• La sala de Govern exposa fins al 30 degener 75 gravats que resumeixen el segle XX artístic

Mao, de Warhol (serigrafia) Foto: EL PERIÒDIC

Vet aquí un home, Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956), que ara fa un decenni va tenir una visió: reunir sota el mateix sostre els grans mestres dels últims cinc segles de l'art occidental. Una empresa òbviament fora de l'abast de la majoria de les butxaques, fins i tot de la d'un exalt directiu farmacèutic reconvertit en col·leccionista d'art com ho és ell. O no tant, si del que es tracta no és de reunir originals sinó obra gràfica, gravats, «la més democràtica de les belles arts» –diu el mateix Geloch– i el truc que li ha permés construir amb paciència de formiga, ull clínic i un saludable compte bancari la monumental col·lecció que avui du el seu nom: en total, 750 obres datades entre el segle XVI –Durer ,Van der Leyden, Hopfer– i el XXI –Richter, Llena, Hernández Pijuan, Erró– passant per Rembrandt, Tiepolo, Piranesi, Goya, Fortuny i, és clar, la flor i nata del segle XX.

A la sala de Govern i sota el lema Un punt de vista hi han recalat una setantena llarga d'obres que resumeixen els últims cent anys de la història de l'art, que no està gens malament. I menys encara quan ara mateix els passem llista: Warhol, Dalí Saura, Plensa, Tàpies, Le Corbusier, Ràfols Casamada, Barceló, Chillida, Vasarely, Llena, Rosenquist, Matisse, Clavé, Gordillo, Léger, Moore, Chagall, Joan Ponç, Vlaminck, Lichtenstein... Fins i tot hi ensenyen la poteta Ramon Casas i Joaquim Mir. Ja ho veuen: un autèntic Qui és qui de la pintura del segle passat –i part del present– i un oportuníssim complement a l'estupenda mostra de gravats de Renoir i Manet que a l'estiu va penjar al CAEE. És que hi ha de tot: des de les avantguardes i l'informalisme fins al pop art i la nova figuració; i des de l'aiguaforti l'aiguatinta fins a la serigrafia, passant per la litografia, la punta seca, la xilografia i el linòleum. Jutgin vostès si Gelonch ha fet realitat o no el somni de tenir «tots els grans artistes» representats a la col·lecció. Fins i tot Gerhard Richter, una obra del qual –Abstraktes Bild, propietat d'Eric Clapton, que petit és el món– es va adjudicar l'any passat per 24,6 milions d'euros i es va convertir en l'obra més cara d'un artista viu mai subhastada. A la sala de Govern no hi trobaran òbviament aquesta peça estratosfèrica, però sí Victoria I, un offset del 2003.

L'art de col·leccionar

Però, ¿quan diu «tots», vol dir «tots»? Home, reconeix Gelonch que una col·lecció és un organisme viu, un work in progress, per dir-ho en termes artístics, «que no s'acaba mai». I ara mateix el que li treu el son és adquirir un Pollock, la cirereta del pastís. Però tot arribarà, i jo de vostès no dubtaria a posar la mà al foc que Pollock, també. Explica el nostre col·leccionista que tot plegat va començar ara fa un decenni amb una vedute romana de Piranesi: Campo Vaccino, un aiguafort del 1772. L'última incorporació és de dimarts: una Crucifixió de Vila i Arrufat, per completar la secció de gravats bíblics de la col·lecció. Una mostra més dels seus gustos omnívors, que no es detenen ni en una època ni en un estil ni en un autor. Gelonch s'ho cruspeix tot. O quasi tot: sosté que més que el nom, a l'hora d'adquirir una obra es deixa endur pel seu instint de col·leccionista, «que em produeixi un xoc estètic i que m'entrin ganes de tornar-lo a contemplar». Un feeling que, admet, no sempre és automàtic i que, com certs amors, es pot cultivar a còpia de paciència i de temps, i que no treu que en ocasions cedeixi i es decanti per peces que simplement ajuden a omplir un buit estilístic o, més prosaic encara, de nom: perquè hi ha autors que no hi poden faltar, en una col·lecció amb aspiracions totals com ho és aquesta. Potser es refereix als dos Maos de Warhol, dues d'aquestes rares peces que tots reconeixem immediatament –una cosa així com els rellotges tous de Dalí, el Guernica de Picasso o la Gioconda– i que basen tot el ganxo en la seva universalitat... tot i que sovint són obres mudes, que fa molt de temps que ens han deixat de parlar. Però ep: només potser.

Encarna Gelonch aquesta rara raça de col·leccionistes alas antípodes de l'avar de Molière i que entenen la seva com una passió compartida: «Tenir la meva col·lecció tancada a casa amb pany i clau no m'interessa. La nostra missió és difondre la cultura i exercir com a intermediaris entre els artistes i el públic». ¿I què en treu, ell, de tot plegat? «El contacte amb creadors, galeristes, crítics...» I que no juga de farol ho demostra el fet que a la sala de Govern hi exposa fins a tres oes que fins ara fa quinze dies penjaven al menjador de casa seva: Babel, litografia de Canogar; El retorn de Marco Polo, aiguafort de Rosenquist, i Ostres i llimones, un altre aiguafort de Barceló. I així com molts autors es neguen a escollir entre la seva obra amb l'argument aquell tan suat que totes són filles seves, ell no té manies a assenyalar el preferit entre els 750 gravats de la col·lecció: l'aiguafort sense títol de Chillida datat el 1992 que presideix l'exposició.

Posats a parlar de patums, convé que ens fixem en Personatge, 1983, un petit, auster aiguafort de Plensa, que ens pot donar algunes claus per saber d'on venen les escultures antropomòrfiques que avui il·lustren la seu de BPA a Escaldes i el pati interior de l'edifici Cierco de la capital. Gelonch flipava, ahir: «No sabeu la sort que teniu de tenir tres Plenses, tres, a la via pública: ¡a Barcelona no n'hi ha ni un!». De fet, probablement no ho saben –com som d'afortunats– ni les nostres autoritats culturals ni, ejem, els propietaris de les peces, perquè deuen ser les obres més secretes del nostre parc escultòric, que ja és dir. En el capítol e les curiositats, posem-hi dos dels representans del pop art prssents a la sala de Govern, amb Lichtenstein al capdavant, és clar, però també amb una litografia d'Erró –a qui el ministeri consagrarà si no es torcen les coses una retrospectiva la temporada que ve. I que estiguin tranquils els que tenen més tirada per la figuració, perquè també ells hi torbaran el que busquen: des d'un retrat femení de Le Corbusier fins a una marina de Vlaminck, un linòleum de Matisse, un paisatge de Vallirana del nostre Mir i una (oportuna) alegoria de la vida i la riquesa de Catalunya de Ramon Casas. Però posats a triar, ens permetrà el lector que ens quedem amb Mother and child, delicadíssima, exquisida litografia de Henry Moore.

Per a més informació consulti l'edició en paper.