• L'expedient d'Albert Moles demostra la implicació de les autoritats locals per gestionar davant de la policia franquista la llibertat dels guies andorrans

L'expedient de Moles exhumat per Calvet de l'arxiu del govern civil de Lleida: el 10 de setembre del 1943 l'inspector de la Seu informa de la detenció del gru de Moles; el 6 de novembre el secretari de la Mitra s'interessa pel cas; les autoritats andorranes avalen que és «persona de buena conducta», i nota manuscrita del director de la presó de la Seu decretant la llibertat del passador, el 5 de gener del 1944. Foto: arxiu josep calvet

Una altra vegada amb els passadors, sí, perquè mai no ens cansarem de tornar a un dels escassos capítols del segle XX en què el nostre racó de món va jugar un paper de certa rellevància, i a sobre del costat dels bons. I ho farem de nou amb Albert Moles (Barcelona, 1923-Quillan, 2009), el passador discret i l'últim (de moment) a unir-se a les files dels Forné, Baldric, Solà i companyia, perquè els vam prometre que en tornaríem a parlar –vegin EL PERIÒDIC del 18 de setembre– i nosaltres complim. Quasi sempre, vaja. Començarem pel final, amb la notificació de la llibertat del nostre home firmada el 5 de gener del 1944 per l'inspector en cap del destacament de la guàrdia civil a Lleida: «El individuo Alberto Moles Demunt que se hallaba en esta prisión de mi cargo (...) en el día de la fecha sido puesto en libertad». Concloïa així un petit calvari —més burocràtic que una altra cosa, ja ho veuran– que havia començat amb la captura de la partida que Moles conduïa, un grup de deu homes que van caure a les urpes de la guàrdia civil de fronteres a l'altura del port Negre, quan iniciaven l'última etapa del camí cap al consolat britànic de Barcelona: la llibertat.

Als seus deu companys d'escapada –aviadors aliats, sosté l'historiador Josep Calvet, autor de la monografia canònica sobre la matèria, Les muntanyes de la llibertat, i que ha exhumat als arxius del govern civil de Lleida l'expedient d'on procedeix la informació que avui revelem, i que els despatxa burocràticament com a «súbditos extranjeros»– se'ls perd de seguida la pista: el 9 de setembre són transferits a a la presó provincial de Lleida i hem de pensar que acaben com tants dels seus col·legues al camp de Miranda de Ebro, peatge previ a la llibertat que havien de pagar els militars aliats capturats a Espanya. Però de Moles en podem reconstruir el periple, quatre mesos en què veurem intercedir en dues ocasions el delegat de la Mitra, Ricard Fornesa, així com el síndic Cairat i el cònsol d'Andorra la Vella –a l'època, Joaquim Marfany–, i un abundant intercanvi de notes entre el director de la presó i l'inspector en cap de la comandància de la guàrdia civil a la Seu, el governador civil de Lleida i, poca broma, la Direcció general de la seguretat franquista, a Madrid. Perquè fins a la capital espanyola va arribar el cas Moles.

Calvet ha pogut comprovar com se'n va sortir amb una pena relativament benèvola: quatre mesos a la garjola i una multa de 500 pessetes, que devia ser una quantitat important a l'època però que hem de posar en context: a Moles l'havia contactat segons consta a l'expedient un tal Jaime, «residente también en las Escaldas», per 700 pessetes; i segons el testimoni de Joaquim Baldrich, el consolat britànic no es mocava amb mitja màniga i en pagava 3.000 per cada home que arribava a Barcelona. Així que la broma li va sortir a Moles relativament barata... si no fos perls quatre mesos de garjola que es va haver de menjar. En qualsevol cas, el destí del nostre passador d'avui il·lustra el tracte relativament benèvol que les autoritats franquistes reservaven als reus de «paso clandestino de fronteres» –aquest era el delicte del qual se'ls acusava– especialment des que a partir del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, a finals del 1942, comença a quedar clar el resultat de la Segona Guerra Mundial. I il·lustra també la mobilització de les autoritats locals, que no dubten a intercedir a favor d'un «súbdito andorrano».

Per Reis, la llibertat

Ho sabíem pel cas d'Eduard Molné, capturat en la cèlebre operació de la Gestapo a l'hotel Palanques i tancat a la presó de Saint Michel, a Tolosa. I ara ho podem comprovar documentalment. El 14 de setembre –és a dir, deu dies després que l'enxampessin– la Mitra pren la iniciativa i Fornesa li demana al governador civil que «se digne interesarse por Alberto Moles (...) con objecto de que pueda ser aclarada la situación del detenido y se le conceda la libertad si la naturaleza de los cargos lo permite». El 6 de novembre hi torna, a instàncies del síndic, diu, i ja sense tantes prevencions el commina que «tan pronto como sea posible sea puesto en libertad». L'última mostra d'aquesta solidaritat activa la trobem el 30 de març del 1944. Ja feia quasi tres mesos que estava en llibertat, però Moles demana que se li retorni el passi especial de fronteres que permetia els ciutadans andorrans circular per Espanya i que li havien confiscat en ser capturat. Al·lega Moles en defensa pròpia que el necessita «para ayudar a mis padres, pobres y ancianos, y ganar honradamente mi vida, al objeto de poder trabajar como ayudante de chofer en el comercio de D. Alejandro Lluelles de las Escaldas». El cas es posa en mans de l'inspector de la Seu, que a aquestes altures ja devia ser quasi un íntim de Moles. L'home s'ho rumia una mica, no sigui dit, perquè –diu– «el reseñado individuo se dedicaba con anterioridad al contrabando y paso clandestino de extranjeros», però no li costa gaire deixar-se convèncer: «En la actualidad parece que es su propósito enmendar su forma de vida trabajando honradamente al servicio de Alejandro Lluelles». Així que si el senyor inspector no hi té res en contra, el governador civil tampoc i el 15 d'abril decreta que se li permeti a Moles «la entrada y circulación por España al igual que al resto de los residentes en los Valles de Andorra».

L'expedient de Moles acaba aquí, i també la seva carrera com a passador, perquè segons el seu germà Josep l'episodi li va fer veure les orelles al llop, i no va tornar al perillós negoci del pas clandestí de fronteres. L'intercanvi epistolar entre inspector, governador i director general de seguretat dóna en qualsevol cas la sensació que a les autoritats franquistes Moles els fa més aviat nosa, que se'l volen treure de sobre i que s'agafaran a qualsevol coartada que els permeti desfer-se'n salvant la cara. El 8 d'octubre, el governador posa Moles «a disposición» de la Direcció general de seguretat; quinze dies després, el director general li contesta que «como en esta Dirección no tiene ningún antecedente y por tanto responsabilidad pendiente, quedarà detenido a disposición de V. I. para imponerle la sanción mayor o menor según su importancia social y política». Una «importancia social y política» que té preu: 500 pessetes. Aquesta és la multa governativa que el governador li imposa el 31 de desembre, després de rebre informes andorrans que el defineixen, és clar, com a «persona de buena conducta según antecedentes y opinión general», i tot i que l'inspector de la Seu no se n'acaba de refiar i adverteix que «se puede afirmar sin ningún género de dudas que se dedica en la catualida al contrabando». Però la sort de Moles està dictada, i el 5 de gener del 1944 abandona la presó. ¡Quin bon regal de Reis! H

Per a més informació consulti l'edició en paper.