• Els Allcard recullen a ?Rodamons de la mar' tres decennis de vida a bord del quetx ?Johanne Regina'

Edward i Clare Allcard, ahir a la biblioteca de la Massana en la presentació de Rodamons de la mar Foto: TONY LARA

Han sobreviscut un huracà al Carib i a un tifó a l'Índic; als temibles pirates que senyoregen l'estret de Malaca; a un assalt perpetrat per la camorra napolitana al port de Portici; a una detenció per presumpte espionatge al Iemen del Sud, quan aquest país estava governat per una exòtica dictadura prosoviètica, i last but not least, a la ingestió d'un raríssim i potencialment letal peix verinós que pul·lula per les aigües caribenyes de l'illa d'Antigua, un nom que és tot un passaport a l'aventura. Són els massanencs Edward (1914) i Clare Allcard (1946), el més semblant al gran Jack Aubrey que ha solcat les aigües del Valira: ell, enginyer naval, veterà de la Segona Guerra Mundial i navegant de l'estirp de Joshua Slocum, que va donar la volta al món –en solitari, naturalment, i Cap d'Hornos inclòs– a bord del quetx Sea Wanderer; ella, un inquieta infermera anglesa que, diu, un bon dia va llegir al diari una entrevista que li havien fet a Edward, li va faltar temps per demanar-li si la podia enrolar a bord, va ser que sí i s'hi va quedar. Inquieta... i joveneta: Clare tenia 21 anys; Edward, 53.

Això passava el 1968. Sis anys després, ja convertits en marit i muller i amb una filla, la petita Katy, com a grumet d'a bord, van adquirir a English Harbour –Antigua, de nou– el Johanna Regina, antic veler de càrrega botat el 1929 a Faarbourg, Dinamarca, que feia (i encara fa) 21 metres d'eslora –26, si hi comptem el bauprès– i que Clare defineix com «un buc robust, resistent i molt mariner: de fet, el millor del món». Ja ho veuen: una relíquia d'altres temps a punt del desguàs, que van haver de rescatar del fons de les aigües del port i que van reconstruir amb tot el carinyo del món. Així, a la britànica –ja saben: «Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster»– van començar una vida nòmada que els va portar per tots els oceans –menys el Pacífic– i que es va allargar fins al 1986, quan s'instal·len en el nostre racó de món, amb un frustrat intent de parar casa a les Seychelles, més o menys a la dreta del paradís: s'havien enamorat d'una illa que feia 15 quilòmetres quadrats de superfície, amb un miler d'habitants –i només cinc occidentals, tres dels quals eren els Alllcard– i on posseïen no només la caseta somiada sinó una petita plantació de cocoters i cent metres de platja. Qualsevol no se n'enamora. «Ens hi hauríem quedat tota la vida». ¿Què va fallar? El cop d'estat del 1977, que va instaurar un govern autocràtic que amenaçava d'expropiar en qualsevol moment els mitjans de transport dels seus súbdits. Així que per si de cas, i abans de rebre, van haver de deixar el paradís.

Un decenni llarg de vida filibustera, el somni de qualsevol que s'hagi cruspit les singladures de la Surprise a les novel·les de Patrick O'Brien, i que Clare ha recollit a Rodamons de la mar (Viena), que ahir es va presentar a la biblioteca de la Massana. D'acord, no es tracta ben bé d'una estricta novetat: aquestes memòries marineres ja les van publicar els Allcard a principis dels 90 i en anglès: aleshores es deien A gipsy life, i el Johanne Regina era encara la nineta dels ulls de la família. Dos decennis després, no és només el títol elque han tunejat per evitar suspicàcies: el veler s'ha convertit en el buc escola de l'associació Amics del Quetx, que el va adquirir el 2006 i el va rebatejar amb un nom tan inodor, incolor i insabor com ho és Ciutat Badalona. Que hi farem. A Rodamons del mar, que recull les peripècies dels Allcard entre el 1976 i el 1980, el seguirà una segona entrega que porta el títol provisional d'And the wind, my child, is free.

