• El cap de bronze d'Antonio López al Prat del Roure, tunejat per segona vegada per grafiters incontinents

Foto: MÀXIMUS

La veritat: el que sorprèn és que no hagi passat més vegades, perquè Carmen dormida, el bronze monumental d'Antonio López que des del juny li fa la competència a la pobra Arnaldeta del Prat del Roure, sembla que provoqui, que desafiï els vándals d'Escaldes que cada Sant Joan s'ho passen pipa amb el Verdaguer del Parc de la Mola i que anys enrere, quan vam tenir per aquí els porquets de Lalín, s'hi van posar les bótes. El cas és que la Carmencita d'aquí al costat –o La Nit, que és l'altre nom de l'escultura– va aparèixer ahir millorada amb el piercing aquest que veuen. D'acord, no n'hi ha per tant, i tampoc no ens podem queixar: es tracta només de la segona intervenció dels grafiters incontinents en el bust de l'artista castellà. Amb els garrins s'hi van acarnissar, i al pobre mossèn Cinto el van martiritzar fins que al Comú se li va encendre la llumeta i l'últim Sant Joan va protegir la peça amb un abric antipetards: poc ortodox, però molt efectiu.

L'altra intervenció va tenir lloc a finals de setembre i va acabar amb la closca de la nena pintada de vermell. El Comú va estar en aquella ocasió ràpid i la cosa va ser un vist i no vist. El piercing d'ahir no ha tingut tanta sort i va resistir tot el dia. Però ens hi juguem un peix que avui desapareix. La brigada podria aprofitar per esborrar les molestes taquetes verdes que han brotat a la barbeta de Carmen, i potser no hi sobraria un cartellet advertint els propietaris de gossos que la peana del bust no és, ves per on, l'urinari de les mascotes.

Pel que fa als caps, si res no ha canviat encara passaran els Nadals amb nosaltres. Una altra cosa és la ubicació: el Comú tenia la intenció de traslladar la Carmen dormida a la plaça Coprínceps, perquè fes companyia a la Carmen desperta, un cop acabades les obres a l'espai. Ja ho veurem, però es tractaria en qualsevol cas d'una decisió òptima perquè rarament els turistes s'arriben fins al passeig d'Arnaldeta –excepte els molt despistats, és clar– i a Coprínceps lluiria òbviament molt més, A banda de l'efecte sensacional que segur que causen els dos caparrons junts. Convé no oblidar que les dues Carmencitas –una de les nétes de l'artista, retratada quan tenia vuit mesos: avui té 14 anys– formen part d'una sèrie de tres jocs –un és propietat del Museu de Belles arts de Boston; l'altre, de la galeria Marlborough, i el tercer, l'escaldenc, pertany a la lleidatana Fundació Xoriguer– que van suposar el debut d'Antonio López en l'escultura monumental. Després van venir altres peces encara més grans –com ara La dona de Coslada, que frega els sis metres d'altura– però els caps van ser els primers, I de moment, els tenim aquí. I no per gaire temps, o sigui que espavilin, perquè els trobarem a faltar. Cosa que no podem dir, ja que en n'hem parlat, ni dels porquets de Lalín, ni dels caps delirants de Ripo, ni molt menys dels ossets de dEmo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.