• La jubilació del propietari ens deixa sense l'única i sensacional llibreria de vell del nostre racó de món

Només en queda el rètol: els operaris acabaven de buidar ahir el que en quedava de la llibreria Caballé Foto: TONY LARA

Nosaltres també teníem la nostra Canuda. Val que quedava un pelet apartada, a la plaça escaldenca de Fiter i Rossell, i que feia de mal anar-hi. Però que caram, era la nostra única, última i formidable llibreria de vell. Una cosa així com la Canuda, que acaba de tancar la paradeta i que ha fet córrer rius de tinta i llàgrimes a la premsa barcelonina. Llàgrimes més aviat de cocodril, tot sigui dit, perquè molts dels que ara ploren tant no l'havien trepitjat en la vida. I fins i tot en això segur que s'acaben assemblant, la Canuda i la Caballé, perquè era la nostra una llibreria secreta, quasi clandestina, probablement més coneguda per excursionistes, bibliòfils i buscadors de rareses, especialment foranis, que no pel lector local. En fi, que la nostra Canuda va tancar les portes a l'estiu. Feia temps que es veia venir, d'acord, però aquests coses són com el desenllaç fatal d'una llarga malaltia: per molt que el final estigui cantat, quan arriba sempre t'agafa amb la guàrdia baixa.

Però abans de posar-nos dramàtics i atiar el foc que anuncia la mort del llibre tradicional i dels comerços de tota la vida, diguem-ho tot: la Caballé ha traspassat de mort natural, no per culpa de la crisi –que el 2009 sí que es va cobrar una de les seves primeres peces en La Casa del Llibre: també a Fiter i Rossell, però a la capital, quina santa casualitat– ni per cap altra catàstrofe exògena. Tot és més prosaic i menys epic. Ras i curt: per jubilació del propietari, Jaume Caballé, que va obrir la paradeta el 1969 i ha aguantat al peu del canó i contra pronòstic quatre decennis llargs. Sí que hi ha hagut una ajudeta externa: la propietat de l'edifici, diu Caballé, va decidir reformar l'immoble i li oferia reubicar la llibreria a la primera planta, en lloc de la planta baixa que ha ocupat fins ara. I aquesta va ser l'ocasió, continua, de plantar-se i dir fins aquí hem arribat. Una llàstima de les grosses, perquè no hi havia res de semblant al nostre racó de món: un petit paradís per a l'aficionat al muntanyisme i l'escalada, des del triple vessant històric, esportiu i bibliòfil, amb especial atenció al llibre de viatge, a la bibliografia de temàtica pirinenca i, és clar, a l'andorrana. Val que queda l'Antic Rossell i la casa Forés, però el primer no té botiga oberta al públic, i la segona només toca el llibre de vell de passada. Caballé, en canvi, tenia la vocació del paper i la tinta, i com més vells, més rars i més amunt, millor. I es reivindicava justament i ja des del nom amb el títol de «llibreter». En l'època daurada va arribar a reunir un magnífic fons de prop de 5.000 títols, i si un buscava l'agulla al paller –la Guia itinerària de les regions del Llussanès, Pyrineus, Cerdanya, serras del Cadí i Andorra, d'Arthur Osona (1894), per exemple– era a can Caballé on calia buscar-lo abans d'emprendre la prospecció internàutica. I rarament fallava.

La cosa va començar quasi per accident, explicava al PERIÒDIC en una de les rares entrevistes que ha concedit al llarg de la seva carrera: «Buscant llibre d'excursionisme per fer la meva biblioteca, que complementava amb les obres de Pla i de Verdaguer, els tres puntals del meu fons juntament amb els llibres de temàtica andorrana». I amb paciència infinita i passió per l'ofici va anar reunint el que el pirineista Alberto Martínez Embid, bloguer de la revista Desnivel i guanyador del Pirene 2011, qualifica com «posiblemente, la librería mejor surtida de los Pirineos en cuanto a tema antiguo: si os dejáis caer por Escaldes, merece la pena acudir, aunque solo sea por ver lo que hay en su escaparate».

És que era exactament així: un raríssim títol de Violant i Simorra (La vida pastoral al Pallars sobirà), una escapadeta fins a la Garrotxa (Besalú, un país aspre i antic), la humil primera edició d'El pessebre d'Engordany, d'Esteve Albert (Barcino, 1958) i, si tenies la cartera més aviat plena, l'Itinéraire général de la France, d'Adolphe Joanne, publicat a ca l'Hachette el 1879. I no és Embid l'únic viatger que es va quedar clavat a l'aparador de la Llibreria antiquària Caballé. Cultura excursionista –aquest era el seu nom complet. També hi van posar l'ull els redactors de la Lonely Planet Review, que no està malament, que la definia com «una esplèndida col·lecció de llibres de viatge nous i vells, més una completa gamma de mapes per a excursionistes». El més trist de tot, com passa amb les grans tragèdies de la vida, és que no vam tenir temps per dir-li adéu. Esnif.

Per a més informació consulti l'edició en paper.