• Arajol i Lacueva mantenen la tradició de felicitar el Nadal amb un llibre: el primer, amb un facsímil de la seva biblioteca; la segona, amb un relat inèdit

¿Quantes nadales electròniques ha rebut el lector els últims dies? Amb la mà al cor: ¿quin destí els espera, a la majoria, si no a totes aquestes felicitacions? ¿Recorda d'altra banda i per casualitat quan va ser l'última nadala de paper que va rebre? ¿I aquell saludable costum de col·leccionar-les al rebedor de casa o d'enganxar-les al mirall i comprovar com la col·lecció anava creixent dia a dia? Tot això ha passat a la història per culpa de (o gràcies a) el correu electrònic, que ha revifat el costum d'enviar felicitacions però que al mateix temps les ha reduït a pur spam, missatges destinats a la paperera perquè probablement no mereixen altra sort.

Així que aquí tenim la paradoxa: som probablement en el moment de la història en què més nadales s'envien –només costa un clic engiponar-ne indiscriminadament una a tot el personal del directori, ja siguin amics, coneguts o saludats– però les virtuals són amb tota seguretat les felicitacions més efímeres que ha parit l'home. Per això mateix sorprèn que en aquest panorama tan poc encoratjador sobrevisquin les nadales literàries de Casimir Arajol i Ludmilla Lacueva. Són els últims d'una estirp: la de Bartomeu Rebés, exactament, que amb la complicitat d'Esteve Albert va instaurar la tradició en el nostre racó de món. Arajol, feliç posseïdor d'ua monumental biblioteca de temàtica andorrana, reedita cada Nadal el facsímil d'una de les rares joietes que viuen a casa seva i l'envia a unspocs privilegiats. La cosa va començar quasi per casualitat el 1998. S'acabava de jubilar i es tractava, diu, «de no perdre ritme i donar feina a les neurones». Aquell any l'escollit va ser un exemplar de L'arret du conseil d'état du Roy sobre la importació i exportació de bestiar entre França i Andorra firmat a Versalles el 8 de desembre del 1767. D'acord, la majoria de nosaltres podem sobreviure raonablement bé sense saber el que el que Sa Majestat Cristianíssima el rei Lluís XV deia o deixava de dir fa tres segles, però els ho asseguro, un se sorprèn obrint l'opuscle i llegint, que dic llegint, cruspint-se una matèria tan abstrusa com ara el trànsit de bèsties cap a amunt i cap avall.

Quinze anys i quinze nadales deprés, Arajol ha recollit aquest 2013 els cinc capítols del Seul récite véridique et historique de la guerre de 1882 entre la république d'Andorre et le duché de Bosost, fulletó publicat originalment entre el gener i el juny del 1884 a La vie moderne, journal hebdomadaire illustré, artistique et littéraire. Perpetrat per un tal Jean Faro i il·lustrat per Fernnand Fau, el Seul récite... és un esperpent a compte de la crisi que esclata entre dos microestats veïns, la nostra república i el (inexistent) ducat de Bosost per culpa de les vel·leïtat més o menys lúbriques de monsieur el baró Pic d'Ossau, encarregat dels afers del ducat prop d'Andorra. Com diu Arajol al seu prefaci al volum, que titula Una possible guerra de Troya a l'andorrana, l'alegre desinvoltura de Faro a l'hora de parlar d'Andorra dóna la raó paraula per paraula a Henri Gaussen, que ja el 1926 advertia que «es podria escriure un capítol ben divertit amb les bestieses que shan dit sobre aquest petit país», i que «tot viatger que visita Andorra en dos dies se sent obligat a escriure'n un article».

Entre la bibliofília i la ficció

Sospita Arajol que el nostre Faro formava part dels escriptors que ni tan sols havien trepitjat mai el nostre raconet; com a molt, augura, coneixia Le val d'Andorre, l'òpera còmica que Halévy. I li sorprenen sobretot els noms tirant a macarrònics amb què bateja els personatges del Seul récit. Amb raó: els vegueres en gasten dos de ben improbables: un, Marquetto; l'altre, Mauléon. Al síndic li'n posa un altre de ben exòtic, Torquemada, i l'estupenda andorraneta per qui el baró Pic d'Ossau perd l'oremus es diu... ¡Fliquette! «Probablement, [Faro] cultivava al jardí alguna planta que l'ajudava a imaginar l'inimaginable», conclou Arajol.

Entre la quinzena de facsímils que ha anat publicant els última Nadals hi ha un Dictamen dels dignes advocats señors Dalmau, Carreu, Estanol y Parramon datat el 1867 sobre l'abast del contracte entre el Consell General i Enrique Duvivier, empresari frabcès que pretenia explotar una concessió d'aigües termals a Andorra 2007), i l'Exursion botanique en Andorre de Marcailhou d'Aymeric –¡un dels conqueridors del Comapedrosa! (2009). Esperpent, dret i botànica, però també llegendes, política, geografia, zoologia i gastronomia. Però, ¿per què aquests títols, i no altres? «No segueixo cap criteri estricte», diu Arajol, «busco allò que pot ser una curiositat per al lector, perquè segurament ho desconeixia, o que el distregui de les preocupacions diàries, i que no sigui ni massa extens ni d'un format massa gran».

Si Arajol tira cap al llibre de bibliògraf i el facsímil, Lacueva juga la liga de la ficció: les seves nadales són contes inèdits que des del 2008 autoedita en edicions no venals. La cosa va començar també en aquest cas sense voler, per culpa d'uns exlibris de Sergi Mas –dos, de fet– que li van regalar amb motiu de la publicació d'Els pioners de l'hoteleria andorrana. I com tothom sap, posseir un ex libris de Sergi Mas genera la necessitat urgent de compartir-lo. Lacueva ho va fer escrivint el 2008 un conte de Nadal al qual li va engiponar com a portada el primer dels ex libris (La mina de Llorts), i a l'any següent, el segon (Hostes vingueren...)

Quan es va acabar l'excusa dels exlibris, ja havia agafat empenta i no podia parar, així que el 2010 també hi va haver conte de Nadal (La cigarrera),i el 2011 (El pi de Sant Miquel), i també el 2012 (La confraria de paraires i teixidors). Sempre de temàtica andorrana, de gènere diguem-ne històric i amb il·lustració de Sergi Mas a la portada. I així arribem en aquest 2013, que Lacueva felicita el Nadal amb No facis safareig, la història de la rivalitat de la Rosalina i la Pepera, que acostumen a coincidir al safareig d'Escaldes. Oportuníssima, Lacueva, ara que el comú vol restaurar aquest raconet de la parròquia. ¿S'imaginen vostès que un Arajol del segle XXII editi per Nadal el facsímil d'un dels contes de Lacueva?

Per a més informació consulti l'edició en paper.