• Patrimoni restaura el retaule major de la parroquial d'Escaldes, anònima obra mestra del barroc nacional

El daurat de les columnes, el que més ha patit l'aixecament de la capa pictòrica. A la galeria, una imatge de sant Pere: el fragment de fusta vista a la fornícula procedeix de la restauració del 1981. També a la galeria, una vista general de l'absis de Sant Pere màrtir, amb el retaule barroc de la Immaculada i les pintures murals de Llimona. Foto: TONY LARA

És sabut que els investigadors de la Universitat de Girona que ara fa quatre temporades van catalogar, endreçar i posar ordre al barroc nacional no regalen elogis així com així. Només cal recordar com van despatxar el pobre autor del retaule de Sant Miquel de la Mosquera, inaugurat diumenge: «Un simple artesà de poca destresa i entitat tècnica... amb enormes dificultats per constriur les estructures anantòmiques i d'expressivitat ben escarransida». Judici implacable que contrasta amb l'entusiasme amb què celebren el retaule major de Sant Pere màrtir, que serà el pròxim pacient del servei de Patrimoni. A diferència del simple artesà que va treballar a Encamp, l'escaldenc el descriuen com a «l'autor de més entitat entre tots els que van treballar a les valls andorranes durant els segles de l'època moderna (...), que també podem considerar dels més interessants que treballaren a la Catalunya del segle XVII».

Vet aquí, doncs, el gran mestre del barroc nacional (i català, segons el tribunal gironí), que té cita programada al taller d'Auxovall a partir de gener. Mentrestant, l'equip de restauradores de Patrimoni s'aplica des d'aquesta mateixa setmana a tornar l'esplendor perdut a les pintures murals amb què l'artista catalana Núria Llimona va decorar l'absis central el 1961. Una col·lecció de setze personatges –quatre dels quals van quedar ocults rere del retaule– més la Maiestas Domini, els símbols dels quatre evangelistes i una corrua d'àngels que pul·lulen per allà dalt. Uns murals de –ejem– discutible gust neoromànic, a to amb l'estil que l'arquitecte olotí Josep Danés li va donar a Sant Pere màrtir, i que també necessitaven un lífting més o mens urgent: l'aflorament generalitzat de les sals del ciment sobre el qual Llimona va pintar, diu la restauradora Lourdes López, «ocasiona un vel blanquinós i causa pulverulència als pigments».

Encara més: només ha transcorregut mig segle, però ja s'hi han detectat «aixecaments i pèrdues de pintura que deixen visible el fons blanc i pertorben l'apreciació estètica del conjunt». Així que s'imposa liquidar el tel blanquinós aquest i fixar la capa pictòrica. Sobre la interpretació del personal que ens va deixar Llimona, ni a Patrimoni ho tenen del tot clar: tots els personatges porten la reglamentària corona de santeat, però resulta que un d'ells, abillat amb armadura de guerrer, té totes les butlletes per ser Carlemany, opina López, o Jaume I. Res a dir-hi, apunta la restauradora, si no fos que ni l'un ni l'altre han estat elevats als altars. De la resta, només se n'ha pogut identificar sense ombra de dubte un grapadet escàs: Sant Pere, Santa Llúcia i Santa Isabel d'Hongria. Tan poques pistes –o tan genèriques– va deixar Llimona.

Però havíem vingut aquí a parlar del retaule, obra d'autor anònim que daten entre el 1620 i el 1650, però –asseguren els gironins– «ben localitzat a Catalunya» i a qui atribueixen no només el retaule major de Sant Pere màrtir i el de Sant Serni de Canillo sinó també els «magnífics conjunts» de Ponts i Agramunt –tots dos dedicats al Roser– i els més «modestos» però igualment «preciosos» de Sant Martí de Riner –avui al museu diocesà de Solsona– i Organyà —desaparegut el 1936: «Hi ha prou evidències en la ca·ligrafia escultòrica i en la cultura gràfica que gestiona per aifrmar la identitat d'autoria», sostenen, tot i que no s'ha trobat cap document que així ho confirmi. Posats a especular, i a partir de la forquilla cronològica amb què treballen –el segon terç del segle XVII– s'atreveixen fins i tot a proposar els noms de dos artesans actius en aquesta època a Barcelona, la Catalunya central i el Pirineu: Francesc i Jaume Pedrell, pare i fills, «imatgers, retaulers i escultors documentats a la Seu entre el 1635 i el 1652».

Un retaule oblidat

I anem finalment al tall: ¿què mouo els historiadors gironins a afirmar tan rotundament que ens torbem davant de l'escultor barroc «de més entitat» del nostre barroc? D'entrada, el disseny d'un esquema arquitectònic «molt original» que el singularitza respecte als retaulers coetanis que treballen al nostre racó de món. El nostre home va desestimar, diuen, el sistema reticular, les cimeres habituals amb violutes i el coronament arquejat, i va introduir una estricta novetat: la fornícula de la Verge Maria, que s'eleva per sobre del sagrari, trenca l'horitzontalitat del prmer pis i es converteix en nucli del retaule, deixant en un segon terme les imatges de sant Pere màrtir i de sant Iu que la flanquegen. L'autor també exhibeix una inusitada iniciativa a l'hora de resoldre el timpà, amb un Pare Etern escortat per dos medallons de sant Pere i sant Pau en lloc de l'habitual segon pis.

Un fletxa, l'home, ja ho veuen, que volava per lliure. Però els anys també passen per als grans mestres i el retaule –dedicat per cert a la Immacualada, com l'antiga parroquial d'Escaldes d'on precedeix– presenta avui nombrosos aixecaments de policromia, especialment en els daurats, diu López, i una antiestètica acumulació de brutícia que li dóna un aspecte «ennegrit i apagat». Tot això és el que desapareixerà una vegada passi pel quirófan, a partir del gener –perquè pugui passar el Nadal a casa. A partir d'aquí, calculin sis mesos de tractament, si no sorgeixen imprevistos.

No serà la primera vegada que el retaule de la Immaculada passa per cal metge. El 1981 va va patir una primera intervenció. Cosa gens estranya perquè el conjunt havia estat redescobert –per Pere Canturri, com quasi sempre– el 1973 i a les golfes de Sant Pere màrtir, on havia anat a parar quan van enderrocar l'antiga parroquial, el 1958, i on pel que es veu l'havien oblidat. En pèssim estat, per cert. Tant, que es van haver de reconstruir part de les motllures i dels medallons: són els fragments de fusta vista que es poden distingir a ull nu, i que es deixaran tal com estan perquè quedio clar quina és la part original i quina, la restaurada. El cas és que el 1961 Llimona es va trobar un absis net, sense retaule i que, quan hi va ser instal·lat, part dels murals van quedar ocults rere el conjunt barroc, concebut per a l'antiga parroquial i que en la nova –adverteixen els gironins– presenta un aspecte «empetitit i humil», perdut en la «solemne arquitectura de Danés».

I per acabar, una confessió: el de la Immaculada pot ser l'obra mestra del XVII andorrà, no direm que no; però què volen que els digui, posats a triar, ens quedem amb l'humil, simple i poc destre retaule de la Mosquera. Vostès perdonaran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.