• ?Parelles de cine' resumeix en una seixantena d'imatges la «química» de l'amor de cel·luloide

De dalt a baix: el primer petó de cine, amb John Rice i May Irwin (The kiss, 1896); Humphrey Bogart i Lauren Bacall a Tener y no tener (1945); i Tony Curtis i Marilyn Monroe (Con faldas y a lo loco), Paul Newman i Piper Laurie (El buscavidas), i Warren Beatty i Vivien Leigh (The roman spring of Mrs. Stone) Foto: tony lara

Vagi per endavant que Parelles de cine. Hollywood, 1920-1970 requereix un estat d'ànim molt determinat. Una cosa així com la suspensió de la incredulitat, el pacte tàcit que opera quan entrem en una sala disposats a creure durant 90 minuts que les coses són de color de rosa. I a partir d'aquí tot surt sodat, perquè l'exposició que fins al 25 de gener es pot visitar al Centre d'Art d'Escaldes proposa una ruta per l'amor de cel·luloide a través de 60 parelles inoblidables del Hollywood daurat que han quedat gravades a cisell a la memòria col·lectiva i sovint, cosa curiosa, sense necessitat d'haver vist la pel·lícula en qüestió. ¿Quina ànima insensible seria capaç de no vibrar davant de Humphrey renunciant una altra vegada a Ingrid Bergman al peu de l'avió i deixant-li anar l'adéu més trist de la història del cine (amb el permís de Josep Cotten i Alida Valli a El tercer hombre): «Si ese avión despega y tú no estás en él, te arrepentirás. Quizá no hoy, quizá no mañana. Pero sí muy pronto y por el resto de tu vida»?

Doncs exactament aquesta dosi XXL de mel ensucrada és el que ofereix aquesta exposició produïda pel Museu del cine de Girona i que pretén disseccionar amb imatges aquesta cosa tan etèria que anomenem «química». Una espurna que sorgeix per pur atzar, que no respon a cap llei coneguda, «que algunes parelles segreguen espontàniament a la pantalla i que no es deu ni a guionistes ni a directors» –diu Juan Marsé a propòsit de la mostra– i que és capaç de fer que contra pronòstic funcionin al plató parelles que fora de l'horari laboral es destetaven cordialment: Fred Astaire i Ginger Rogers, per exemple, que van rodar una desena de pel·lícules junts perquè els estudis van descobrir que eren la gallina dels ous d'or. La gallina i el gall, vaja. Al CAEE els tenim en una coreografia de Roberta (1935) i què volen que els digui, vista una, vistes totes.

Parelles de cine s'estructura cronològicament i a partir del primer petó de cine, un interminable i més aviat cast óscul –47 segons de durada, que no està malament, però amb bigoti, i això ja són figues d'un altre paner– que van protagonitzar el 1896 dos actors ja granadets –John Rice i May Irwin. Acaba exactament al 1967, amb Warren Beatty i Faye Dunaway fent manetes a Bonnie & Clyde. Una llàstima, que ho deixin estar aquí, perquè ens perdem l'escapadeta d'Steve McQueen i Ali McGraw a The Getaway (1972), i no és per posar-nos llepafils. Però descuidar-se el gran Steve és una petita badada. Però és ben veritat que no es pot tenir tot, i a més al CAEE hi ha parelles, petons, refrecs, mirades i –perdonaran vostès– morrejades per donar i per vendre i és difícil no trobar-hi algun dels nostres mites eròtics, començant per Rita Hayworth i acabant pel Marlon Brando d'Un tranvía llamado deseo (1951),on va posar en mala hora de moda les camisetes masculines de talla inferior a la reglamentària. Un vici que fa més de mig segle que s'arrossega i el pitjor de tot, no sembla que la cosa vagi de baixa.

Casats, maleïts i promiscus

El cas és que així com Fred Astaire i Ginger Rogers constitueixen el paradigma de la parella postissa, n'hi ha hagut un bon grapat en què els enamorats s'entenien a la pantalla, i cobrant per fer-ho, i també a fora. Una de ben recargolada és la que formaven Spencer Tracy i Katherine Hepburn (La costilla de Adán, 1949): ell, com és sabut, catòlic practicant que mai no va abandonar la senyora... cosa ue no li va impedir d'anar-se'n a viure amb l'amant. Un altre cas com un cabàs és el de Richard Burton i Liz Taylor i els seus matrimonis d'anada i tornada: curiosament, al CAEE no hi ha cap imatge de la parella, i només ella hi ensenya la poteta (i altres detallets de la seva anatomia, ep). Això sí, per partida doble: amb Montgomery Clift (Un lugar en el sol, 1951), i amb Paul Newman (La gata sobre el tejado de cinc, 1958). Més matrimonis: Orson Welles i Rita Hayworth, que van coincidir a La dama de Xangai (1948), quan la cosa ja anava de baixa i el mala bèstia d'Orson va castigar la seva futura ex tallant-li el cabell i tenyint-la, oh sacrilegi, de ros; i Clark Gable i Carole Lombard (No man of her own, 1932), de tràgic destí –ella va morir als 34 anys en accident d'aviació, i no ens descuidéssim mai de la vida Bogart i Lauren Bacall (Tener y no tener, 1945).

Parelles de cine serveix també per repassar els dolents, els maleïts i els rebels oficials del Hollywood daurat, que fabricava mites eròtics i els obligava a estar al peu del canó les 24 hores del dia. Amb resultats sovint dramàtics, com aquesta colla d'actors subreptíciament homosexuals que havien d'exercir full time de mascles Alfa de la tribu, amb la consegüent esquizofrènia: Monty, sense anar més lluny. En elles, en canvi, l'ambigüitat sexual era un valor afegit: Marlene Dietrich (The Spoilers, amb John Wayne, 1942) i Joan Crawford (Possessed, amb Clark Gable, 1931), per exemple. I tenim finalment els i les vocacionalment promiscus (i promisqües), que no dubtaven a traginar-se la primera (i el primer) que se'ls posés a mà, i passar si calia per la vicaria una, dues o set vegades, com Liz Taylor, Rita Hayworth o Marilyn Monroe (Con faldas y a lo loco, amb Tony Curtis, 1959). En fi que la llista d'animalons de cine que destilaven química en contacte amb determinats individus de l'altre sexe és llarga, i no ho podríem deixar sense citar ni que sigui de passada parelles eternes –tan eternes com un rotlle de cel·luloide– com les que van formar Johnny Weissmuller i Maureen O'Sullivan (Tarzan, 1932), King Kong i Fay Wray (King Kong, 1933), Gregory Peck i Ava Gardner (Las nieves del Kilimanjaro, 1952), Paul Newman i Piper Laurie (El buscavidas, 1961), Audrey Hepburn i George Peppard (Desayuno con diamantes, 1961) i Robert Redford i Jane Fonda (Desnudos por el parque, 1967).

La cosa no s'acaba aquí: tinguin paciència i no es perdin el vídeo final de l'exposició, amb el formidable, portentós striptease de Rita Hayworth als acords de Put the blame on Mame –a Gilda, és clar–, o James Dean fent-se el raret davant de Julie Harris (Al este del Edén), o la sensacional ensopegada de Marilyn Monroe amb Tony Curtis a Con faldas y a lo loco: «Si a usted le interesa si estoy casado o no...», diu ell; «En absoluto», respon Marilyn; «Pues no lo estoy», contraataca Curtis; «Eso es muy interesante», remata ella. Doncs això: si la vida de veritat s'ensorra, sempre ens quedarà el CAEE. Si més no, fins al 25 de gener.

Per a més informació consulti l'edició en paper.