Primer pla amb posat casual de l'escaldenc Oriol Guillem, cantant de Deudeveu i estudiant d'art dramàtic Foto: EL PERIÒDIC

CANTANT DE DEU DE VEU, GUANYADORS DE LA PRIMERA EDICIÓ D'OH, HAPPY DAY'

Ens ha nascut una estrella, i a la majoria ens ha agafat amb els pixats al ventre. Oriol Guillem (Escaldes, 1987) es va proclamar dissabte vencedor de la primera edició d'Oh, Happy Day, aquestsa mena de batalla de cors a la catalana que va arrencar el setembre amb nou formacions en lliça i que ja té el flamant vencedor: Deu de Veu. Fa dues temporades que Guillem, ex Petit Cantor, exmembre de l'Institut de gòspel de Barcelona, llicenciat en Audiovisuals i avui estudiant de 3r d'Art dramàtic a l'Institut del Teatre, es va enrolar en aquesta aventura coral. I amb l'empenteta televisiva –líder d'audiència a Catalunya, dissabte, amb una mitjana de 558.000 espectadors– se'ls ha girat feina: ahir cantaven al Coliseum; avui, al Palau de la Música –en directe a través de RAC1–; el 26, a Olesa; el 29, a Barcelona, i el gener, minigira europea per Viena, Praga i Núremberg, gentilesa de la Corpo. M'hi jugaria un peix que aviat els sentirem a Coprínceps o a l'Auditori Nacional.

–Que amagat que ho tenia, no, això de Deu de Veu...

–Fa dos anys que hi sóc, al grup, i l'estiu passat vam estar a punt d'actuar a Escaldes. La cosa es va acabar torçant per problemes de calendari –costa molt coordinar les agendes de tanta gent. Així que d'amagat, res.

–Com a mínim, l'Oh, Happy Day: cap referència enlloc que un ex Petit Cantor formava part del grup vencedor.

–Suposo que no podem pretendre que es repassi la trajectòria dels catorze integrants del grup. És que ens passaríem tot el programa comentant els currículums de cadascun.

–¿Com hi va anar a espetegar, a Deu de veu?

–Al començament –i parlo de fa tres anys– eren quatre amics que cantaven al carrer, i quan van veure que el projecte podia créixer van convocar uns càstings, i aquí és on apareixo jo. Farà un parell d'anys.

–¿Quin és el repertori de Deu de veu?

–Inicialment eren temes que triàvem simplement perquè ens agradaven a nosaltres, amb un ventall estilístic i temporal molt ampli, des dels Beatles fins a Queen i Michael Jackson. Però això va canviar amb l'Oh, Happy Day.

–¿En quin sentit?

–Hi podíem cantar temes del repertori, però també havíem d'interpretar-ne alguns que ens marcava el programa. Això ens va anar de perilla, va ampliar un munt el nostre repertori.

–I és per aquí per on tiraran a partir d'ara, m'imagino.

–No renunciem a una de les nostres senyes d'identitat, que és cantar a cappella amb una certa teatralització. Ens agrada el risc, i quan cantes a pèl te la jugues a cada nota.

–Però a la tele bé tenien acompanyament musical.

–Per qüestions de política del programa. Ara haurem de combinar tots dos estils: el fet d'haver guanyat no ens dóna ni ens treu res, com a grup coral; nosaltres ens veiem exactament igual que fa tres mesos; és la resta de la gent qui ens veu com el grup de l'Oh, Happy Day. Haurem de conciliar el que som amb la imatge que hem projectat, sense renunciar a la nostra essència però sense decebre els espectadors que ens han descobert per la tele.

–¿Què li deuen, a l'Oh, happy day?

–Que ens ha fet un nom. Però encara ho estem paint. I de moment en fem prou amb el concert d'avui [per ahir] al Coliseum de Barcelona, amb l'espectacle Oh, happy Christmas.

–¿El primer bolo post Oh Happy Day?

–No, no. El teníem l'agenda, tant si guanyàvem com si no.

–Confessi: el telèfon de Deu de veu, ¿treu fum?

–Des que va començar el programa, al setembre, ens han anat sortint bolos esporàdics, gent que ens ha vist per la televisió i ens truca per fer un concert. Encara no tenim perspectiva per calibrar la repercussió que tindrà haver guanyat el concurs.

–Ara no es faci l'humil: ¡els ha tocat la loteria!

–Artísticament som els mateixos, però quantitativament el salt ha sigut brutal: de cantar per a mig centenar d'espectadors en una sala com Cincómonos, a actuar al Coliseum per a 1.500. És molt fort.

–Perquè ens entenguem: Deu de veu sona com... ¿com qui?

–Tenim una referència molt clara que és el nord-americà Pentatonix –que per cert va guanyar The Sing-Off, un cèlebre concurs televisiu als EUA. Cada cosa que fan l'examinem amb lupa per extreure'n idees.

–Ells són cinc, m'imagino.

–Sí.

–¿Seran per tant vostès el doble de bons que Pentatonix?

–¡O el triple, perquè ara som 14! És broma.

–Ara sí que m'ha descol·locat: si es diuen Deu de Veu, ¿com és que són 14?

–Perquè els cors concursants havien de tenir com a mínim 12 persones, així que vam haver d'incrementar la plantilla. Però l'essència és la mateixa.

–¿És just, que la tele sigui el sedàs que marca la diferència entre triomfar o... continuar cantant per a 50 espectadors?

–Just, just... Ho interpretem com una oportunitat que ens ha caigut del cel. Ara depèn de nosaltres que ho sapiguem aprofitar.

–Vostè estudia art dramàtic, però el seu currículum –Petits Cantors, Institut de gòspel de Barcelona, Deu de Veu– és més propi d'un cantant. ¿Com es menja, això?

–De fet, vaig estudiar Audiovisuals, i després d'acabar la carrera vaig dir-me que era l'hora de fer cas al cuquet aquell que tenia a dintre de fer teatre, així que em vaig matricular a l'Institut.

–Vuit anys als Petits Cantors: ¿com va viure l'escissió del Cor Nacional i l'exili dels Lliures?

–Des de fora, amb tristesa i perplexitat. Era molt difícil de creure el que deien, perquè els Petits Cantors eren –i encara són– una institució. Sé que després de tres anys tot ha tornat a la normalitat, i me n'alegro.

–Catherine Metayer, ¿era la dolenta de la pel·lícula, com alguns inisinuaven, o la víctima propiciatòria, com deien els seus defensors?

–Per mi, com per a tants d'altres ex Petits Cantors, va ser com una mare, així que no en podré dir mai res de dolent.

–El que està clar és que té ull: Canturri triomfa a Lausana; vostè, a TV3.

–Va tenir l'encert de canalitzar la nostra afició; alguns l'han acabat convertint en el seu ofici, i això té molt mèrit.

–Per a vostè, la música, ¿és una afició o un ofici?

–De moment, miro de compaginar el grup amb l'Institut, però cada vegada és més difícil.

–Vostè, que ha sigut càmera a Crackòvia: ¿quin costat prefereix, al davant o al darrere?

–Quan et veus per la tele és un xoc, encar a que tinguis una certa experiència com era el meu cas. He de dir que l'equip d'Oh, happy day ens ho va posar molt fàcil, va crear des del primer una atmosfera familiar i la sensació que teníem al plató era que es tractava d'un dels nostres concerts íntims, no que participàvem en un concurs amb centenars de milers d'espectadors.

«Per mi, com per a tants antics Petits Cantors, Metayer va ser com una mare, així no en podré dir mai res de dolent»

Per a més informació consulti l'edició en paper.