• El poemari veu la llum en anglès; li seguirà la versió electrònica en castellà

Retrat autògraf de Tagore i, a la dreta, l'editora d'Anima Viva, Ilke Angela Marechal; el traductor de The other Gitanjali, Udaya Narayana Singh, i la ballarina Kaberi Chatterjee, especialitzada en els drames de l'autor bengalí Foto: TONY LARA

L'aventura d'Anima Viva és sens dubte la més excèntrica del panorama editorial del nostre tros de Pirineu. L'any passat es va estrenar amb la biografia d'Ikkyu, poeta i cal·lígraf japonès del segle XV, i aquest curs hi torna amb una autèntica perla: la primera traducció íntegra de Gitanjali, el poemari que li va reportar a Tagore el premi Nobel de literatura, a una llengua occidental. Que sigui a l'anglès i no al català només demostra que hi ha vida editorial més enllà del que el conseller Mascarell anomena «llengua de referència». Afortunadament, és clar. El cas és que Tagore (Calcuta, 1861-1941) és un creador total –poeta, novel·lista, dramaturg, assagista, pintor, compositor i reformador social– i probablement la màxima patum de la literatura bengalí, autor d'una obra portentosa –340 títols, 64 obres de teatre, 2.600 cançons: perquè se'n facin una idea, l'obra completa de Pla ocupa només 46 volums– de plena, absoluta vigència al subcontinent indi –les seves novel·les són assídues a les llistes de best sellers i Bollywood hi recorre sistemàticament en busca d'inspiració– però que a Occident ha conegut millors dies.

Anima Viva vol posar el seu gra d'arena perquè Tagore torni a ocupar un lloc de privilegi a les nostres biblioteques, i ha triat un títol embelmàtic: Gitanjali és la col·lecció de 103 poemes publicada en anglès el 1912 i que l'any següent li van valer el Nobel de literatura, el primer que s'embutxacava un autor no europeu. El cas, recorda el lingüista indi Udaya Narayana Singh, és que es tractava d'un Gitanjani esporgat i jibaritzat, perquè pel camí s'havien quedat al calaix 53 dels 157 poemes que integraven el poemari originalment publicat en bengali el 1910. Va ser el mateix Tagore, diu Singh, qui ho va disposar així, perquè sospitava que el lector occidental no estava «preparat» per entendre aquella poesia «radical i ambigua, que el mateix es podia interpretar que parlava de Déu i la religiositat que de l'amor i la persona estimada». Avui, en canvi, es veu que sí, tot i que la veritat és que Tagore és des de fa anys i panys un dels autors més saquejats pels buscadors d'aforismes de postal de l'estil «Jo deixo als qui estimo les coses petites; les altres són per a tothom» –¿els sona, oi?.

Singh ha traduït directament del bengalí els 53 poemes descartats en aquella primera edició anglesa i el resultat és The other Gitanjali, a partir de la setmana que ve a les llibreries i amb l'objectiu –diu Joan Carles Casal, el còmplice local de l'editora francesa Ilke Angela Marechal– de publicar-ne en breu i en format electrònic la traducció al castellà. Entre l'obra oceànica de Tagore –perquè es facin una idea: caldrien tres persones escrivint durant tota la vida només per copiar-la– Singh recomana per entrar-hi precisament Gitanjali –una cosa així com Ofrena de cançons– i per la novel·la Gora, reflexió sobre la identitat –¡com La nova Andorra de Sandy!– a compte del Gora del títol, fill de pare irlandès i mare bengalí. Que Tagore, en fi, és una minaque el mateix parla de Déu que del sexe, del nacionalisme –per cert, com un dels principals «enemics de la civilització»– que de la reforma agrària. I que per això és un autor modernissim i plenament vigent. Si no s'ho creuen, The other Gitanjali é sl'excusa perfecta per comprovar-ho.

Per a més informació consulti l'edició en paper.