• El número 7 dels 'Papers de Recerca' repassen la història de la moneda al nostre tros de Pirineus

Lozano, directora general adjunta de BPA; el ministre Esteve i la presidenta de la SAC, en la presentació dels Papers, ahir a la seu de BPA Foto: TONY LARA

Ho intuïem, més que res perquè a l'estiu ja vam tenir ocasió de ressenyar aquí mateix Monedes d'Andorra a través de la història, la contribució de Pere Canturri als últims Papers de Recerca Històrica, però el número 7 que sota el lema L'emissió de moneda a Andorra es va presentar ahir a la seu de BPA –lleial patrocinadora d'aquesta extraordinària aventura historiogràfica– és una autèntica mica que toca naturalment la cosa dinerària –no es perdin La documentació municipal de la Seu d'Urgell en els estudis històrics referents a Andorra, de Lluís Obils; Les monedes de la caixa-arxiu de casa Bonavida, de Domènec Bascompte, i Monedes emeses pel Servei d'emissions del copríncep episcopal, de Jordi Puigdemassa– però que te l'encert d'escapar-se fins als serrels andorrans de la guerra de Successió espanyola (Jordi Buyreu); als nostres primers segells (Gerhardt Lang-Valchs); als estendards i professons de Canillo (Martí Salvans), i com és reglamentari a la guerra civil espanyola i els refugiats que desfilaven per aquí dalt camí de Lourdes i de l'Espanya nacional (Jordi Esteve Rubió).

D'alguns d'ells en tornarem a parlar aquets Nadal, no pateixi el lector. Però ens hem guardat per avui mateix Quin agravi vos havem fet a vosaltres?, peça d'orfebreria històrica en què Lars Martin Pohle –¿se'n recorden, d'aquell sensacional Perquè ara, gràcies a Déu, hiu ha justícia?– dissecciona un curiós cas de falsificació de moneda perpetrat a la Seu el 1628 i pel qual van ser capturats –en un cortal de Sant Julià, i pel Consell de la Terra en ple– l'escaldenc Andreu Cerdanya i l'urgellenc Damià Oriol, i condemnats exactament «al servei de les galeres del Rei d'Espanya, personalment remant ad inperpetuum». Glups. No els voldríem esguerrar el final, però sospita Pohle que la sentència no es va complir exactament així, sinó que els dos pobres paios van acabar penjant d'alta forca, perquè el llibre de comptes del tribunal de Corts d'aquell mateix 1628 registra una entrada «per l'axecució d'Andreas Serdanya i d'Andrés Oriol».

Val a dir que es tracta de dos homes «de mala vida, fama i conversació, vagamundos i que estan en consuetud de delinquir», itots dos implicats anteriorment en sengles i foscos episodis: el nostre Cerdanya era sospitós d'haver mort tres anys abans Oriol també a l'hostal de Joan Fortuna Joan Ribot, àlies Truita, del Fener, d'un tret de pedrenyal i per culpa d'una botifarra que un s'havia menjat i que l'altre no volia –naturalment– pagar; Oriol també havia pelat un altre pobre diable, de nou el 1625 però a la Seu. Així que no els venia d'aquí i es van posat a falsificar menuts de la Ciutat d'Urgell per compte d'un tal Soler, de Berga, i d'un Pere Farrer, de Sort. Els detalls de la carrera delictiva d'aquests dos dos pelacanyes, a l'article de Pohle, que té una fascinant i poc explotada coda en l'assalt del 1613 a la caravana del rei d'Espanya, Felip IV, per part d'una partida de bandolers nostrats. Es van embutxacar 100.000 lliures, diu l'autor, però dos dels bandolers –Simon Pefarrer, del Pla de Sant Tirs, i Andreu Roca, de la Parròquia– van ser capturats a Andorra, processats i executats. En tornarem a parlar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.