• Ordenament Territorial recull a 100 anys de la carretera la Seu d'Urgell-Andorra la Vella la llarga i tortuosa gestació de la via, inaugurada el 24 d'agost del 1913

Entrada sud de Sant Julià, amb la palanca a l'esquerra i ja sense portal, derribat per deixar pas a la nova carretera Foto: ARXIU NACIONAL D'ANDORRA / AFC

S'imaginen tot un senyor ministre de Foment firmant amb el bisbe d'Urgell un acord secret que vulnera la legislació espanyola en matèria d'inversions públiques, que prohibeix destinar un cèntim a obres a l'estranger? Doncs això és exactament el que van fer el ministre Calbetón i el bisbe Benlloch el 29 de novembre del 1910, al més pur estil de la diplomàcia secreta en boga aquells anys, en un document reproduït a 100 anys de la carretera la Seu d'Urgell-Andorra la Vella (1913-2013) patrocinat per Ordenament territorial i –atenció– el ministeri de Foment espanyol. Un acord que –ja s'ha dit– es passa per l'aixella la legalitat vigent i «estableix que es trauran fons d'altres carreteres i seran traspassats al bisbe Benlloch, el qual es compromet a contractar pel seu compte les obres de la carretera dins del territori andorrà de manera que sembli construïda sense intervenció directa del govern espanyol».

Perquè no quedin dubtes: «Que fan servir el bisbe de tapadora per esquivar la vulneració evident de la lleiu que suposa executar obres fora del territori on el govern té jurisprudència». Aquí té el lector una beintencionada raó d'estat amb coartada progressista. Una manera com una altra de fer-se trampes al solitari –¿qui se suposa que havia de censurar l'operació del ministre Calbetón, beneïda pel govern espanyol? Val a dir que l'afer de la carretera feia decennis que s'arrossegava i que només l'accés al pontificat, el 1902, de l'antecessor de Benlloch, Joan Josep Laguardia, va desencallar. No gaire, però, perquè –com acabem de veure– no serà fins al 1910 que es posa per fi fil a l'agulla. El mèrit final cal posar-lo al sarró i les dots de Benlloch, que ensabonarà (i ensarronarà) l'executiu espanyol apelant a l'orgull nacional –«Francia está terminando la carretera que la une a Andorra y cada día que perdemos es una nueva mengua para nuestro prestigio e influencia en aquel país»– i s'endurà finalment el gat a l'aigua.

En qualsevol cas, ara va de debò: el 29 de novembre del 1910 Benlloch firma un contracte –també secret, naturalment– amb el contractista Salvador Serra, que serà l'encarregat d'executar la carretera, davant de l'entusiasme (comprensible) del Consell General, «disposat des de aquest moment a prestar-li tot son apoio moral i cooperar en tot lo que li sia possible a la realisacio de una obra tan important», diu el secretari del Consell en una carta dirigida al bisbe. Val a dir que a més d'«apoio moral» el Consell General es compromet de la seva banda a expropiar les finques dels particulars afectats pel traçat de la nova carretera.

I les obres, en fi, comencen el març del 1911. S'allaragarn quasi quatre anys, fins al gener del 1915, amb la participació de prop de 300 treballadors que van haver d'aplanar a pic i pala els 9,7 quilòmetres que transcorrien des de la Seu fins a la Farga de Moles –l'actual N-145–, i els 13,7 entre la Farga i la capital –la Carretera General 1. El cost total va pujar a 1,5 milions de pessetes, aportades íntegrament (i secretament) pel govern espanyol, i la culminació de tot plegat serà la inauguració oficial del tram entre la frontera i la capital, el 24 d'agost del 1913, amb el bisbe Benlloch –Príncep de la Pau i del Progrés, segons el títol que li dediquen els consellers– com a mestre de cerimònies. Avui ens ho recorda una placa a la façana de la parroquial de Sant Esteve, així com el nom de la plaça, que du des d'aleshores i per acord del Consell el de bisbe Benlloch.

NOTICIES RELACIONADES:

 La carretera fa 100 anys

 Els pioners de les nostres carreteres

Per a més informació consulti l'edició en paper.