• Cristina Ribes compila a ?Què mengem a Andorra?' 80 receptes tradicionals però plenament vigents

L'autora de Què mengem a Andorra?, en la presentació d'ahir a Roca & Ribes Foto: ÀLEX LARA

Conill amb castanyes, pintada rostida, trinxat, truita amb carreroles, sopa de pa... Vet aquí un grapat de les prop de 80 receptes que Cristina Ribes ha recollit a Què mengem a Andorra?, el fruit d'una campanya d'arqueologia gastronòmica que l'ha dut l'últim any per totes les parròquies, demanant a les padrines els plats de tota la vida per respondre a la pregunta que es formula al títol. El resultat és aquest volum que publica A4, profusament il·lustrat i que s'afegeix a la considerable biblioteca de temàtica culinària amb regust local, començant pel monumental Costumari i receptari de la gastronomia andorrana, de Dolors Troguet. Amb unes quantes diferències, naturalment: la primera, que Què mengem a Andorra? es traduirà pròximament al castellà, al francès, a l'anglès i... al rus, en una operació editorial visionària que pretén posar en òrbita internacional la gastronomia del nostre racó de món. Tot l'humil i austera que es vulgui, ve a dir Ribes, però que constitueix una cuina pròpia, en absolut deutora de la catalana ni de la francesa. En fi, que l'autora s'ha proposat documentar el fet diferencial a l'andorrana a través dels nostres plats típics. I ja que hi érem, ha aprofitat l'ocasió per reivindicar la vigència de l'«andorrà», la llengua que parlen els padrins i padrines que li han fet d'informadors i que ella ha respectat en la transcripció de les receptes «perquè és una riquesa nostra que seria una pena que perdéssim, i cada vegada ens corregeixen més».

Disquisicions lingüístiques de banda, dèiem unes línies més amunt que la nostra és una cuina pobra, humil, de batalla. Que depenia –diu Ribes– del producte del camp, de l'hort i del bosc, de la caça i de la pesca esporàdica, i purament estacional: a la primavera, xicoies i carreroles; a l'estiu, fruits del bosc com ara el gerd; a la tardor, bolets; i amb la matança, tots els derivats del porcs, del qual s'aprofitava absolutament tot. Era una cuina, insisteix, «de proximitat, encara que aleshores no li deien així, que depenia del producte local». De peix per exemple, l'únic que tastaven era el congre i l'arengada. A banda de la truita, és clar.

Un producte escàs, però la destresa de les mestresses andorranes va obrar el petit miracle de dotar-la d'una sorprenent varietat. A banda del producte i de l'estació, un altre condicionant en absolut menor era la geografia: no era igual la cuina de les parròquies altes que la de la vall central o, encara més, la de Sant Juliò, on disposaven fins i tot de vinya. Això tenia les seves conseqüències: un plat ubicat a muntanya com ho és el trinxat, a base de «trumfa» i col, en alçada –a Ransol, per exemple– hi afegien tocino, arengada i, en fi, greix, per confeccionar un plat més consistent. No es tractava, però, de rescatar del bagul dels records una col·lecció de receptes mortes; al contrari, diu Ribes que la gràcia del receptari és la seva plena vigència, que molts dels plats ressenyats es cuinaven anys enrera, en aquella societat pobra i rural, en dies de festa grossa –el pollastre a la cassola, sense anar més lluny, un festival raríssim– i que en canvi avui s'han convertit –afortunadament– en pura rutina. A canvi, també ha censat una bona colla de receptes caigudes en desús, des de la brutina fins als menuts de corder. Si volen una recomanació, llegeixin el llibre amb la panxa plena; si no, els entrarà una gana de cavall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.