• ?Canya i pedra' recull les seixanta esglésies del país a tinta xinesa

L'editor Joan Carles Casal; Yolanda Touceda, autora dels texos de Canya i pedra, i Francesc Galobardes Foto: tony lara

Quan molts ens demanàvem què n'havia sigut, de Francesc Galobardes –artísticament parlant, és clar– va i el pintor escaldenc es treu de la màniga Canya i pedra, un volum singular amb què A4 Edicions d'estrena en el llibre d'art i en què l'autor ha passat pel particularíssim sedàs del dibuix a tinta xinesa i canya la seixantena de temples del país. Atenció, perquè no es tracta d'una guia del romànic ni res que s'hi assembli; aquí hi surten totes les esglésies del nostre racó de món, amb o sense pedigrí i ordenades per parròquies, des de la més humil –posem que Santa Filomena d'Aixovall, fins a la més gore –posem que el nou Meritxell. Galobardes (Riudaura, Girona, 1930) ha deixa per una vegada de banda la pintura a l'aire lliure, i encara s'en fa creus, i s'ha enclaustrat al taller per tira endavant un projecte que el voltava des que es va instal·lar al país, el 1960. Ja aleshores Sergi Mas, amic de primera hora, li ho va advertir: «Si pretens pintar totes les capelles d'Andorra, se t'ha girat feina». Tanta, que ha tirgat quasi cinc dcennis a veure aquella dèria convertida en realitat.

El cas és que s'hi va posar de debò ara fa un lustre, i que els últims mesos va posar el turbo per matar el tema. Amb la particularitat de la canya, aquesta tècnica mil·lenària i d'origen xinès, és clar, d'aparent senzillesa però que –adverteix– «demana molt de dibuix, molt de nervi, molta precisió i molta rapidesa d'execució». La dificultat prové, diu, de la naturalesa de la tinta xinesa: «Has de sucar i tirar ràpid, descarregar la canya de seguida; si no, s'asseca de seguida». Ell la va descobrir els anys 50 a Barcelona, abans d'emprendre l'aventura andorrana. I des d'aleshores l'ha cultivat quasi en secret. El resultat, conclou, é sun dibuix «més impressionista que acadèmic». Amb un sol hàndicap: com que la paleta del dibuix a tinta només dóna per al blanc i negre, Galobardes s'ha vist impossibilitat d'atacar el paisatge nevat, la seva indiscutible especialitat. I què volen que els digui: Canya i pedra demostra que hi ha vida (artística) més enllà de la neu. Troba a faltar, això sí, sentir l'alè del paisatge a la cara, i es reivindica com un dels últims pintors de cavallet: «Jo sóc fill de l'Escola d'Olot; en aquella època tothom pintava al natural, un artista sabia que estava condemnat a passar fred i a passar calor. Avui ja no és així. El jovent prefereix treballar al taller». Ho diu sense segones, com qui certifica un canvi d'era; però ho té clar: dibuixant a partir de fotografies, com ha fet a Canya i pedra, el resultat no és el mateix. Que troba a faltar el plein air, vaja. Com troba a faltar tants col·legues i els galeristes que el van exposar per mig món: «Tots s'han anat morint», diu.

Canya i pedra constitueix, en tot cas, un esglaó més d'una obra monumental. Recorda Galobardes que posseeix un fons d'obra pròpia que frega el mig miler de teles i prop de 700 dibuixos. Una obra que mereix probablement destí millor que criar pols al magatzem i que constitueix el llegat irrepetible d'un dels pioners de les arts plàstiques en el nostre trosset de Pirineu. El seu camí potser no passi per Venècia, però el que està clar és que sense ell –i altres com ell– avui no seríem a Venècia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.