• ...amb 'L'home dels ulls grisos' i arrisca amb el novell Antoni López Massó

Massó, amb el trofeu que l'acredita com a guanyador del Carlemany Foto: ÀLEX LARA

L'any passat va ser la barcelonina Núria Pradas qui se'n va endur el Carlemany a la Segona Guerra Mundial amb Sota el mateix cel, aquella prometedora (i fallida) història a compte de les dones franceses que van col·laborar amb l'invasor nazi –jaient amb ell, diguem-ho tot– i van pagar cara la traïció, i es veu que li ha agafat gust a la cosa bèl·lica perquè el guardó torna aquesta edició a territori militaritzat amb L'home dels ulls grisos. Atenció, perquè el jurat del Carlemany per al Foment de la lectura –integrat, segur que ho recorden, per estudiants d'entre 14 i 16 anys dels tres sistemes educatius: aquesta és la gràcia i el fet diferencial del guardó– ha premiat per primera vegada en els seus 20 anys de trajectòria un autor novell, el terrassenc Antoni López Massó (1943), que debuta en la novel·la amb una història inspirada en la seva experiència com a voluntari d'Oncolliga, associació catalana de suport als afectats pel càncer.

Que ningú no s'espanti, però, perquè aquest és l'únic vincle que L'home dels ulls grisos guarda amb Polseres vermelles i companyia. Afortunadament, tot sigui dit. Massó hi relata les peripècies verídiques d'Erik, malalt terminal a qui ell mateix va acompanyar els últims mesos abans de morir i que per a sorpresa seva –i del lector– desgrana una vida de novel·la. Jutgi el lector: nen de la guerra (civil espanyola, s'entén) que acaba a l'URSS just a l'inici de la Segona Guerra Mundial, serà reclutat per l'NKVD –l'antecedent directe de la KGB–, format com a espia i enviat als EUA en plena Guerra Freda per infiltrar-lo al món universitari ianqui. Destinat a continuació al Berlín Est, on ajuda a passar a Occident un important científic soviètic, ell mateix serà el següent a canviar de camisa per acabar perseguit per l'MI6 –can Bond, per entendre'ns– i treballant per a la CIA, que l'envia a Espanya a l'època de l'accident de Palomares: el B-52, les bombes atòmiques escampades davant de les costes d'Almeria, el seu banyadior estratosfèric de Fraga i tota la pesca.

Doncs tots aquests episodis se'ls va explicar a Pere –alter ego de l'autor– el tal Erik: «Era un personatge tan insòlit i un material tan impressionant, que de seguida vaig veure que havia de trobar la fórmula per plasmar aquella història». Descartada la biografia, perquè el que Massó tenia era una col·lecció fragmentària d'episodis, quedava la novel·la, que li permetia omplir els buits i lligar els capítols amb una certa llibertat. El resultat és L'home dels ulls grisos, en què realitat i ficció es combinen al 50% i el debut absolut de Massó en la novel·la. Un debut amb pa sota el braç, que publicarà Proa el març del 2014 i que li ha reportat una suculuenta bossa de 10.000 euros. S'entén que li hagi agafat gust al teclat, i que ja tingui dos originals al calaix fent cua per veure la llum.

d'espies, però no gaire / Diu Josep Lluch, editor de Proa, que L'home dels ulls blaus és una novel·la «singular», que segueix les convencions d'una novel·la d'espies però que «no és un refregit, com aquells autors que escriuen novel·la negra però que no han trepitjat mai una comissaria... i que consti que no hi tinc res en contra» (!). La diferència, diu, és que Massó ens explica la vida i miracles d'una persona que ha conegut personalment, i que, per tant, L'home dels ulls grisos «és una novel·la d'espies, sí, però que no respon a la típica novel·la de gènere». No deixa de ser insòlita aquesta consideració, tenint en compte que Proa manté sengles col·leccions de ciència ficció, thriller, novel·la històrica i fins i tot romàntica.

Sosté Lluch que el text guanyador té un doble interès: d'una banda, ofereix un recorregut pels escenaris i episodis fonamentals del segle XX europeu, des de la guerra civil espanyola fins a la Guerra freda; de l'altra, que l'autor hi mostra una inquietud moral que no hem de confondre amb moralista, que es concreta en la redempció que persegueix Erik. Un protagonista –ho diem aquí perquè ho va avançar ahir l'autor: no és per tant cap spoiler– la mort del qual, just al començament de la novel·la –càncer de laringe– dóna pas al relat de la seva vida per part de Pere. I un episodi, aquest del funeral, que va impactar profundament en l'autor perquè –diu– «el dia de la incineració del cos érem només el capelà que va dir les exèqiues i jo mateix. Pensava que no podia ser que persona morís sola; doncs estava equivocat: és possible».

Pel que fa al Carlemany, L'home dels ulls blaus es va imposar als altres setze originals que hi concorrien. Una xifra considerable si tenim en compte que veníem dels 9 de l'edició passada, i dels quatre de la del 2011, la primera sota e lnou format. S'entén que el mateix Lluch parlés d'un premi «que es va consolidant» i que es felicités per la «feliç iniciativa» d'un guardó que deixa la decisió finals a les mans d'adolescents d'entre 14 i 16 anys. Aquest any, Mariona Garreta, Sílvia Graells i Júlia Sebastià, de l'Andorrana de Segona ensenyança; Marc Bascompte, Maria Galera i Paula Camps, del Col·legi janer, i Marta Ferreira, Mireia Moli i Camille Font, del Lycée. El problema, com el de tots els altres guardons que patrocina el ministeri, és l'escassa incidència, el dubtós retorn i la nul·la repercussió que tenen els 10.000 euros del premi, una quantitat que suposa la 10a part del que el ministeri destina anualment a subvencions culturals. Si hi sumem els 15.000 del Fiter i Rossell i els 6.000 del Pirene, facin comptes i es posin la pregunta: ¿cal? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.