• Serà a la primavera i hi comparteix cartell amb Lloll Bertrán, improbable Inés

Joan Pera, com a Don Juan, i Lloll Bertran, com a doña Inés, en una escena de Don Juan Tenorio Foto: Gervasi Juan Colet

Era el que ens faltava per veure: Joan Pera convertit en Don Juan Tenorio, el seductor que conqueria senyores mes o menys estupendes –per abandonar-les un segon després– al ritme d'una pel·lícula de Tony Scott, i amb la companyia més improbable encara de Lloll Bertrán en la pell de la no menys arquetípica doña Inés. Doncs això és el que veurem la pròxima Temporada conjunta –la 44a– si els astres no hi posen remei. Vistos els antecedents, el Claror té totes les butlletes per acollir un clàssic del cartell.

Tan clàssic, que Pera ha desfilat pels nostres escenaris –sol o en companyia de la Lloll– en mitja dotzena llarga d'ocasions durant l'últim lustre. Una fidelitat que els programadors expliquen (i justifiquen) perquè el còmic mataroní és sinònim de platees plenes, i des de fa anys la consigna dels polítics que gestionen la cosa aquesta de la cultura –mirin si tenen un moment la notícia d'aquí baix– és omplir a qualsevol preu. Aquesta és la funció que als països civilitzats assumeix la iniciativa privada però que els nostres honorables assignen al teatre públic, així que no és estrany que els que han de decidir el cartell apostin any rere any a cavall guanyador amb els mateixos rostres i variacions mínimes. A la pràctica això es tradueix en Joan Pera i algun dels noms reglamentaris de l'star system a la catalana. Aquesta Temporada han sigut Àlex Casanovas i Mercè Arànega, amb Bona gent; la que ve, Ramon Madaula i Àgata Roca, dues cares més que vistes, que compareixeran el 20 de febrer i també al Claror amb Un aire de família. El resultat és una carellera clònica que està a punt, a punt de convertir-se en el nostre particular Dia de la marmota. O Temporada de la marmota, vaja, i perdonin la gràcia suada però, si es tracta de repetir-se, nosaltres també en sabem.

El cas és que polítics i programadors es defensaran amb l'argument que al nostre raconet d'univers no hi ha productores privades, empreses que s'atreveixin a programar teatre comercial. Argument incert i fal·laç: d'una banda, això era així fa moltes llunes; avui n'existeixen com a mínim dues: els xavals de Quelcom, que s'han fet amb un nínxol de mercat amb la seva estuepnda temporada d'humor, i que a més ho han fet sense un cèntim de subvenció pública, jugant-se els calerons a cada bolo; i Studio Eventia, que s'ha decantat amb notable èxit pels muntatges de gran format –el pròxim, La màgia de Bollywood, el 7 de desembre al Prat Gran d'Encamp.

Cartelleres clòniques / Que ningú no s'hagi atrevit encara amb teatre comercial convencional –Joan Pera i rodalies, per entendre'ns– té potser a veure amb la competència deslleial que sistemàticament es practica amb diner públic des de les institucions: si Don Juan Tenorio és un espectable rendible, la lògica del mercat i el sentit comú diuen que és la iniciativa privada qui s'hi ha d'embarcar: als països culturalment avançats, les institucions donen suport als projectes que sense el copet públic a l'esquena no podrien existir. L'ENA, per exemple. No als espectacles vocacionalment comercials: Joan Pera, de nou. El que molesta, a més, és la insistència, la previsibilitat i la falta d ‘imaginació. La programació de la Temporada sembla tallada sempre amb el mateix patró: un parell d'èxits de la cartellera barcelonina del curs anterior, si és possible amb cara televisiva; un parell de companyies més amb ganxo contrastat, millor encara si és amb patum a dintre, i la torna amb coartada cultureta, que últimament consisteix a incloure ni que sigui amb fórceps un muntatge amb segell local.

Aquest és el paper que aquesta Temporada li ha tocat a La casa de Bernarda Alba, la passada a Obaga i la que ve, molt probablement de nou a Torb Teatre amb Tot el que sempre has volgut saber sobre Shakespeare (i mai no has gosat preguntar), encara amb data pendent de confirmació. En fi, que el que toca ara és Don Juan Tenorio, adaptada de l'original de Zorrilla pel mateix Pera i que segueix les passes d'aquell altre Don Juan que Joan Capri i Mary Santpere van protagonitzar als anys 70; i Un aire de família, comèdia dramàtica escrita pel tàndem Agnès Jaoui i Jean Pierre Bacri, multipremiada a França també en l'adaptació a la pantalla gran i debut en la direcció del televisiu Pau Durà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.