• Férriz protagonitza demà a les Fontetes el monòleg de la dramaturga francesa Natacha de Pontcharra

Férriz és Miki, el segurata d'El vigilant, que ens convida a conèixer el periple que ha seguit fins convertir-se en un pària: a l'assaig d'ahir a les Fontetes Foto: ÀLEX LARA

Feia moltes llunes que no en sabíem res, d'Ester Nadal. Exactament, des que ara fa un any va tancar la seva etapa com a directora (i fundadora, ep) de l'Escena Nacional i es va retirar als quarters d'hivern. Així que la cita de demà i divendres a les Fontetes és una cosa així com el retorn a casa de la filla pròdiga. Amb un muntatge de risc com ho és El vigilant del no-res, monòleg d'una hora i quart de durada que firma la dramaturga francesa Natacha de Pontcharra (1960) i amb Isak Férriz com a protagonista absolut de la funció. De fet, feia tres lustres llargs que Nadal tenia entre cella i cella el drama de Pontcharra –que no és un pseudònim, no, tot i que amb aquest nom sensacional i improbable no podria fer-li la competència a Tamara de Lempicka. Però no va ser fins que la tardor del 2012 hi va enrolar Férriz que el projecte va sortir del calaix de les bones intecions, sempre tan farcidet. Com diu la directora, «moltes vegades no ets tu que tries un projecte, sinó el projecte que et tria a tu; però no pots tirar-lo endavant fins que no li poses cara. Això és el que va passar quan Fériz va dir que sí».

Cosa estranya, es tracta de la primera col·laboració escènica entre Nadal i l'actor. Una feliç confluència astral que s'havia d'haver produït fa un lustre a Un travia anomenat desig, el muntatge fundacional de l'ENA, però que es va acabar frustrant per motius d'agenda. Els artistes, ja se sap. Però tot això ja és història. El que avui toca és parlar d'El vigilant, una autèntica marató –provin vostès a aguantar en escena 74 minuts seguits, a veure si ho resisteixen– que posa en solfa, diu la directora, un mal «radicalment, malauradament contemporani»: el perill latent de marginalització que a tots ens sobrevola, a través de la peripècia de Miki, el vigilant (nocturn) del títol i el paper que encarna Férriz. Un pobre diable a qui seguim en la seva la deriva existencial des dels 8 anys fins a la desoladora situació actual, que exerceix com a segurata a temps parcial. Parcialíssim, la veritat.

Atenció, diu Férriz, perquè no es tracta d'un outsider nat, d'un fill de la banlieu condemnat á la marginalitat des del mateix moment de la concepció, no. Miki acaba convertit en lumpen per una acumulació de circumstàncies que li van torçant l'existència fins convertir-lo en l'individu «fosc, lúgubre i subterrani» que veurem a les Fontetes, que ens obre una porta al seu aparentment caòtic món interior a través de la relació amb la parentela –mare, pare i la germana– així com amb una veïna idealitzada a qui li acaba escrutant –ecs– la bossa d'escombraries, en una mena d'amor fou tocat per la síndrome de Diògenes.

Un text «radicalment contemporani» –dèiem que diu Nadal– «perquè ara que hi ha tants casos de gent que va quedant arraconada, el teatre ens serveix una altra vegada de lupa, de microscopi per enfocar la realitat». Teatre denúncia, si se'ns permet, que pot resultar en ocasions «dur i fins i tot cruel», però que no renuncia a una certa ironia que permet l'espectador identificar-se amb el pobre paio que pul·lula desnortat dalt de l'escenari. En l'escena inicial, per exemple, Miki ens explica que només treballa els dimarts a la nit. Una microfeina que li crea, diu, «un buit a la setmana». Millor dit: «En realitat són els altres dies els que estan buits. De fet, aquests altres dies no són ni dies». A partir de l'anècdota –que ell treballa de nit– elabora una interessant (tot i que pelet paranoica) teoria, segons la qual «saber que els xinesos estan desperts mentre nosaltres dormim no em deixa dormir». S'entèn que un paio pot ser interessant, fins i tot divertit, però que millor tenir-lo a l'escenari que no haver-hi de compartir feina –i molt menys llit, i això va per la veïna.

Alè poètic marca de la casa / Férriz defineix El vigilant com «un cop de puny visceral... però sobre la taula, no a l'estómac de l'espectador», que «crida l'atenció sobre problemes molt presents a la nostra societat però que ens costa de veure perquè són desagradables, com ara la marginalitat i la indiferència», com «la vivissecció de la ment d'un personatge que viu al marge però amb qui contra pronòstic l'espectador acaba empatitzant». I ho fa, diu, a través dels cops d'humor que esquitxen el text, i de l'alè poètic marca de la casa –recordin només Boris I, el Tramvia i Badomies– amb què Nadal dota els seus muntages. Menció a banda mereix la banda sonora –la directora prefereix parlar d'«ambient sonor»– a càrrec com és habitual de l'hysteriofunk Lluís Cartes.

Tornant a Férriz, el Miki d'El vigilant és el seu primer monòleg amb tots els ets i uts. «Una responsabilitat i també un repte i també una experiència meravellosa», diu, «que passada l'edat de Crist [l'actor té 34 anys] havia arribat l'hora que em plantegés». I que li arriba en un moment especialment dolç, després de 16 anys als escearis i en què es pot permetre el luxe, insinua, d'embarcar-se en les aventures «que em venen realment de gust». Com ara El vigilant, és clar, una història «molt ben trenada, on tots els elements i tots els monòlegs acaben encaixant com en un puzzle» i que només té un hàndicap: «Que en els assajos no hi ha cap moment de pausa en què puguis descansar mentre els altres actors preparen la seva escena: aquí ets tu sol tota l'estona».

Pel que fa al text, Nadal ha partit d'una adaptació d'El vigilant –l'obra més coneguda de Pontcharra, i també la més traduïda– que firma Olga Álvarez. L'estrena tindrà lloc demà i divendres a les Fontetes (21.30 hores, 6 euros) però la cosa no acabarà aquí, perquè El vigilant –produïda per l'Escena Nacional– recalarà a la nau Ivanow de Barcelona entre el 16 i el 20 de gener. ¿I després? El pròxim compromís de Nadal passa per Torb Teatre, la companyia alturgellenca a qui ja va dirigir a Obaga –la setmana passada al Tantarantana, sense anar més lluny. Doncs els tornarà a dirigir en el tercer muntatge, encara al forn i per al qual també han fitxat Lluís Cartes. Però de tot això ja en parlarem. Recordin: El vigilant, a les Fontetes. Amb Nadal i Férriz. Probablement, el millor tàndem escènic nacional imaginable. Ara només falta que la realitat estigui a l'altura de les expectatives.

Per a més informació consulti l'edició en paper.