i desolats, restes d'una despareguda civilització ciclòpia a què ens té acostumats, sense un bri de vida orgànica si no fos pels arbres que de tant en tant plantifica en els llocs més absurds, i creuats per unes monumentals vies de tren que ni sabem d'on venen ni ens diu cap on van. Als xiprers que puntuen les teles i que són l'única nota de vida orgànica que Sánchez es permet –sense comptar els pals de la llum, una de les seves dèries iconogràfiques– hi afegeix ara jocs de solitàries faroles enceses, metàfora potser de la soledat còsmica a què es veu abocat l'individu perdut en un món que se li ha fet massa gran, mass ainabastable i, per tant, incomprensible.

Unpintor existencial

L'obra de Sánchez ha tingut sempre una voluntat exploradora: de la seva mà ens endinsem en un univers postapocalíptic i deshumanitzat, el camp després de la batalla, com si ens transportés en un futur llunyà –d'aquí a 10.000, 100.000 anys– per col·locar-nos davant de les restes de la nostra civilització. Una inquietant barreja, en fi, de les pistes de Nazca, 12 monos, El planeta de los simios i El mundo sin nosotros, on la presència humana només la intuïm perquè algú ha hagut de construir les vies fèrries, els pals de la llum, la ciutats que esquitzen el seu imaginari. ¿Què va passar, amb els homes i les dones que van aixecar (¿i destruir?) aquell món? ¿Quà va sortir malament? ¿On la van espifiar? Sánchez no dóna respostes, només testimoni, com el cosmonauta que arriba a un planeta inexplorat i es limita a transmetre imatges del territori que descobreix. Però ens parla, és clar, de l'estranyesa, de l'individu que no reconeix el món que l'envolta, que se'n sent aliè. Que hi hagi més o menys llum no li treu ni un bri d'incomoditat, en aquesta nova etapa. Ni que hagi experimentat amb el simbolisme tipus Chirico, com ho fa en l'autorretrat que tanca la sèrie: una farola i dos xiprers, símbols de la consciència, del jo, palplantats davant d'un conjunt de derelictes més o menys circulars, metàfora de les experiències que van conformant la nostra vida i la nostra personalitat.

Sánchez és, en fi, el més existencial dels nostres artistes. Amb això no descobrim res de nou; només constatem una obvietat. Una mena de Piranesi que en lloc de les ruines de la Roma imperial s'ha dedicat a cartografiar les restes del futur, i a constatar la seva perpeplexitat davant del que ha vist. Si aquest és el futur que ens espera, encara que sigui amb llum, més llum, la veritat és que com més temps trigui a arribar, millor. El que és segur és que a l'univers de Sánchez no li podrem aplicar mai les últimes parauyles d'un altre il·lustre, Winston Churchill, que es veu que va deixar anar una sentència desoladora: «Tot és tan, però tan avorrit...» Les teles del nostre home poden ser moles coses, però d'avorrides, res. Al Mama Maria, en fi, s'hi estrena un any i mig després d'exposar a La mà de la Mar; el nostre primer venecià li ha vist les orelles al llop de la crisi –han tancat cinc de les sis galeries en què exposava– i s'ha hagut de replegar de nou al mercat nacional. I que duri, diu, conscient que l'artista que pretén viure de la seva obra és a casa nostra una au raríssima condemnada a la precarietat. El desalentador és que si això li passa al que és, sens dubte, un dels nostres dos o tres autors més comercials, ¿quines són les expectatives de la resta?

Per a més informació consulti l'edició en paper.