Torguet, estudiant de cuina a l'escola d'hosteleria de Barcelona, és l'únic humorista andorrà a la final de demà Foto: EL PERIÒDIC

FINALISTA DEL I CONCURS DE MONÒLEGS, DEMÀ AL COMÚ D'ESCALDES.

Ha sigut llarg com un dia sense pa, però per fi tenim aquí la gran final del I concurs internacional de monòlegs en català, aixecat per la productora Quelcom –un fenomen absolutament marcià en el nostre món escènic, però aquesta és una altra història– amb la complicitat del Servei de política lingüística. La cita és demà a la sala d'actes del comú d'Escaldes, i Jordi Troguet (Encamp, 1994) és l'únic monologuista del nostre racó de món que ha arribat tan lluny. Val que només hi concorrien dos –l'altre, Joel Romero, va quedar eliminat a les primeres de canvi. Però juga a casa i que caram, és el favorit i ho sap. Abans haurà de derrotar els seus rivals: l'osonenc Xevi Font, el vallesà Pau Duran i el barceloní Raúl Alcaraz. I quan no és dalt d'un escenari estudia segon de cuina a l'Escola d'hosteleria de Barcelona.

–Com que ve de família de restauradors, aquí va: ¿quins són els ingredients d'un bon monòleg?

–Tocar temes actuals, que el públic coneix de primera mà però que costa de dir en veu alta, i interpretar-ho bé. Molta gent em diu: «Jordi, és que si jo fes a l'escenari el que tu fas, fotria el pena». És que d'això es tracta: jugar a ridiculitzar-te una mica a tu mateix, i a partir d'aquí, pot rebre tothom.

–Divendres, monòleg nou, m'imagino...

–Tot nou. Com el de quarts de final i el de semis.

–¿I quines seran les seves víctimes propiciatòries?

–Doncs la gastronomia.

–¡Quina casualitat!

–Home, per canviar de tema i contrastar el món de l'alta cuina, amb les seves estrelles Michelin i els seus someliers, amb la nostra cuina tradicional, a base de botifarra amb mongetes i tot això.

–Vostè, ¿és de l'escola Dylan, que dels que surt, endossa el seu número i se les pira? ¿O tira més cap a Buenfuente i companyia?

–Miro d'interactuar amb el públic. Com que no em dedico en això, encara no tinc ben apamat com i quan reaccionen els espectadors, i em toca anar provant. Em pot sortir malament i quedar-me sol, però tampoc em preocupa.

–¿Quantes vegades ha saltat a un escenari?

–Com a monologuista, aquesta serà la quarta: abans vaig participar amb una mena de número en un TEDxAndorra –on també he fet de presentador, per cert– i als quarts i les semis del concurs.

–¿Quines gràcies el fan ennuegar?

–Crec que has de tenir molt en compte on actues i quin és el teu públic. En un Club de la comèdia, amb un públic jove i que saps que riu a la mínima, et pots deixar anar...

–...doncs el comú d'Escaldes no és precisament un plató d'El club...

–Està clar, per això has d'afinar molt. No pots recórrer a tòpics fàcils. Ni al sexe, que saps que sí, agradarà un target molt petit d'espectadors, però es tracta que rigui com més gent, millor, no només els que són de la meva edat.

–Vaja, que no hi haurà sexe.

–No.

–A quarts va criticar entre d'altres temes les rotondes que proliferen a la nostra xarxa viària: els 2,4 milions de la de Prada Casadet, ¿són una broma pesada?

–No és qüestió d'aquesta en particular, sinó de la quantitat de rotondes que els últims anys s'han tret de la màniga. Però també he parlat dels ràdars, de l'STA...

–Però no dels bancs. No s'hi va atrevir, ¿¡eh!?

–No hi vaig caure.

–Senyal que ni té nòmina ni té hipoteca.

–Serà per això. Però no descarto parlar-ne un dia.

–¿Què li fa una gràcia per arroves?

–La situació econòmica.

–¿El miler d'aturats que tenim a Andorra, una xifra mai abans vista?

–Entre d'altres coses. Veig els xavals de la meva edat que no volen estudiar. I no em fa cap gràcia. Tot el contrari: sento una gran decepció.

–¿Per què té tan mala fama el somriure d'una hiena? Al cap i a la fi, elles no en tenen cap culpa i riuen com poden: com a Jessica Rabbit, les han dibuixat així.

–M'imagino que serà per la mida de la boca. Però la veritat, no ho tinc molt clar.

–Un humorista és algú que parla sol. Quan ho faig jo, em diuen que estic lero. ¿I a vostè?

–També, també. La veritat és que jo sóc molt vergonyós, però quan pujo a l'escenari me n'oblido perquè, o ho dónes tot, o el públic desconnecta. El secret, si n'hi ha un, és creure't el que fas i el que dius; només així l'espectador vibra amb tu. I ho notes quan acaba l'espectacle, que continuen rumiant sobre aquella tonteria que has dit sobre les rotondes: «Ostres,tu, però si té raó...»

–Woody Allen deia que la comèdia és tragèdia més temps; el poso entre l'espasa i la paret, ho sé, però, ¿s'atreveix a definir monòleg en una frase?

–Un fragment de vida vist a través del microscopi, interpretat a l'escenari i amb totes les vergonyes al descobert... començant per les del monologuista.

–¿Què li fa pixar-se de riure? ¿O qui?

–Un bon monòleg i una bona comèdia.

–¿Per exemple?

–Blanca Navidad, de Toni Moog, que he vist aquesta setmana al Club Capitol de Barcelona. Genial. I la passada, Bits, de Tricicle, al Poliorama. No tenen res a veure: un es dedica a destripar, amb un humor corrosiu; els altres fan humor blanc. Però amb tots dos ric molt. Encara que la veritat és que costa poc, fer-me riure.

–¿I d'Andorra?

–La visió tòpica, caricaturesca, que encara tenen de nosaltres a fora: que si el formatge de bola, el sucre, el tabac... Sembla mentida, però els que en saben alguna cosa, saben això.

–¿Quin dels nostres polítics té, amb perdó, la gràcia al cul?

–Això no t'ho puc respondre.

–Un país i-ma-gi-na-ri on no hi ha sindicats a l'empresa privada, sense negociació col·lectiva, amb el dret de vaga per regular, on només poden avortar les afiliades a la CASS que resideixen a l'estranger i sense prestació d'atur, ¿és una altra broma?

–Segons com t'ho miris, qualsevol país és un país de broma. Sempre hi ha algú que es queixa: perquè es pot avortar, o perquè no es pot. I així amb tot. Tot és molt relatiu.

–Que discret... ¿Un monòleg infal·lible per lligar?

–Te'n diré un, però de molt suat: «Escolta, bonica, posa't a l'ombra que els bombons al sol es fonen».

–Glups. No acabo de veure que això pugui funcionar, però si vostè ho diu... En fi, sent l'únic finalista de casa, la platea serà seva.

–Suposo que sí, però el que més satisfà és veure com el públic riu perquè li agrada, no perquè ets l'amic, el fill o el nebot. També he de dir que el concurs ha sigut un èxit, però en canvi és trist que entre la vintena llarga de participants només hi hagi hagut dos humoristes del país.

–Entre vostè i jo: els premis de 250, 500 i 1.000 euros per als tres primers classificats... una mica irrisori, ¿no?

–La veritat, no pensava passar de quarts, així que tot el que m'emporti serà infinitament més del que m'esperava.

Per a més informació consulti l'edició en paper.