• Editorial Andorra reedita el recull de relats amb què l'autor d''Obaga' va debutar en l'arena literària

Villaró, La selva i el gegantó de la capital Foto: TONY LARA

Un llibre que s'encomana a Monteverdi i als «tiradors que l'erren» no és un llibre, és una porta oberta a les aventures portentoses, més o menys fidedignes, aproximadament reals, que s'empesca Albert Villaró a La selva moral 2.0, reedició corregida i augmentada del recull de... ¿retrats?, ¿contes?, ¿apòlegs? amb què Albert Villaró (la Seu, 1964) va debutar en aquesta altra selva, l'editorial, allà cap al 1993 i a ca la Magrana. Un volum fins ara descatalogat que –els ho advertim des d'ara mateix– no té res a veure amb obagues, ni amb anys francs ni amb blaus prussians, que Editorial Andorra rescata de les llibreries de vell (!) i que ens posa cara a cara amb el Villaró velocista, càustic i mistificador, més pròxim al columnista que al novel·lista, que beu abans –ho admet ell mateix– en les procel·loses aigües de la falsa erudició d'un Cunqueiro i d'un Perucho que no en la novel·la de gènere prefabricada, descremada i uperitzada que avui arrasa a les llibreries.

En fi, que als 22 relats de la selva original l'autor hi ha afegit una torna andorrana amb quatre episodis nostrats en què –perquè es facin una idea de la fauna que hi desfila– el mateix hi ensenya la poteta l'eminent Joan Corominas que Miret i Sans, el nostre Fiter i Rossell i el bisbe Casañas, al costat d'un bon grapat de majordomes –començant per la Delfina Coma, que ho era del rector d'Ordino, introductora dels canelons a la Rossini a la gastronomia de parla catalana– i acabant per les putetes, aix, que exercien tan filantròpic ofici a Villa Jardín, cèlebre bordell de la Seu –ho diu Villaró, ep– en què el bon Miret i Sans «trobava alleujament a les altes pressions sensuals».

És aquest fascinant exercici de mistificació històrica, aquesta iconoclasta barreja de patums històriques –amb especial preferència pel clergat vuitcentista– i episodis mundans, en ocasions escatològics, el que converteix La selva moral 2.0 en una lectura que no pretén fer petar el personal de riure, però que aconsegueix un miracle encara més díficil: tocar el lector amb la subtil vareta del bon humor, des de la primera fis a l'última pàgina. Què volen que els digui: que al descobridor de les sagrades Homilies d'Organyà (Cafè i quilombo) li prengués el número el murri de mossèn Riba, rector de la parròquia i fill per cert d'Ordino, amb una gloriosa sessió de regateig digna del soc de Marràqueix; que el nostre home anotés religiosament les seves escapades a Villa Jardín –i els serveis, per cert, de la senyoreta Valentina, «una valenciana molt esponerosa»: 5 pessetes, cafè inclòs– i que hagués de córrer perquè mossèn Alcover no se li avancés amb les Homilies constitueix una lliçó de molt saludable humilitat: tots som pobres i pecadores criatures de Déu, des del savi més eminent fins a la senyoreta Valentina, passant per l'humil lector. No menys reconfortant és la insinuació que el Manual Digest se li va indigestar –perdonin, no ho hem pogut evitar– al pobre Fiter i Rossell, i que sort en va tenir de l'ajuda dels minairons convocats a la casa pairal d'Ordino pel Perot, «el mosso llest de cal Fiter d'Ares» (Què farem?).

Però on La selva moral 2.0 s'eleva molt per sobre d'un recull de relats diguem-ne convencional és en la col·lecció de digressions vagament versemblants que esquitxen la diguem-ne trama: per exemple, la menció al doctor Llorens, autor d'una Topografía médica de Seo de Urgel que deixa constància de la –ejem– sospitosa espermatorrea crònica dels capellans del bisbat (Miss majordomia). És clar que estem parlant del segle XIX; res a veure amb els que avui exerceixen... Per no parlar del Diccionari de la Selva que clausura el volum, un qui és qui dels exòtics animalons que habiten aquesta comarca imaginària, des de Joan Sebastipa Bach, fill il·lustre de Peramola, fins a mossèn Dot Colomera, rector de Perles i autor de La Avanzadilla de Aliñá. I ho deixarem aquí, que ens osrtim de la pàgina. Al costat d'això, comprendrà el lector que la tempesta que mossèn Cinto passa al port Negre amb l'agradable companyia d'una estupenda ossa bruna (Promiscuïtat) ens sembli un conte per a nens. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.