Sortim a l'aventura

Però tot això ja arribarà. Sortim ara a l'aventura perquè el que importa no és viure; el que importa és navegar. Que els Allcard s'havien embarcat en una muntanya russa ho van comprovar des de la primeríssima singladura que van emprendre amb el Johanne acabat de reparar: per evitar un inoportú huracà que amenaçava Antigua van decidir envoltar-lo; així que el que havia de ser una sortida de dos dies es va convertir en un periple de deu, amb els inconvenients logístics que això comporta: «Se'ns van acabar els queviures i vam acabar menjant llet en pols i pèsols secs», recorda Clare. I per postres, al tocar terra va i els enxampa un terratrèmol: «Va ser la primera vegada que em vaig dir que no volia aquella vida, que volia tornar a casa». La primera... i l'última. Perquè el cert és que als Allcard mai no els va abandonar la fortuna, que és un dels dons amb què neixen els grans navegants.

Només així s'explica que sortissin ben parats de la primera gran prova de foc que el destí els va posar al davant: va ser el 1977, navegant pel mar Roig: a l'altura de l'illa de Perim, a Iemen del Sud, els va abordar una patrullera i els Allcard van ser capturats i transferits a terra. Les autoritats locals els acusaven d'haver fotografiat la gran base naval soviètica. Se'n van sortir amb astúcia i murrieria: com que aquella gent eren esclaus de les jerarquies, es va empescar que el seu pare era un alt fucionari de les Nacions Unides; atn alt, que si s'assabentava del que havia ocorregut podia moure els fils per expulsar el Iemem de l'organització. I tant, que van picar. tant, diu, «que el comandant de la policia em suplicava que no li digués res, al meu pare, i ens van mirar d'untar omplint-nos de regals».

Una mica menys de sort –però no gaire, ja ho veuran– van tenir a Portici, a tocar de Nàpols. El Johanne fondejava fora del port i dos paios van aprofitar que els tripulants dormien per pujar a l'embarcació i endur-se'n les dues Zodiac. De res va servir que denunciéssim el robatori a la policia local: «Es van negar a investigar i ens van instar a marxar abans del migdia. No els vam fer cas, és clar, però la sorpresa va se rnostra perquè a la tarda la policia va desaparèixer i tota la població va anar al port a recollir el tabac de contraban que arribava a bord de llanxes com les nostres: ¡ens havia robat la Camorra!» A diferència dels iemenites, els italians no els van donar ni un cartró per les molèsties...

La tercera vegada que li van veure la cara a la por va ser a l'estret de Malaca, quan una embarcació suposadament de pesca se'ls va posar sospitosament de costat. Allò, diu Clare, feia molt mala fila, «sobretot perquè les barques comaquella acostumavena dur una petita tripulació de quatre o cinc pescadors, i en aquella hi havia una vintena d'homes». De nou van recórrer a l'astúcia dels vells llops de mar, i amb una argúcia estil Ulisses –ja ho veuran– els van donar gat per llebre: els tres homes a bord del Johanne –Edward i els dos tripulants d'aquella època– es van posar a fer gestos ostentosos per les escotilles, «com si indiquessin a d'altres homes que no calia que pugessin a coberta; sembla que aquella estratagema va fer creure als suposats pirates que érem a bord molts més, s'ho van rumiar durant mitja hora i van acabar marxant».

¿I taurons, balenes, calamars gegants i altres bestioles marines? ¿Se'n van topar mai cap, navegant per aquests mars de Déu? El que més s'hi acosta, diu Clare, és l'ocasió que, en algun lloc a l'oceà Índic, i amb ella tota sola a coberta, al timó del Johanne, va sentir com un esbufec, un clàssic de la mitologia marítima: «Intrigada, i també espantada, vaig mirar pel costat i hi vaig veure un grup de dofins; cada vegada que es movien, l'aigua s'omplia com de fosforescències. M'h vaig quedar encantada. Era tan màgic, que no vaig dir-ho a ningú; m'ho vaig guardar per mi». Tot això es va acabar a mitjans 80. Els Allcard eren aleshores a Singapur, i cert dia, diu, «em van embolicar el pa amb un full de paper de diari; un cop a casa, alguna cosa dintre meu va fer que em fixés en la publicitat: una immobiliària que oferia finques a Andorra. Potser havia arribat l'hora que ens instal·léssim a terra ferma. I cap aqui vam venir». Va ser la segona vegada que un tros de diari canviava radicalment la vida de Clare. I aquesta va ser la definitiva, perquè els Allcard ja no s'han mogut d'aquí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.