• TV3 reemet dijous ?Entre el torb i la Gestapo', que Baldrich i Ros van criticar per «fabulosa»

Monument als passadors davant de l'hostal Palanques de la Massana, seu de la cadena dirigida per Antoni Forné Foto: TONY LARA

Avui és gairebé un lloc comú historiogràfic, però tretze anys enrere, quan TV3 va produir Entre el torb i la Gestapo –amb un generós pessic del Govern, que hi va aportar 130 del 325 milions de pessetes del pressupost– tota la peripècia dels passadors –ja saben: els contrabandistes i excombatents republicans reconvertits en guies de muntanya que van passar centenars, qui sap si milers de refugiats de l'Europa ocupada pels nazis– formava part d'una nebulosa històrica que fregava la llegenda, inclosa la llegenda negra. Per això, la minisèrie basada en la novel·la homònima de Francesc Viadiu –180 minuts de pel·lícula dividits en dos capítols estrenats per ATV el 8 i el 9 de juny del 2000, i emesos immediatament després per TV3– va significar per a una bona part de l'audiència el descobriment d'un capítol de la nostra història que fins aleshores només coneixien els lectors de la novel·la de Viadiu i d'aquella sèrie fundacional d'articles inspirats en la seva experiència personal que Antoni Forné va publicar als anys 70 al setmanari Andorra 7.

La reemissió de la sèrie, dijous que ve i de nou a TV3, és una bona ocasió per recordar com van encaixar Entre el torb i la Gestapo dos testimonis tan qualificats dels fets que s'hi relaten com van ser Joaquim Baldrich (el Pla de Santa maria, tarragona, 1916-Escaldes, 2012), i Jaume Ros (Agramunt 1918-Oliana, 2005): el primer, membre de la cadena que el mateix Forné dirigia des de l'hostal Palanques de la Massana; el segon, de la d'Estat Català que operava des de Perpinyà. Tots dos vam tenir l'oportunitat d'entrevistar-los amb motiu de l'estrena d'Entre el torb i la Gestapo, i tots dos coincidien a criticar-ne la visió edulcorada que donava d'una època fosca, en què l'habitual era contemporitzar amb els nazis i, com a molt, mirar de passar desapercebut. Ros s'indignava davant del matusser intent de guionista i director convertir l'hotel Mirador en el Rick's de Casablanca: «¡¿Com poden arribar a dir que els catalans que s'hi allotjaven cantaven Els Segadors al menjador?! ¡Si en fugíem, de l'hote, i tots anàvem amb el cap cot!»

En el mateix sentit s'expressava Baldrich, que se'n feia creus de les festasses que a la sèrie es munten al Mirador, senyoretes incloses: «Tot això de les meuques i el xampany i de les gresques que s'hi corrien... ¡Tot això és mentida!». El cas és que ni l'un ni l'altre li perdonaven a Entre el torb i la Gestapo que la versió que donava dels fets s'avingués am el que ells recordaven. I ja els podies dir que es tractava d'una sèrie de ficció inspirada en una novel·la. Per ells, allò era «mentida», i no hi havia res més a dir. Més gruixut encara: tant Ros com Baldrich posaven en qüestió el paper de Viadiu –Viel, a la sèrie– en les cadenes d'evasió: per al segon, «era un hom de lletres, sí, però de passar muntanyes...» L'únic viatge que va fe, sostenia, va acabar amb la seva colla dispeersada a trets a l'estació de tren de Manresa: «El consolat britànic no hi va tornar a confiar». I Ros, el mateix: «La suposada cadebna de Viadiu mai no ha tingut una explicació semioficial».

En qualsevol cas, la reemissió d'Entre el torb i la Gestapo és una estupenda excusa per recuperar la novel·la original, publicada inicialment en castellà i amb el títol de Cadena de evasión per Hogar del Libro (1974) i Ruedo Ibérico (1976), i traduïda el 2000 al català per Rafael Dalmau i la Puça coincidint amb l'estrena de l'adaptació televisiva.

Per a més informació consulti l'edició en paper.