• El tinent Aston relata a ?The long escape' una fuga que va tenir en Andorra la penúltima etapa

Diu Josep Moles que el seu germà Albert treballava per a una colla de passadors amb seu a Tarascó; l'expedient que es conserva al govern civil de Lleida indica que ho feia a les ordres d'un tal Jaime, d'Escaldes. El que sembla segur és que no hi va tornar, després de ser captural per la guàrdia civil el setembre del 1943, i de tastar durant quatre mesos l'hospitalitat de la presó de la Seu, així que la cordada que guiava aquell desafortunat 4 de setembre va ser l'última, però no era ni molt menys la primera. Per això és possible –només possible, però nosaltres ens agafarem en aquesta remota possibilitat– que Moles fos un dels guies locals del tinent William H. Aston i els seus dos companys d'escapada, que el 1942 van convertir-se –diu alegrement el mateix Aston– en «els primers presoners de guerra evadits que creuaven els Pirineus per la República d'Andorra». Serà difícil establir si van ser els primers, els segons o els vintens, però el cas és que el bo de William va tenir el detall de deixar constància escrita de la seva petita epopeia en les 200 pàgines de Nor iron bars a cage, publicat el 1946 –és a dir, just després de la Segona Guerra Mundial i cal suposar que amb els records encara frescos– i reeditat el 1974 amb el nou títol de The long escape: the adventurers of three British prisoners of war: 1940-1942.

Deixant de banda el tufet postKipling que destil·la, el llibre dedica els últims dels seus 19 capítols a l'etapada andorrana d'un periple que comença just després del desastre de Dunkerke, quan els restes de la força expedicionària britànica que van tenir la mala sort de no se revacuades es baten en retirada. I amb elles, el nostre Aston, tinent del cos d'enginyers «amb nul·la formació militar després de vuit mesos destinat a França», adverteix, i que el 18 de juny del 1940 veu com el comboi ferroviari en què viatja la seva unitat és arrasat a l'altura de Rennes per l'aviació de Goering i ell, ferit greument en una cama i fet presoner. El cas és que Aston anirà d'hospital militar en hospital fins que en companyia de dos militars més, Geof i Flack, ferits com ell, aconsegueix evadir-se. Els dos anys següents recorreran mitja França –de parís a Tours, de Tours a Angulema, d'Anguñema i Lyon, i de Lyon a La Roca d'Olmes, última etapa abans d'emprendre el tram andorrà de la gran evasió. Sempre amb la complicitat de la població local –fins i tot d'un alt oficial de la gendarmeria que els escortarà fins a l'Ospitalet –«quatre casetes de res i un humil hotel», diu– William, Geof i Flack es posen en mans d'un tal Mouchard, «que coneixia aquella part de França, i especialment la frontera amb Andorra, com el palmell de la seva mà» perquè hi acostumava a comerciar amb llana. El cas és que mentre els guies viatgen en cotxe –així, qualsevol– els tres pobres fugitius es veuen obligats per raons de seguretat a caminar fins a Soldeu. Això sí, a Aston li aconsegueixen un ruc, perquè pel camí ih ha deixat la cama de veritat –recordin, ferit com qui diu a Dunkerke– i porta, glups, una pròtesi de fusta. I diem glups perquè qualsevo les posa a fer alpinisme amb una pota de fusta.

L'home es permet en arribar a la frontera una íntima, retòrica i clàssica digressió que hem llegit unes 200 o 300 vegades en altres viatgers, especialment entre els anglosaxons: «Aquesta pseudorepública en miniatura és tan desolada que amb prou feines pot sostenir la petita població d'entre 5.000 i 6.000 habitants». El primer destí andorrà, despre´s de creuar el Baladrà, és Soldeu, que com l'Ospitalet és despatxat com una colla de cottages, poc més que cabanes, vaja, i l'hotel reglamentari. Això sí, aquí s'enduen la gran sorpresa: les habitacions, confortables, i no només amb llum elèctric sinó fins i tot amb aigua calenta: «Era força extraordinari trobar-te aquests luxes enmig de les salvatges i desolades muntanyes d'Andorra». L'àpat, «excel·lent», i a sobre, de postres, un vaset de Benedictine, recorda. ¡Que mes podien demanas! El cas és que a Soldeu els venen a buscar els guies locals que els duran fins a Barcelona: dos germans –no en diu el nom– «d'extracció espanyola», i caps, és clar, d'una colla de contrabandistes. Aquests dos germans els condueixen al nou pis franc, ara a Escaldes: tenen prohibit sortir de dia, i l'únic contacte humà que hi fan és amb l'amo de la borda, un padrí sec i orc que els ignora olímpicament. Fins que al cap de dos dies reapareixen els dos germans per portar-los per la muntanya a l'altra banda de la frontera, on els recollirà un cotxe vingut expressament de Barcelona que els conduirà al consolat britànic. Sempre tan atent al servei, recorda que hi seran tractats com reis. Val a dir que no s'acaba aquí la petita odissea d'Aston i companyia, que seran empaquetats dies després cap a l'ambaixada de la Gran Bretanya a Madrid –tracte pèssim, per cert– i d'aquí, cap a Gibraltar, per a una última etapa digna de John Huston: l'home serà repatriat a bord del Furious, supervivent del cèlebre comboi de Malta. A Aston les dates se la bufen, i vostès perdonaran,però sabem que el Furious havia recalat a Gibraltar el 27 d'octubre del 1942: dos anys i quatre mesos després de Dunkerke. I sense cama; així que no li tindrem en compte que passi dels dies, dels mesos i dels anys, i que per a ell fóssim només un «desolada pseudorepública en miniatura», ¿oi?

Per a més informació consulti l'edició en paper.